Presos polítics

(Article original publicat el 7/5/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2016, pàg. 2)

Si escoltem les declaracions dels governants, al món no hi ha presos polítics. Les dictadures neguen l’existència de presos polítics, només admeten tenir presos comuns. La realitat és, però, que la llista de països amb presos polítics és molt llarga. Durant el franquisme, Espanya tenia presos polítics. Qüestionar aquesta obvietat sembla innecessari, però ara té sentit plantejar-s’ho. A Espanya, de presos polítics n’hi havia durant el franquisme, i n’hi ha ara amb la suposada democràcia que tenim. En què es basaven les autoritats franquistes per afirmar que Espanya no tenia presos polítics? Es basaven en el fet que aquells presos havien incomplert determinades lleis, exactament igual que la resta de presos i, per tant, tots eren presos comuns. Però que hi hagi una llei que obligui o prohibeixi determinades actuacions polítiques no exclou que pugui ser una llei antidemocràtica. Passava abans i passa ara. Totes les dictadures del món justifiquen l’existència dels seus presos polítics, tot i que neguen que ho siguin, en l’incompliment de determinades lleis. Els governs tenen ben articulada la cobertura legal que els permet empresonar els seus ciutadans. I si amb les lleis no en tenen prou, saben que poden comptar amb la complicitat de les forces policials i la judicatura. En aquest sentit, defensar l’existència de la separació de poders en la majoria dels països del món és, com a mínim, una broma de mal gust.

Espanya també té presos polítics, i no és casualitat que ara la majoria siguin catalans. Catalunya és el principal problema que té Espanya i, de moment, des de la metròpoli, mal gestionen aquest conflicte mitjançant la repressió, els judicis injustos, la lectura esbiaixada que es fa de determinades lleis, la persecució de persones innocents i altres eines antidemocràtiques pròpies de totes les dictadures. Utilitzar intel•ligentment la negociació política es rebutja, ja que les autoritats espanyoles ho considerarien una mostra de feblesa. El resultat és que el “problema català”, tal com l’anomenen els unionistes, o el “problema espanyol”, tal com s’anomena des de les posicions independentistes, cada dia es va agreujant més. L’existència de presos polítics només dificulta la solució democràtica del nostre conflicte. Això és inqüestionable. I els més perjudicats per aquesta manca de voluntat política som els catalans, també la minoria que no es considera independentista. Si més enllà de la unitat de la pàtria es plantegessin el seu propi benestar, el problema quedaria resolt.