Uniformitat en el vestir

 

Potser per una barreja de deformació professional i curiositat, m'acostumo a fixar en com va vestida la gent. Em sorprèn la poca originalitat i aquesta uniformitat en el vestir que s'ha anat imposant arreu. Avui en dia tothom va d'uniforme sense que els obligui ningú, i això seria un tema d'estudi pels experts en comportaments humans. I més que aquesta uniformitat, em sorprèn que a la gent sembla que ja li vagi bé. L'altre dia mirava com vestien els homes que passaven pel meu costat fent cua per pujar a l'avió, i gairebé tots portaven una motxilla, gairebé tots anaven amb pantalons texans o de xandall, i gairebé tots anaven amb calçat esportiu de totes marques, models i colors. I gairebé tots coincidien en un detall que encara uniforma més, perquè igual te'l trobes en unes sabatilles Louis Vuitton com en les marques més assequibles del mercat.

Així, em sorprèn molt la uniformitat de la sola blanca. No ho puc evitar, tinc una mania personal per la sola blanca. Potser és per un fet banal i ben fàcil d'entendre. El color blanc s'embruta de seguida, i si no vols anar amb l'aspecte de brut, hauries de netejar la sola cada dia. I molt poques persones ho fan. Deu ser que amb l'aspecte de brut potser ja s'hi troben bé.

Aquest cap de setmana he estat a Sevilla (Espanya) de casament. Podria parlar del vestuari femení d'un casament de l'alta societat sevillana, la pamela, aquells talonarros de vertigen que haurien d'estar prohibits per preservar la salut de les senyores, i l'entranyable i antiestètica peineta tan típica de la societat andalusa. Però per no concentrar-me en les senyores —això, en tot cas ho deixarem per a les publicacions especialitzades, que tenen molta més autoritat— avui parlaré del vestuari dels senyors i, més concretament, del jaqué, una peça de roba que es resisteix a desaparèixer. En aquest casament sevillà anaven vestits de jaqué tant el nuvi com el seu pare i el pare de la núvia, així com molts amics del nuvi. Jaqué negre o en diferents tonalitats de gris, alguns de color gris blavós o blau grisós. Però jaqué.

La resta de convidats ja fèiem el fet amb un vestit fosc, camisa blanca i corbata de seda natural (la peça de vestir més cara si ho calculem en euros per centímetre quadrat). No deixa de ser també una manera diguem-ne que més popular d'anar uniformat. De jaqué no n'he portat mai, ni tan sols pel meu casament. I això que en algun moment, tenint en compte la tradició familiar, m'ho vaig arribar a plantejar, però aviat ho vaig desestimar. 

 

He passat d'un tema a l'altre, de les sabatilles esportives al jaqué, potser una mica agafant-ho pels pèls. M'ho he fet venir bé perquè la idea que volia deixar és que la nostra societat tendeix a anar uniformada. Em crida molt l'atenció aquesta cerca de la uniformitat sense estar-ne formalment obligats, com sí que ho estan, per exemple, les infermeres i els pilots d’avió, que van vestits d'una determinada manera per obligació i no per gust.