Som de confiança, som d'aquí

Aquest és el lema d'un anunci que passen tot sovint per TV3, un canal de televisió que alguns ja anomenen TeleEsquerra, i potser no els falta raó. L'anunci és d'una empresa que es dedica al tràfic de cotxes de segona mà i, es miri com es miri, té unes clares connotacions xenòfobes. També podrien dir Som d'aquí i, per tant, som de confiança, i la conclusió fàcil que un client potencial en podria treure només pot ser una: Si no fóssim d'aquí, no seríem de confiança. Xenofòbia sense dissimular.

En situacions com aquesta, com en els casos de menysteniment lingüístic que cada dia sovintegen més, no acostumo a presentar mai una denúncia. Simplement, em limito a explicar-ho i, no cal dir-ho, a oblidar-me d'aquestes empreses com a potencials proveïdors meus. Crec que el boicot comercial és molt més efectiu que no pas fer una denúncia que, a casa nostra, en la majoria dels casos acaba en res.

Cotxes oficials

 

Si per cotxe oficial entenem un vehicle amb xòfer que es posa a disposició de determinats càrrecs públics institucionals i es paga mitjançant el pressupost públic, admeto que alguna vegada, i no pas per voluntat pròpia, he anat en cotxes oficials, i això que mai he tingut un càrrec públic institucional, ni he aspirat a tenir-lo. Una altra cosa són els cotxes i els xòfers d’empresa, que d’aquests n’he utilitzat per tot el món.

Però per circumstàncies que ara no són del cas, en una ocasió, fa anys, vaig anar en el cotxe oficial del president del Parlament. Tot i que d'això ja fa molt temps, em sembla recordar que era un Audi A8 negre, net com una patena, conduït per un xòfer molt seriós i encorbatat.

En una altra ocasió vaig anar uns dies a Cuba per motius professionals, convidat pel Mincex (Ministerio de Comercio Exterior). Convidat només vol dir que alts funcionaris cubans van venir a Barcelona i em van suggerir amb insistència que els anés a visitar a l’illa. Vam acordar que el vol i l'estança anirien a càrrec meu, i però els dinars i algun sopar de feina van tenir la cortesia de pagar-ho ells, els funcionaris que m’acompanyaven. Recordo bé el dia que ens vam acomiadar tot sopant a la millor taula del Tropicana de l'Havana, a tocar de l’escenari. Aquella setmana em vaig moure força per tota l'illa caribenya, i sempre en el cotxe oficial del ministeri. A la nit, cotxe i xòfer es quedaven a la porta de l’Hotel Habana Libre on m’allotjava, potser per tenir-me més controlat.

Fora d'aquestes dues ocasions —tot i que potser m'oblido d'alguna—, diria que mai més he utilitzat cotxes oficials. I ja que hi som, aprofito per dir que professionalment sempre m'he mantingut en l'òrbita de l'activitat privada, i ho he fet bàsicament a l'estranger. Mai he cobrat un sou públic, ni tampoc he facturat mai a organismes oficials espanyols o catalans. I és que sempre he pensat que la vida és molt més interessant i profitosa fora de la política, i, no cal dir-ho, ben lluny dels cotxes oficials.

ANC: llista cívica

De cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya que es convocaran aviat, des de la direcció de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es promou que hi hagi una "llista cívica" clarament independentista i al marge dels partits polítics que es declaren independentistes. La direcció de l'entitat insisteix que la llista cívica que promou no és “la llista de l'Assemblea”, sinó que l'entitat només la proposa i la promou, i si els socis de l'entitat hi donen el seu vistiplau, l'acabarà impulsant i, òbviament, la controlarà fil per randa. És a dir, formalment no és la llista de l'Assemblea, però de fet ho és.

Tenia previst fer públiques aquestes reflexions més endavant, però finalment he optat per avançar-ne la publicació. Com a soci que sóc de l'Assemblea des de fa uns quants anys vull dir-hi la meva abans que els socis de l'entitat participin en la consulta sobre l'oportunitat que hi hagi una llista cívica promoguda des de la direcció. La consulta tindrà lloc durant la pròxima quinzena, just abans de l'Assemblea General que tindrà lloc el 16 de març a Taradell.

