És lícit canviar de regles a mig partit?

(Article original publicat el 18/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2022, pàg. 2)

S’han publicat dos escrits en els quals dirigents importants dels dos partits majoritaris partidaris d’una Catalunya independent s’han posicionat sobre què cal fer a partir d’ara, i també sobre quin significat va tenir el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquests escrits han causat estranyesa, no només entre les respectives militàncies sinó també entre la ciutadania en general. Es poden entendre com unes rectificacions públiques respecte del que aquests partits havien manifestat fins ara. No cal dir que les respectives militàncies no s’han posicionat en contra d’aquestes rectificacions, però això formaria part de la pràctica habitual de les persones que opten per militar en un partit polític, amb tot el que això comporta.

L’objectiu sembla ser descafeïnar l’1 d’octubre, però la realitat és que en aquell referèndum es va votar sobre el que es va votar, és a dir, sobre la independència de Catalunya. I amb aquest objectiu, la gent que es va acostar a les urnes ho va fer sota l’amenaça de rebre les garrotades policials espanyoles al crit de “a por ellos”; per tant, no els diguis ara a aquestes persones que l’objectiu de la votació no era la independència de Catalunya sinó una altra cosa que alguns dirigents ara s’han tret de la màniga. La ciutadania es mereix un respecte per part de la classe política, i els articles publicats ara semblen anar en la direcció contrària. Hi ha uns pactes signats entre els partits independentistes que diuen el que diuen i han servit per formar govern, i ara no es pot dir que allò és paper mullat. Ningú pot defensar que sigui lícit canviar de regles a mig partit.

Es pot entendre que per les seves circumstàncies personals uns dirigents polítics empresonats hagin canviat d’opinió, però pretendre transformar un canvi d’opinió política en una burla a la ciutadania potser és anar massa lluny. Sempre he defensat que als exiliats, als empresonats i als milers de ciutadans que encara es troben sota l’amenaça judicial contra el moviment independentista no se’ls hauria de criticar mentre no puguin normalitzar la seva situació. I també he defensat que per sortir de la presó tenen tot el dret a fer el que considerin convenient. Ara bé, que no ens vulguin vendre això com una relectura dels fets que van passar fa quatre anys. Que no ens intentin fer passar bou per bèstia grossa. Si ara hi ha un canvi radical de posició (vull pensar que el 2017 no ens van enredar) s’ha de poder criticar amb tot el rigor. La ciutadania no es mereix aquesta presa de pèl.

El trio de Colón

(Article original publicat el 4/6/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2020, pàg. 2)

En política gairebé tot està inventant, i tot acaba tornant. A Espanya, per exemple, la coalició anticatalana tornarà a confluir a la plaça Colón de Madrid. Simultàniament, es tornaran a recollir signatures contra Catalunya. Bé, els promotors diuen que són contra els indults, però a aquestes alçades ja tots ens entenem. Són poc originals, i tot plegat és una repetició dels episodis viscuts fa uns anys. L’etapa actual del procés català va començar amb la recollida de signatures orquestrada pel PP en contra de Catalunya. Ells en deien signatures contra l’estatut, però, com dèiem abans, a hores d’ara tothom sap de que parlem. Quin va ser el resultat d’aquell disbarat? L’independentisme va passar de tenir un suport baix per part de la societat catalana a superar el cinquanta per cent. A partir d’aquells fets, el suport a l’independentisme ha augmentat elecció rere elecció, i fins i tot partits que llavors eren autonomistes fan ara una defensa inequívoca del dret a l’estat propi.

Però aquesta evolució la deuen considerar de poca importància. El gran beneficiat és aquell partit que no em ve de gust anomenar i que veu com, sense fer cap esforç, els altres partits del trio (Cs i PP) es van acostant a les seves tesis. Poso Ciudadanos al costat dels populares, però avui en dia Cs és una formació política moribunda, en liquidació, com en el seu dia va passar amb UPyD. Però mentre disposin de suport econòmic, aniran fent com aquell gall sense cap que va corrent amunt i avall fins que s’adona que està mort i cau definitivament a terra. Parlem ara del PP. En aquest camí que han fet els populares, i que va des de la recollida de signatures contra l’estatut fins a les últimes eleccions catalanes, aquest partit ha passat a ser una força residual al Parlament de Catalunya, amb només tres escons: un cap de llista del PP i dues diputades vingudes de les escorrialles de Ciudadanos. És això el que buscaven? No ho sabrem mai. Sí que sabem, però, que cada vot que perden a Catalunya el recuperen amb escreix a Espanya. Un vot menys a Girona signifiquen tres vots més a Zamora, i qui diu Zamora, diu Espanya.

Doncs bé, aquesta estranya barreja política d’interessos anticatalans tornarà a confluir a Colón, i hi veurem també algun socialista. Alguns barons i exbarons d’aquest partit ja han fet sentir la seva veu discrepant amb la direcció. I és que, de fet, quan es tracta de la carpeta catalana, PP i PSOE sempre han format part del mateix equip. Potser canvien les formes, però en el fons coincideixen.