Peatges incòmodes

(Article original publicat el 12/3/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2008, pàg. 2)

Tenim clar quin tipus de societat volem, però no tothom té tan clar que per assolir determinades fites cal pagar uns peatges que no sempre són còmodes de pair. Així, molta gent exigeix energies renovables, però no està disposada a acceptar la contrapartida dels parcs eòlics. O volen molts més serveis socials dels que se’ns ofereixen ara, però ja costa més d’acceptar la contrapartida d’haver de pagar més impostos per finançar-los. Tota acció positiva té la seva contrapartida negativa. Ara es reivindiquen carrils bici a dojo, però quan el ciclista té necessitat d’agafar el cotxe o esdevé vianant es molesta quan veu que els ciclistes li prenen l’espai. Alguns barcelonins demanen que els dos tramvies de Barcelona quedin units per la Diagonal, però quan s’assabenten que el pressupost supera els dos-cents milions d’euros, comencen a dubtar si aquesta unió és tan necessària com alguns polítics ens volen fer creure. Fa temps que reivindico que aquests diners es podrien utilitzar per fer habitatge social, que prou falta que ens fa, i no crec que ningú dubti que seria una inversió molt més profitosa que el caprici de la senyora Colau. No es pot tenir tot, i arriba un moment que s’ha de prioritzar, prescindint de l’important per poder tirar endavant l’imprescindible. Aquesta és una de les feines del governant, prioritzar en les despeses i inversions, sabent que prengui la decisió que prengui serà criticat per una part de la societat, i felicitat per l’altra.

Fa una setmana el rei d’Espanya va fer una visita de cortesia a la fàbrica Seat de Martorell. Allà es va trobar amb el president de Volkswagen, el president de Seat i altres alts directius del grup. Però a banda del major Trapero, en aquell acte no hi havia cap representant del govern català. Va ser una gran equivocació, pròpia de governants inexperts, ja que aquesta absència podria comportar conseqüències negatives per a Catalunya. Es pot entendre que a Aragonès i companyia els vingués costa amunt saludar al visitant del país veí, però si més no tenien l’obligació de fer els honors als dirigents de l’empresa alemanya. Era el peatge que havien de pagar, ser presents a l’acte, i després ningú els hagués impedit explicar-ho, és a dir, que no eren allà pel visitant de Madrid sinó pels dirigents de l’empresa automobilística més important de Catalunya. Els governants tenen l’obligació de pagar aquesta mena de peatges, per més incòmodes que siguin. I si no estan disposats a pagar-los, valdria més que es dediquessin a una altra cosa.

Votar amb els peus

Tretze mil ciutadans de Barcelona s’han esborrat del cens municipal, i han marxat a viure a un altre lloc. Les causes d’aquest exili voluntari són diverses, però jo en conec uns quants que han marxat perquè no suporten més els disbarats que dia sí i dia també perpetra l’alcaldessa Colau. Una regidora que governa la ciutat gràcies, també, als vots d’uns regidors unionistes de dretes que la van preferir a ella abans que permetre que qui va guanyar de les eleccions, el senyor Maragall, fos l’alcalde. No estic insinuant que el senyor Valls i companyia haguessin fet res il·legal, però va sorprendre molt que per governar la ciutat preferissin una regidora amb un perfil ideològic als antípodes del seu. Volien evitar, fos com fos, que accedís a l’alcaldia el regidor que va guanyar les eleccions, i només per una raó, i és que el partit que va guanyar les eleccions es declara independentista. És allò tan espanyol del “antes roja que rota”. Barrejar el debat nacional de Catalunya amb la gestió d’un ajuntament porta a aquestes contradiccions i ridiculeses. I qui ho acaba pagant sempre és el ciutadà.

Una Igualada més independentista

(Article original publicat el 26/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2006, pàg. 2)

Com que a causa de la pandèmia l’abstenció d’aquestes eleccions ha estat molt més elevada que la de fa tres anys, quan es va assolir un rècord absolut de participació, qualsevol comparació mínimament coherent entre aquestes eleccions i les anteriors cal fer-la en percentatges de vots obtinguts i no en nombre de vots. És de destacar que els temors d’una organització caòtica de la jornada electoral catalana sortosament no es van complir, i toca felicitar els organitzadors. Però tot i això, la participació ha estat només del 56 per cent, molt per sota de la de fa tres anys. Així que parlarem de percentatges, no de vots.

Hi havia qui assegurava que la llista del PDeCAT, encapçalada per dos igualadins molt coneguts (Carme Chacón com a número 1, i l’alcalde Marc Castells com a números 3) podia ser la favorita per guanyar les eleccions en clau local. Però no ha estat així, tot i la més que correcta campanya que ha fet aquest partit. A Igualada ha guanyat Junts de manera indiscutible. Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar si la campanya electoral influeix molt o poc en els resultats. Alguns experts diuen que la influència de la campanya és molt baixa, però aquest debat, certament interessant, el deixarem per un altre moment.

Si sumem els percentatges obtinguts per la llista guanyadora de les eleccions (Junts, amb el 27 per cent) i els del PDeCAT que dèiem abans, amb poc més del 9 per cent, arribem al 36 per cent. Fa tres anys la llista guanyadora de Junts va obtenir el 33 per cent. A partir d’aquí, es podria concloure que presentar-se per separat els ha donat un millor resultat, tot i que no necessàriament s’haurien obtingut aquestes xifres si els candidats haguessin format part de la mateixa llista. Fa de mal dir com s’hauria votat en aquestes circumstàncies, i això no ho sabrem mai. Però hi ha una dada que és indiscutible. Si aquí hi sumem el 30 per cent dels vots obtinguts per Esquerra i la CUP, podem dir sense por a equivocar-nos que Igualada és avui una ciutat més independentista que abans.

Què ha passat amb la resta de partits que han obtingut representació al Parlament? Mentre Esquerra ha baixat una mica, el PSC i la CUP gairebé han doblat resultats, i la resta de partits, amb xifres inferiors al cinc per cent, s’han limitat a fer el paper de comparses. Aquí cal fer una menció especial a Ciudadanos, que ha passat del dinou al tres i mig per cent. Una derrota en tota regla que, veient la trajectòria estranya d’aquest partit, podríem concloure que ha sigut ben merescuda.