No m'ha agradat que des de la direcció s'hagi anunciat que els resultats de la consulta no es faran públics el mateix dia 14 de març al vespre, quan s'acaba la consulta, sinó quaranta-vuit hores més tard. Algú pot pensar que per dos dies de retard tampoc n'hi ha per tant, però jo m'ho miro d'una altra manera. Com que no s'han donat explicacions mínimament convincents sobre aquest segrest temporal d'informació deguda als socis, penso que tenim tot el dret a sospitar que algú pot tenir la temptació de manipular els resultats, amb ves a saber quins foscos objectius.

Ho he dit des del primer dia, no m'agrada el plantejament de la llista cívica. Només l'acceptaria si aquesta candidatura fos el resultat d'una negociació amb els partits independentistes, i acabés sent la confluència dels interessos de tots els partits independentistes, cosa que, per motius obvis, segur que no passarà. Els partits polítics tenen els seus propis interessos, i, ens agradi o no, aquests estan per sobre de la independència del país.

Vull acabar manifestant que jo no aniré a votar, ja que si ho fes estaria donant per bo aquest plantejament erroni de la directiva de l'Assemblea.

Els nouvinguts també tenen deures

(Article original publicat el XX/2/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 103/02-2024, pàg.18)

Fa vint anys Catalunya tenia sis milions d'habitants; avui som vuit milions. A la ciutat de Barcelona un de cada quatre veïns ha nascut a l’estranger, i altres municipis catalans tenen una taxa molt superior. Són dades fredes, però que poden comportar problemes de convivència. Ara bé, alguns d'aquests problemes no existirien si les autoritats governessin aplicant el sentit comú. No estic insinuant que el motiu dels problemes de convivència a Catalunya siguin els estrangers que hi han vingut a viure, sinó que una de les causes la trobaríem en una actitud errònia per part de l'administració, massa permissiva cap als immigrants.

El problema sorgeix quan els governants no gosen imposar als nous catalans, hagin arribat de Montevideo, Ouagadougou, Shenzhen o Zamora, el compliment d'unes mínimes normes socials basades en el sentit comú. Les persones que, pel motiu que sigui, optin lliurement per canviar de lloc de residència, cal que s'adaptin a la realitat del lloc que han triat per viure, encara que no els agradi. Aquesta adaptació ha d'incloure el compromís de la persona nouvinguda d'aprendre, en un termini raonable de temps, la llengua pròpia del lloc que han escollit. En el cas de Catalunya, és molt positiu que l'administració faciliti l'aprenentatge del català; sortosament ja ho fa.

Però, tot i això, alguns dirigents polítics es neguen a acceptar que a Catalunya tenim una determinada manera de fer les coses, i una llengua pròpia que s'està perdent, i es neguen a admetre que aquesta realitat comporta una combinació de drets i obligacions per a la gent que hi viu, incloent-hi les persones nouvingudes. Així, és un error aplicar la política del "laissez faire, laissez passer" que defensen alguns, allò tan pervers de "tu no cal que t'adaptis, que ja ens adaptarem nosaltres". Els problemes de convivència es reduirien si els governants ho tinguessin present.

Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat. Reaccions imperatives del tipus "hable en castellano" per part de qualsevol persona que a Catalunya treballi de cara al públic, sigui nouvinguda o nascuda aquí, no s'haurien d'admetre mai. Però, a Catalunya, mentre alguns encara les practiquen, i sovint ho fan amb prepotència i mala educació, altres les accepten amb una normalitat molt difícil d'entendre.

En aquestes situacions cal ser contundent en la resposta, però també hi podem posar una mica d'imaginació. Així, es pot optar per girar la truita i respondre "miri, jo l'espanyol ja l'entenc, ja, però no el parlo". I és que davant d'un més que evident menyspreu lingüístic, l'última cosa que s'ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua. Si no ens defensem nosaltres, i això inclou la defensa de la llengua pròpia del país, no ens defensarà ningú.

La mare que t'ha parit

La mare que t'ha parit: Diari d'una mare inexperta, és el títol d'un llibre de la periodista calafina Elisenda Soriguera, editat per Rosa dels Vents (Penguin Random House). Feia temps que el tenia a la llista dels llibres pendents i finalment li ha tocat el torn. Aquest llibre t'ensenya allò que quan decideixes ser mare —o pare— no t'ensenyen enlloc. Llegint-lo m'ho he passat la mar de bé, i he rigut molt.

