(Article original publicat el 28/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1980, pàg. 4)
Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.
Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.
El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.
Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.
Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.
Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.
El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.
Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada