Recuperant les llibertats perdudes

(Article original publicat el 21/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2018, pàg. 2)

Amb l’aixecament de l’estat d’alarma sembla que de mica en mica les nostres vides comencen a tornar a la normalitat d’abans de la pandèmia. Durant més d’un any, les limitacions de les llibertats ciutadanes han estat certament greus, i el nom utilitzat per descriure-les, estat d’alarma, potser ajuda a fer més visible aquesta gravetat. Ara s’ha donat per acabat l’estat d’alarma, tot i que en altres països no s’ha passat de l’estat d’alarma a la normalitat sinó que estan fent un pas intermedi. A Portugal, per exemple, es va acabar l’estat d’alarma i es va passar a l’estat de calamitat, amb unes limitacions i restriccions més suaus que amb l’alarma. Tot i que calamitat sona més greu que alarma, cada país té les seves normes i fa les seves valoracions.

Durant el temps de confinament hem patit limitacions de la mobilitat, confinaments de diversos tipus, restriccions d’horaris, reduccions d’aforaments, desaparició de l’oci nocturn i de moltes altres activitats comercials i lúdiques. Hem experimentat una greu disminució de les nostres llibertats individuals i col·lectives. Alguns polítics s’han sentit confortables tenint controlada la població, excessivament controlada al meu entendre. Així, amb l’aixecament de les mesures restrictives no tothom s’hi sent còmode. Alguns polítics (el conseller responsable dels mossos, per exemple) han començat a parlar de la “llibertat ben entesa” i altres expressions per l’estil que semblaven eliminades del nostre vocabulari en democràcia. Altres dirigents polítics han ressuscitat conceptes d’altres èpoques, i han parlat de no confondre la llibertat amb el llibertinatge.

Amb tot això que ens ha passat, a banda del lamentable balanç de persones malaltes i mortes, ens hauria de preocupar molt la pèrdua de llibertats que gairebé tothom ha acceptat com el mal menor, com una de les conseqüències socials inevitables de la pandèmia. En democràcia, la llibertat del ciutadà és una de les bases del sistema. Però sembla evident que alguns polítics, així com les forces policials, se senten molt més còmodes tenint la ciutadania ben controlada. Correm el risc que s’hi acostumin, i no ho hem de permetre. Tots tenim al cap episodis de violència policial gratuïta que no s’haurien d’haver produït. A partir d’ara la policia ja no podrà cometre els excessos que s’han produït durant aquests mesos. Els comportaments irresponsables d’una petita part de la població no justifiquen els excessos de l’altra banda. Ara toca recuperar les llibertats perdudes, sense excuses.

Presos polítics

(Article original publicat el 7/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2016, pàg. 2)

Si escoltem les declaracions dels governants, al món no hi ha presos polítics. Les dictadures neguen l’existència de presos polítics, només admeten tenir presos comuns. La realitat és, però, que la llista de països amb presos polítics és molt llarga. Durant el franquisme, Espanya tenia presos polítics. Qüestionar aquesta obvietat sembla innecessari, però ara té sentit plantejar-s’ho. A Espanya, de presos polítics n’hi havia durant el franquisme, i n’hi ha ara amb la suposada democràcia que tenim. En què es basaven les autoritats franquistes per afirmar que Espanya no tenia presos polítics? Es basaven en el fet que aquells presos havien incomplert determinades lleis, exactament igual que la resta de presos i, per tant, tots eren presos comuns. Però que hi hagi una llei que obligui o prohibeixi determinades actuacions polítiques no exclou que pugui ser una llei antidemocràtica. Passava abans i passa ara. Totes les dictadures del món justifiquen l’existència dels seus presos polítics, tot i que neguen que ho siguin, en l’incompliment de determinades lleis. Els governs tenen ben articulada la cobertura legal que els permet empresonar els seus ciutadans. I si amb les lleis no en tenen prou, saben que poden comptar amb la complicitat de les forces policials i la judicatura. En aquest sentit, defensar l’existència de la separació de poders en la majoria dels països del món és, com a mínim, una broma de mal gust.

Espanya també té presos polítics, i no és casualitat que ara la majoria siguin catalans. Catalunya és el principal problema que té Espanya i, de moment, des de la metròpoli, mal gestionen aquest conflicte mitjançant la repressió, els judicis injustos, la lectura esbiaixada que es fa de determinades lleis, la persecució de persones innocents i altres eines antidemocràtiques pròpies de totes les dictadures. Utilitzar intel•ligentment la negociació política es rebutja, ja que les autoritats espanyoles ho considerarien una mostra de feblesa. El resultat és que el “problema català”, tal com l’anomenen els unionistes, o el “problema espanyol”, tal com s’anomena des de les posicions independentistes, cada dia es va agreujant més. L’existència de presos polítics només dificulta la solució democràtica del nostre conflicte. Això és inqüestionable. I els més perjudicats per aquesta manca de voluntat política som els catalans, també la minoria que no es considera independentista. Si més enllà de la unitat de la pàtria es plantegessin el seu propi benestar, el problema quedaria resolt.