Ara bé, no és pas un llibre d'humor, ni de bon tros. És un llibre que tracta sobre un tema tan seriós com és l'arribada d'un fill a la família, i tot el que passa en el nou dia a dia del grup familiar, abans i després del part. L'autora ha estat capaç de combinar la seriositat dels seus plantejaments amb una exposició força original, de lectura fàcil i francament divertida.

Com a pare de família nombrosa amb fills que ja són grans, en gairebé tots els capítols m'hi he sentit identificat. Aquestes reflexions m'han fet rumiar, i només em sap greu no haver-les pogut llegir fa unes quantes dècades, entre altres motius perquè aquesta obra encara no fa ni mig any que va sortir al mercat.

Si voleu ser originals amb uns pares que ho acaben de ser, o estiguin a punt de ser-ho, i fugir dels detalls clàssics que es fan en aquests casos, us recomano regalar aquest llibre. Quedareu la mar de bé, i us puc assegurar que mentre els nous pares vagin traient profit de les experiències vitals de l'autora, també es faran un tip de riure. I riure és sempre una bona opció.

Dictadura judicial

(Article original publicat el 9/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2160, pàg. 2)

Alguns jutges espanyols semblen tenir admiració per les dictadures, i intenten rebregar interessadament la separació de poders per imposar la preeminència descarada d'un dels poders, el judicial, sobre els altres dos, l'executiu i el legislatiu. Alguns fins i tot es permeten suggerir l'aplicació de la llei no d'acord amb la voluntat del legislador sinó en línia amb els interessos ideològics del jutge. El súmmum dels seus excessos és que s'han permès criticar en públic una llei abans que existeixi.

Convindrem que una situació tan anòmala com la descrita en el paràgraf anterior també és el fruit d'una transició política defectuosa, aquell episodi tutelat pels militars que ens va portar des de la democràcia orgànica (= dictadura franquista) fins a la suposada democràcia parlamentària que tenim ara. Aviat farà mig segle d'aquell procés de transició, ple d'errades difícils de pair, i encara en paguem les conseqüències.

Podríem acotar el problema a la majoria dels jutges que conformen la cúpula judicial, uns individus de tarannà poc democràtic i d'ideologia tremendament conservadora. El fet és que alguns jutges es consideren per sobre del bé i del mal, i amb les seves sentències pretenen imposar la seva ideologia particular a la resta de la població. Són pocs, però fan tant soroll que sembla que siguin molts. I tots coincideixen en desautoritzar la crítica pública de les seves estranyes actuacions, com si en democràcia un jutge pogués imposar el silenci al ciutadà que li paga el sou.

No cal repetir els noms d'alguns jutges que tots tenim al cap. Els veiem cada dos per tres en determinats mitjans de comunicació participant d'un protagonisme mediàtic sorprenent i forassenyat. És una situació que resulta esperpèntica, i que no la veiem en altres democràcies del nostre entorn geopolític. I, com dèiem abans, sense oblidar que molts jutges són al·lèrgics a rebre qualsevol crítica, per més merescuda que sigui.

Per més disbarats que perpetrin aquests personatges, disposen de l'ajut del "lobby del patriotisme tronat" format per alguns dels seus col·legues, alguns fiscals, alguns periodistes i alguns polítics, i sense oblidar la complicitat de les més altes esferes de l'estat. Estem davant d'una tronada casta patriòtica la qual, per la via dels fets, pretén imposar-se amb postures antidemocràtiques. L'error d'aquests personatges és que pretenen que l'aplicació de la llei estigui sempre supeditada a uns interessos patriòtics superiors que la majoria dels catalans —vots canten— no compartim.

Una pàgina cada cinc minuts

Quan els catalans ens queixem d'un excés evident de la normativa pública no exagerem gens. Els pagesos protesten aquests dies per la burocràcia administrativa que es veuen obligats a afrontar en les seves relacions amb l'administració, però aquesta complexitat reguladora no només els afecta a ells sinó que, amb més o menys intensitat, ens toca a tots.

Segons va publicar el mes passat l'Institut Ostrom Catalunya en el seu butlletí mensual, "Catalunya lidera el rànquing de nombre de pàgines a butlletins oficials autonòmics, amb 106.914 pàgines el 2019". No cal dir que liderar aquest rànquing no és pas res positiu.

