(Article original publicat el 17/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1974, pàg. 2)
Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.
Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.
Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.
D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.
Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.
Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.
Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.
D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.
