El decreixement no és la solució

(Article original publicat el 16/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2026, pàg. 6)

Des que fa un any i mig va aparèixer la pandèmia de la COVID-19 escoltem i llegim que una de les conclusions amb la que tothom hauria de coincidir és que cal canviar el funcionament de la nostra societat. I plantejat així, en genèric, hi podem estar d’acord. Sempre hi ha aspectes subjectes a millora, i la nostra societat hauria d’anar evolucionant per tal de millorar el seu funcionament polític, econòmic i social. Sense entrar en concrecions, crec que en això tothom coincidiria.

El problema sorgeix quan pretenem concretar quins canvis s’haurien d’implementar, i a ningú se li escapa que això depèn de qui respongui la pregunta. No és igual preguntar-ho a un militant d’esquerres que a un de dretes, a un convençut de l’oferta comunista que a un defensor de l’economia de mercat. Si comparem el funcionament del capitalisme del segle XX amb com van evolucionar les societats comunistes de l’Europa de l’Est fins a la caiguda del Mur de Berlín, és una obvietat que el món capitalista va evolucionar d’una manera molt més positiva. Però que es defensi el capitalisme no vol dir, ni molt menys, que tot el que es fa en nom del capitalisme sigui correcte, ja que per evitar abusos s’han d’establir controls i prioritats, i no sempre s’ha actuat amb l’encert requerit.

És millor que hi hagi una sana competència, o que tot estigui tallat pel mateix patró, encara que això representi igualar per baix i, per tant, empobrir la societat? Resulta inacceptable que les esquerres més ideologitzades pretenguin imposar a tothom la recepta única del decreixement. Igualment  inacceptable és que alguns apòstols del capitalisme defensin la llei de la selva i el campi qui pugui. Els extrems sempre són dolents. Una societat lliure no vol dir una societat sense normes. S’ha de donar tota la protecció que calgui a la població més desfavorida, i si d’això alguns en diuen socialisme tampoc obrirem ara un debat semàntic.

En l’espai limitat d’aquest article no hi ha lloc per entrar en moltes concrecions. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha de canviar la societat? Segurament sí, però abans de l’aparició de la pandèmia aquesta necessitat de canvi i millora ja la teníem sobre la taula. Ara bé, no està gens clar que aquests canvis hagin de passar pel decreixement salvatge i la desindustrialització, com prediquen les esquerres. Tancant empreses els llocs de treball desapareixen, i amb la taxa d’atur que tenim la recepta no és tancar empreses sinó crear-ne de noves. I si aquesta pandèmia ens hi ajuda, benvinguda sigui.

Uns indults ben estranys

(Article original publicat el 2/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2024, pàg. 2)

Espanya ha intentat transmetre al món un missatge conciliador sobre el conflicte català, però no se n’ha sortit. Han tirat endavant de pressa i corrents uns indults tramposos, abans que el Consell d’Europa els obligués a fer-ho. Formalment Espanya ha indultat els presos polítics que estaven tancats a la presó des de feia gairebé quatre anys, després d’un judici i una sentència injustos tal com es va poder constatar en el seu moment. I molta gent d’esquerres —comuns i socialistes— s’ho ha cregut, fins al punt que alguns han donat les gràcies a Sánchez pel seu gest magnànim. Doncs bé, primer de tot s’ha de dir que aquí no s’han concedit indults tal com normalment s’entenen els indults. Uns indults tan condicionats com aquests (parcials, reversibles, limitats) deixen de ser indults per ser llibertats condicionals. Condicionals, sí, perquè la mesura està tan condicionada que anomenar-la indult sembla una broma de mal gust. Així, en qualsevol moment un jutge podria decretar el reingrés a la presó d’un o més dels polítics alliberats la setmana passada.

Se’ns ha volgut vendre el relat que s’han perdonat uns fets presumptament delictius, tot i que sota els paràmetres democràtics europeus els fets enjudiciats no justificaven les altes condemnes de presó. Els fets de fa quatre anys de criminals no en tenien res. S’han volgut transformar uns episodis de desobediència en fets criminals. Així ho han acreditat els tribunals de més amunt dels Pirineus, aquests sí, independents del poder polític, així com els diversos organismes internacionals que s’han pronunciat al respecte. A més a més, tractant-se de polítics, se’ls manté la pena d’inhabilitació per poder exercir càrrecs públics. I tot plegat, més que un perdó, sembla una presa de pèl. És a dir, per treure’m un problema de sobre et deixo sortir de la presó, però no et permeto seguir fent política i m’asseguro que durant molts anys no em tornaràs a molestar. Alguns ho han comparat amb pràctiques habituals de règims poc amables amb les normes democràtiques, i no sembla que vagin desencaminats.

A Espanya comencen a ser perfectament conscients que la sentència del Tribunal Supremo de l’1-O farà aigües a Estrasburg, i la portada de diumenge passat de l’influent diari El Mundo era prou significativa: “Batalla en Europa. El Tribunal Supremo, tras los indultos: “Nuestra sentència del 1-O está muerta en Estrasburgo””. Això ho diuen els mateixos jutges signants d’una sentència que va condemnar uns independentistes catalans a un segle de presó.