Partint d'aquesta xifra i per estar al corrent de les lleis i normatives oficials que ens poden afectar, els catalans ens hauríem de mirar dotze pàgines del Diari Oficial de la Generalitat (DOG) cada hora del dia. Dotze pàgines cada hora comptant 24 hores al dia i 365 dies a l'any, sense descans per vacances i ni tan sols per poder dormir a la nit. Una pàgina cada cinc minuts.

Per portar a terme aquesta disbauxa normativa, la Generalitat disposa de milers i milers de funcionaris o, si al lector li agrada més, milers i milers de buròcrates. I és que abans de publicar-ho al DOG totes aquestes pàgines s'han de pensar bé —se suposa que els dirigents polítics les mediten a fons, però a alguns sempre ens queda el dubte— i després s'han de posar negre sobre blanc. I last but not least, un cop publicades s'ha de controlar que la ciutadania ho compleixi i, si s'escau, sancionar a qui no ho faci.

Mirat des del sentit comú, a l'administració un sentit ben poc comú, només podem arribar a una conclusió: sobra normativa, sobren lleis, sobren reglaments, sobra burocràcia que només serveix per crear-ne de nova i, en conseqüència, sobren milers de buròcrates. Els diners que s'estalviarien es podrien utilitzar, per exemple, per fer habitatge públic, o per reduir la fiscalitat que pateix la ciutadania. Quan ens hi posem?

Uniformitat en el vestir

 

Potser per una barreja de deformació professional i curiositat, m'acostumo a fixar en com va vestida la gent. Em sorprèn la poca originalitat i aquesta uniformitat en el vestir que s'ha anat imposant arreu. Avui en dia tothom va d'uniforme sense que els obligui ningú, i això seria un tema d'estudi pels experts en comportaments humans. I més que aquesta uniformitat, em sorprèn que a la gent sembla que ja li vagi bé. L'altre dia mirava com vestien els homes que passaven pel meu costat fent cua per pujar a l'avió, i gairebé tots portaven una motxilla, gairebé tots anaven amb pantalons texans o de xandall, i gairebé tots anaven amb calçat esportiu de totes marques, models i colors. I gairebé tots coincidien en un detall que encara uniforma més, perquè igual te'l trobes en unes sabatilles Louis Vuitton com en les marques més assequibles del mercat.

Així, em sorprèn molt la uniformitat de la sola blanca. No ho puc evitar, tinc una mania personal per la sola blanca. Potser és per un fet banal i ben fàcil d'entendre. El color blanc s'embruta de seguida, i si no vols anar amb l'aspecte de brut, hauries de netejar la sola cada dia. I molt poques persones ho fan. Deu ser que amb l'aspecte de brut potser ja s'hi troben bé.

Aquest cap de setmana he estat a Sevilla (Espanya) de casament. Podria parlar del vestuari femení d'un casament de l'alta societat sevillana, la pamela, aquells talonarros de vertigen que haurien d'estar prohibits per preservar la salut de les senyores, i l'entranyable i antiestètica peineta tan típica de la societat andalusa. Però per no concentrar-me en les senyores —això, en tot cas ho deixarem per a les publicacions especialitzades, que tenen molta més autoritat— avui parlaré del vestuari dels senyors i, més concretament, del jaqué, una peça de roba que es resisteix a desaparèixer. En aquest casament sevillà anaven vestits de jaqué tant el nuvi com el seu pare i el pare de la núvia, així com molts amics del nuvi. Jaqué negre o en diferents tonalitats de gris, alguns de color gris blavós o blau grisós. Però jaqué.

La resta de convidats ja fèiem el fet amb un vestit fosc, camisa blanca i corbata de seda natural (la peça de vestir més cara si ho calculem en euros per centímetre quadrat). No deixa de ser també una manera diguem-ne que més popular d'anar uniformat. De jaqué no n'he portat mai, ni tan sols pel meu casament. I això que en algun moment, tenint en compte la tradició familiar, m'ho vaig arribar a plantejar, però aviat ho vaig desestimar. 

 

He passat d'un tema a l'altre, de les sabatilles esportives al jaqué, potser una mica agafant-ho pels pèls. M'ho he fet venir bé perquè la idea que volia deixar és que la nostra societat tendeix a anar uniformada. Em crida molt l'atenció aquesta cerca de la uniformitat sense estar-ne formalment obligats, com sí que ho estan, per exemple, les infermeres i els pilots d’avió, que van vestits d'una determinada manera per obligació i no per gust.

