Política i religió

(Article original publicat el 29/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2154, pàg. 2)

Per evitar polèmiques amb família i amics només molt de tant en tant tracto temes religiosos; avui és una excepció. Cal respectar totes les creences religioses, però amb una condició: que els practicants d'una religió, la que sigui, mostrin el mateix respecte envers aquells que no en practiquen cap, de religió, o que en tenen una de diferent, o que opten per practicar-la de manera discreta. És en aquest context que no m’agrada la barreja de política i religió, i considero una bona opció la definició constitucional d'un país com a estat aconfessional.

Em sorprèn la forma diversa d'enfocar els assumptes religiosos que tenen les persones que m'he anat trobant viatjant pel món. Així, mentre uns parlen obertament sobre la religió que practiquen, altres opten per la discreció, i tant els uns com els altres ho fan amb la mateixa convicció. Però, tot i les diferències formals, en el fons totes les religions s'assemblen, i utilitzen principis i recursos que es van repetint aquí i allà. Un dels més habituals és aquell que diu que "la meva religió és la veritable, les altres no ho són".

He visitat sinagogues jueves, mesquites musulmanes, esglésies ortodoxes i temples catòlics per tot el món, incloent-hi unes quantes visites al Vaticà de Roma. Catòlics, jueus i musulmans fan servir també un recurs força curiós, si més no ho és per mi. Consisteix a anar repetint moltes vegades la mateixa oració, en alguns casos de manera compulsiva. I per limitar-ho a un exemple, sempre m'ha cridat l'atenció el rosari dels catòlics, que consisteix a anar repetint l'Avemaria dotzenes de vegades.

Em pregunto si eren catòlics els madrilenys que fins no fa gaire, en protesta contra el projecte de llei d'amnistia, resaven el rosari davant de la seu central del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid. Ho ignoro, però els que movien els fils d'aquelles protestes vespertines van decidir que els manifestants havien de resar el rosari. Per cert, alguns catalans feien exactament el mateix a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat.

Aquestes religions també comparteixen el costum de tapar-se el cap. Durant el franquisme, quan les dones catòliques entraven a l'església es cobrien el cap amb una mantellina, una pràctica que després ha anat decaient. Però encara ara moltes senyores musulmanes porten el cap cobert, dintre i també fora de les mesquites, i els jueus també es cobreixen el cap amb una quipà, i no només quan són a la sinagoga.

Amb mantellina, mocador o quipà, molt bon any a tothom.