(Article original publicat el 10/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1982, pàg. 2)
En el llibre “M’explico” els periodistes Carles Puigdemont, 130 president de la Generalitat, i Xevi Xirgo, director del diari El Punt Avui, relaten els esdeveniments polítics que va viure Puigdemont els anys 2016 i 2017. No és una obra de teoria política sinó que s’expliquen cronològicament diversos fets viscuts per ell des que a principis de 2016 va ser proposat per ser president de la Generalitat pel seu antecessor en el càrrec, Artur Mas, fins a finals del 2017, ja instal·lat a l’exili de Bèlgica. Però Puigdemont no només fa un relat dels esdeveniments fins que va ser desposseït del càrrec per l’aplicació de l’article 155, sinó que els complementa amb les seves opinions.
El protagonista passa comptes amb molta gent, i posa en evidència misèries i virtuts de personatges relacionats amb aquests esdeveniments, començant per ell mateix. Així, el president apunta en el pròleg que “malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar”. Hi ha personatges que queden com un drap brut, i criden l’atenció alguns comportaments personals molt difícils de pair. Amb aquests antecedents, més d’un polític ha quedat amortitzat. El llibre no agradarà a la militància més convençuda d’alguns partits que no van actuar com s’espera que ho faci una organització seriosa.
Hi ha alguns noms i episodis que han estat ratllats en negre pels autors, i estaria bé que més endavant es fessin públics. En alguns casos es pot entendre la discreció, ja que es tracta de gent que va ajudar i no se’ls vol posar en evidència per si algun dia es torna a necessitar la seva col·laboració. En d’altres, però, els personatges eliminats del text són protagonistes d’episodis foscos que no els fan quedar bé, i no s’explica el motiu que han tingut els autors per amagar-los al lector. Alguns dels noms amagats són de persones que encara es dediquen a la política, però també de persones que no pertanyen a aquest món.
He optat per no mencionar noms; per conèixer-los cal llegir les gairebé set-centes pàgines d’aquesta obra. Què hi he trobat a faltar en aquest llibre? Un dels aspectes que des del primer dia m’ha provocat curiositat és qui paga aquesta aventura, els advocats, els viatges, els hotels i restaurants, i els desplaçaments i despeses dels protagonistes. No és una crítica, crec que són diners ben utilitzats —i sóc conscient que dient això ja em posiciono—, però seria interessant que més endavant algú ens en fes cinc cèntims.
divendres, 18 de setembre del 2020
S’explica
divendres, 4 de setembre del 2020
La pandèmia i el capitalisme
(Article original publicat el 28/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1980, pàg. 4)
Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.
Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.
El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.
Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.
Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.
Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.
El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.
Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)