Carnestoltes, una visió discrepant

 

Aquests dies, a la sortida de les escoles, veiem molts nens disfressats pels carrers. És la setmana de carnestoltes, i toca anar pel carrer cridant l'atenció. Amb tota franquesa, a mi les disfresses no em provoquen cap entusiasme, i més quan saps que moltes escoles imposen la disfressa a la mainada. Sortosament, però, no és una obligació generalitzada, i algunes escoles respecten més les individualitats de la seva clientela. És d'agrair.

Sé de persones, i no només nens, que els entusiasma disfressar-se, i esperen tot l'any per lluir-se per carnestoltes. Fins i tot et trobes amb treballadores de fleques i altres botigues d'articles de menjar que aquests dies no se'n poden estar d'anar a treballar disfressades. Ho trobo d'una gran ridiculesa, però encara que contra gustos hi ha molta cosa escrita, intento respectar-ho encara que no ho comparteixi.

Ara bé, també conec nens i adults als quals se'ls fa molt costa amunt, i alguns fins i tot arriben a odiar, l'obligació de disfressar-se. Ens agradi o no, hi ha gent a qui no agrada fer el ridícul. I és que aquestes persones ho veuen així, com una ridiculesa imposada i totalment prescindible. I aquestes persones, que són moltes més de les que ens pot semblar, també s'han de respectar.

El cartell reproduït a dalt és el que tenen penjat en un parvulari de Barcelona. Si us hi fixeu, convindreu que s'imposen uns requisits força assequibles. Escric el verb imposar en cursiva perquè ignoro si es tracta d'obligacions o només són suggeriments. Sigui com sigui, intueixo que la direcció potser deu haver pensat que no pot quedar al marge de les modes, però, alhora, sense imposar una feina extra als pares.

Cal obligar els nens a passar vergonya —la sensació de vergonya és lliure, i cadascú l'experimenta a la seva manera—, si aquest és el sentiment que tenen alguns quan se'ls obliga a anar disfressats? Obligar els nens a anar disfressats a l'escola forma part de la pedagogia moderna? Potser farà millorar els resultats de les proves PISA quan aquests nens siguin més grans? Una cosa i l'altra potser tenen més relació del que pot semblar a primera vista.

Abans els rucs llauraven; ara ens manen

El títol d'aquest article no és de collita pròpia, és el text d'una de les pancartes vistes ahir a les manifestacions dels pagesos. El text és dur, però de vegades amb textos que cridin l'atenció, encara que caiguin en l’exageració, es fa més fàcil entendre els problemes.

Ahir els pagesos van tallar les carreteres, i els sobren motius per queixar-se. El problema de la pagesia té moltes causes, així que avui en destacarem una de les més importants. Es tracta de la burocràcia ofegadora de l'administració pública, o, dit d'una altra manera, la dictadura del funcionariat. Avui parlem de la pagesia, però l'excessiva burocràcia de les administracions públiques es comença a fer insuportable i ens afecta a tots.

Per acabar, em faig ara tres preguntes: quants pagesos queden encara a Catalunya? Quants funcionaris tenim per controlar el món de la pagesia? No serà que la segona xifra ja ha superat la primera, i als nostres dirigents polítics els fa vergonya admetre-ho en públic?

L'aeroport de Barcelona i els carrils bici

Sempre m'he guanyat la vida bastant més enllà de la península Ibèrica, i això m'ha convertit en un client habitual dels aeroports. A més, com a pare de família nombrosa amb la majoria dels fills vivint in a flying distance, els aeroports sempre han format part de la meva vida familiar i professional. Per tot això, per l'aeroport de Barcelona hi passo sovint i m'hi he passat moltes estones. Ara viatjo molt poc, tot i que aquesta setmana, sense anar més lluny, tinc dos vols previstos.

