(Article original publicat el 14/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1978, pàg. 2)
Diuen que Espanya és formalment una democràcia, però també diuen que té moltes mancances democràtiques. A Catalunya va perdent vigència la separació de poders. Dels tres poders de l’estat, el poder judicial s’ha imposat repetidament als altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, el desembre del 2017 els catalans vam anar a votar per decidir la composició del Parlament de Catalunya, però el poder judicial espanyol va impedir que governés la persona que tenia més suports parlamentaris. A Espanya els jutges fan política a favor d’uns interessos antidemocràtics que pretenen impedir que Catalunya sigui presidida i governada per un determinat perfil independentista.
Tenim ara al capdavant del govern al MHP Quim Torra, un diputat que mai s’havia plantejat ocupar aquest càrrec, i el qual ha manifestat que no té intenció de repetir mandat. A principis d’any semblava que les pròximes eleccions s’anticiparien —ell mateix ho va insinuar públicament— però a causa de la crisi de la COVID potser no podrà ser. Amb la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials derivades d’aquesta, costaria d’entendre que els catalans fossin convocats anticipadament a les urnes. Cal recordar que legalment el termini per celebrar aquestes eleccions acaba el desembre del 2021, és a dir, quatre anys després de les anteriors.
En aquest context, el MHP Torra va convocar la setmana passada un plenari al Parlament per debatre i votar determinades resolucions sobre la monarquia i sobre l’excursió sense destí conegut, amb aires d’exili, de l’anterior titular de la institució i pare del titular actual. Sempre és bo recordar que aquest personatge va ser nomenat pel dictador Franco, un detall que alguns dels seus defensors tendeixen a oblidar. Les monarquies, i l’espanyola no és una excepció, no es voten.
Al marge de l’oportunitat de celebrar el plenari, el fet és que van ser aprovades diverses resolucions. La sorpresa va sorgir quan, un cop votades, no totes van ser publicades al Diari Oficial del Parlament, ja que els lletrats de la cambra es van negar a fer-ho amb excuses polítiques de difícil digestió. Pel que sembla, no existeix una autoritat per fer obeir aquests funcionaris i, arribats a aquest punt, ens podem preguntar qui mana al Parlament. Els 135 diputats que representen la voluntat popular sembla que no, ja que la seves decisions no sempre són respectades. Les interferències polítiques dels alts funcionaris del Parlament s’afegeixen ara a les dels poders executiu i judicial espanyols.
Diuen que Espanya és formalment una democràcia, però també diuen que té moltes mancances democràtiques. A Catalunya va perdent vigència la separació de poders. Dels tres poders de l’estat, el poder judicial s’ha imposat repetidament als altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, el desembre del 2017 els catalans vam anar a votar per decidir la composició del Parlament de Catalunya, però el poder judicial espanyol va impedir que governés la persona que tenia més suports parlamentaris. A Espanya els jutges fan política a favor d’uns interessos antidemocràtics que pretenen impedir que Catalunya sigui presidida i governada per un determinat perfil independentista.
Tenim ara al capdavant del govern al MHP Quim Torra, un diputat que mai s’havia plantejat ocupar aquest càrrec, i el qual ha manifestat que no té intenció de repetir mandat. A principis d’any semblava que les pròximes eleccions s’anticiparien —ell mateix ho va insinuar públicament— però a causa de la crisi de la COVID potser no podrà ser. Amb la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials derivades d’aquesta, costaria d’entendre que els catalans fossin convocats anticipadament a les urnes. Cal recordar que legalment el termini per celebrar aquestes eleccions acaba el desembre del 2021, és a dir, quatre anys després de les anteriors.
En aquest context, el MHP Torra va convocar la setmana passada un plenari al Parlament per debatre i votar determinades resolucions sobre la monarquia i sobre l’excursió sense destí conegut, amb aires d’exili, de l’anterior titular de la institució i pare del titular actual. Sempre és bo recordar que aquest personatge va ser nomenat pel dictador Franco, un detall que alguns dels seus defensors tendeixen a oblidar. Les monarquies, i l’espanyola no és una excepció, no es voten.
Al marge de l’oportunitat de celebrar el plenari, el fet és que van ser aprovades diverses resolucions. La sorpresa va sorgir quan, un cop votades, no totes van ser publicades al Diari Oficial del Parlament, ja que els lletrats de la cambra es van negar a fer-ho amb excuses polítiques de difícil digestió. Pel que sembla, no existeix una autoritat per fer obeir aquests funcionaris i, arribats a aquest punt, ens podem preguntar qui mana al Parlament. Els 135 diputats que representen la voluntat popular sembla que no, ja que la seves decisions no sempre són respectades. Les interferències polítiques dels alts funcionaris del Parlament s’afegeixen ara a les dels poders executiu i judicial espanyols.
1 comentari:
Sí, ben clar! I, com que avui volia fer una piulada que hi encaixa de ple, aquí queda:
–Diu el president del Parlament que “un independentista pot fer dues coses: pot desgastar i pot ajudar a construir.” Doncs jo li dic al senyor Torrent d’ERC que, contra un mandat malèficament injust de Madrid, un president del Parlament ha de desobeir o, si no en té, dimitir.
Publica un comentari a l'entrada