Els aeroports són imprescindibles, i per això sempre els he defensat sense cap remordiment mediambiental. Però que no se'm mal interpreti, la meva defensa dels aeroports no exclou una defensa igualment ferma dels carrils bici (CB). Això sí, cal que estiguin ben dissenyats i que no es posin allà on no toca, i que tinguin com a únic objectiu el de facilitar la mobilitat dels ciclistes. Així, quan se’ns parla d’un objectiu ideològic com és el cas d'alguns CB de Barcelona, on queda clar que es busca perjudicar altres ciutadans, vagin a peu o en cotxe, llavors em posiciono en contra dels CB. Però no m'hi estendré, n'he parlat sovint i he explicat les meves raons, i ara no em vull repetir.

Com a societat endreçada que som ens toca acceptar que hi hagi persones contràries al progrés econòmic i als aeroports en particular, tot i que elles també viatgen en avió sempre que els convé. Hem de respectar democràticament, per tant, la seva oposició a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, encara que ho facin per motius sovint més ideològics que tècnics. Ara hi ha aquesta febrada ideològica del decreixement pel decreixement, i hem d'esperar que passi. Mentrestant, els ciutadans votem de tant en tant i la voluntat de la majoria s'acaba imposant. Se'n diu democràcia.

Ara bé, que l'ampliació de l'aeroport resulti imprescindible no exclou que, simultàniament amb l'ampliació, es pugui fer també un CB que hi arribi, per tal que treballadors i passatgers que optin per la tracció generada per les cames hi puguin arribar amb la consciència ecològica més tranquil·la. Des de la plaça Cerdà fins a les instal·lacions aeroportuàries del Prat d'espai n'hi ha de sobres per posar-hi un CB. Doncs cap problema, que el facin, però que deixin de donar la matraca del decreixement econòmic que la majoria de la població no es pot permetre compartir. Des de l’administració cal facilitar la creació d’empreses i llocs de treball, i això comporta, necessàriament, ampliar les connexions aèries de Barcelona amb la resta del món.

Mai més?

(Article original publicat el 26/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2158, pàg. 2)

Després de dècades de monopoli dictatorial a càrrec dels germans Fidel i Raúl Castro, l'actual dictador de Cuba és Miguel Díaz Canel, cap d'Estat, cap de govern, primer secretari del Partit Comunista de Cuba i cap suprem de l’exèrcit. De tant en tant "el compañero" Díaz també deixa anar frases contundents en defensa del comunisme i en contra del sistema capitalista, però ho fa amb molta menys convicció que els seus predecessors. Díaz és més jove que els germans Castro, i és molt conscient que tot té un final, i el règim comunista cubà no serà una excepció.

Qui no hagi passat mai per l'Havana potser no sap que en aquella ciutat caribenya de diaris de paper només en pots comprar dos. El Granma és el més conegut, i n'hi ha un altre que té menys tirada, el Juventud Rebelde. El primer es declara òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba, i el segon també el fan periodistes a les ordres del partit únic de l'illa. Així, si no tens simpaties comunistes, a Cuba no pots llegir cap diari.

Allà on encara governen —mitja dotzena de països a tot estirar— els comunistes sempre intenten imposar la seva veritat. I convençudes d'aquesta afirmació, les autoritats cubanes no veuen la necessitat d'autoritzar més diaris, ja que la veritat única, la seva, ja l'expliquen aquests dos diaris. Per què, doncs, gastar més paper en un país en fallida com Cuba, un país on falta de tot, també paper? I no és cert que la sanitat cubana sigui tan bona com diuen alguns; si ho fos, dirigents polítics del país no aprofitarien els seus viatges oficials a l'estranger per sotmetre's a tractament mèdic.

A la portada del Granma de fa uns dies s'hi podia llegir aquest titular: "Cuba no volverá jamás al capitalismo", i això enllaça amb el títol d'aquest article. Jamás, és a dir, mai més. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures s'assemblen. Els dictadors creuen que sempre tenen raó, i es permeten la llicència d'utilitzar un terme tan contundent com jamás, mai més.

El titular del Granma forma part d'una voluntariosa declaració d'intencions inclosa en el preàmbul de la Constitució cubana. Quan es permeti la llibertat de premsa els cubans podran contrastar les notícies sense tutories, i treure les seves pròpies conclusions. Més aviat que tard a Cuba hi tornarà a haver llibertat i partits polítics, i en unes eleccions democràtiques els cubans podran escollir lliurement quin tipus de societat volen. La papereta de l'opció comunista possiblement també hi serà, però només serà una opció més a l'hora d'escollir el vot.