Els que practiquen i no creuen

Aquests dies, amb les processons de Setmana Santa, veiem que gairebé tots els passos que hi desfilen tenen uns espònsors uniformats. Així, veiem guàrdies civils, policies nacionals i locals, i militars escortant les imatges. A mi, amb tota franquesa, aquesta barreja sempre m'ha sorprès, i més tenint en compte que segons la Constitució espanyola Espanya és un estat aconfessional. També ens podem preguntar si tots aquests uniformats van a missa els diumenges.

Fa anys un frare caputxí del convent de Sarrià es va despenjar amb una afirmació que d'entrada em va sorprendre, però que de seguida vaig entendre: "són molts els creients que no practiquen, però també els practicants que no creuen". Han passat uns quants anys i potser la cita no és ben bé textual, però, si no ho és, s'hi assembla molt.

L'església dels Caputxins de Sarrià els diumenges està plena de gent creient, barrejada amb persones que no creuen, que hi van com qui va a un acte social. A les processons de Setmana Santa passa més o menys el mateix. En segons quins ambients és molt important que et vegin, encara que siguis un descregut.

El dret al divorci

(Article original publicat el 22/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2166, pàg. 2)

Tendim a oblidar que a la mort del dictador de trista memòria l'Estat espanyol es va declarar aconfessional, amb tot el que aquesta denominació comporta. Va ser una bona decisió. Alguns pensem que la religió no s'ha de barrejar mai amb la política. El fet és que aquella declaració de principis va facilitar convertir en legal el dret a divorciar-se. Alguns potser recorden els debats que tenien els polítics quan es discutia la llei del divorci, i com alguns diputats, emparant-se en motius ideològics o religiosos ben respectables, es negaven a reconèixer el dret a divorciar-se. El fet és que la llei del divorci es va aprovar i va entrar en vigor, i no es va enfonsar el món. Qui ha cregut convenient divorciar-se ho ha fet, i moltes persones han pogut refer les seves vides.

Podem anar una mica més enllà i ampliar el concepte de divorci. Així, podem parlar del dret al divorci dels treballadors respecte de l'empresa on treballen, o el dret dels ciutadans d'una nació a divorciar-se de l'estat per crear-ne un de nou. Afinant una mica més, així com un treballador té dret a canviar d'empresa, els catalans tenim el dret democràtic a divorciar-nos d'Espanya. Segons els resultats electorals de les últimes eleccions al Parlament, el 52% dels catalans vol divorciar-se d'Espanya per constituir un estat propi. Convertir-ho en realitat no depèn que Espanya ho autoritzi, només depèn de la voluntat dels ciutadans. Les independències no es demanen ni es concedeixen, sinó que es voten i es proclamen.

Espanya posa tota mena d’entrebancs per poder tirar endavant la voluntat majoritària dels catalans, sense donar cap argument mínimament convincent des del punt de vista dels principis bàsics d'una democràcia. Els governants espanyols diuen que aquest divorci no pot tirar endavant perquè tenen una llei que ho impedeix: la Constitució espanyola. De fet, d’argument Espanya només en té un, i és que ells tenen les escopetes i nosaltres no.

Resulta imprescindible admetre una obvietat, i és que la majoria dels ciutadans que van votar aquella constitució avui en dia ja són morts i enterrats, tot i que, pels espanyols, aquest detall els sembla irrellevant. Però podríem enfortir l'argument democràtic una mica més. Situats l'any 2024, la majoria dels ciutadans majors d'edat no van votar aquella constitució. Aquest és un argument de pes per no insistir a fer-nos obeir unes normes que no s'han sotmès a l’aprovació de la ciutadania. Els catalans no som responsables del que van votar els nostres pares, avis i besavis.

Víctimes del franquisme

 

La defensa de la memòria històrica és un deure moral de qualsevol societat democràtica representada pels seus governants democràticament elegits. Però als nostres governants sembla que els faci mandra gestionar aquests temes. No ho puc assegurar —Espanya té milers de municipis i només n'he visitat uns quants—, però en tot l'Estat espanyol no he trobat mai cap plaça, carrer o indret que estigui dedicat a les víctimes del franquisme. Trobem, això sí, monuments i recordatoris sobre fets concrets i persones represaliades per la dictadura franquista, però no espais dedicats a les víctimes del franquisme en general. I havent-n'hi tantes, de víctimes, crida l'atenció que els governants de la democràcia no hi hagin pensat.

Tot plegat sap greu i sorprèn, i encara sorprèn més quan veus que a Saint-Denis, a pocs quilòmetres de París, les autoritats franceses sí que hi van pensar, i van decidir dedicar un carrer a les víctimes del franquisme del país veí, Espanya. A França, sí, però a casa nostra els nostres polítics no saben gestionar correctament la memòria històrica. Molts dels nostres governants són porucs, i potser no volen córrer el risc de trepitjar algun ull de poll que pel motiu que sigui pensen que no els convé trepitjar. La dictadura va acabar formalment aviat farà mig segle, però aquelles ferides no han cicatritzat del tot.

Nacionalismes i nacionalistes

(Article original publicat el XX/3/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 104/03-2024, pàg.18)

El de Sarrià-Sant Gervasi és l'únic dels deu districtes de la ciutat de Barcelona on un partit nacionalista (o independentista) disposa de la majoria absoluta del Consell Plenari del Districte. Aviat està dit, deu consellers de dinou; no passa enlloc més.

No m'he definit mai com a nacionalista, ja que reivindicant-me com a sarrianenc (barri), barceloní (ciutat), català (país) i europeu en tinc ben bé prou, sense cap necessitat d'afegir-hi més etiquetes. Però no crec que el terme nacionalista sigui un insult, encara que alguns assegurin que definir-se com a nacionalista és gairebé un fet delictiu, o sense el gairebé.

Actuant al marge dels principis bàsics de la democràcia, alguns intenten criminalitzar el desig de molts catalans d'independitzar-se de la metròpoli que encara controla les nostres vides i patrimonis. No de tots els catalans, és clar, ja que actualment els independentistes només som el 52% dels votants. El temps ha demostrat que ens mentien quan ens deien que en política, sense violència, es podia aconseguir tot.

Els unionistes espanyols també són nacionalistes, encara que amb aquesta definició ells no es reconeixen com a tals. Vist des del punt de vista espanyol, hi ha un nacionalisme simpàtic —el nacionalisme espanyol— i uns nacionalismes antipàtics —el basc, el català i el gallec—.

Tal com ens passa a molts catalans, als espanyols tampoc els agradaria ser governants des de l'estranger, des de Lisboa o París, posem per cas. Els nostres veïns només admeten ser governants des de la seva capital, Madrid, i en aquesta reivindicació tenen tota la meva simpatia. Té tot el sentit que ho defensin, tot i que tampoc s'ha d'oblidar que, per a les coses importants, qui realment ens governa no es troba ni a Barcelona, ni a Lisboa, ni a Madrid, ni a París, sinó una mica més al nord, a Brussel·les.

Deixant de banda les enquestes interessades i basant-nos en els vots de les eleccions al Parlament, el 52% dels catalans són independentistes, tot i que pels ciutadans unionistes votar en clau independentista és perniciós. Hi ha qui utilitza el mot nacionalista com un insult, cosa que jo no faria mai amb ningú, ni tan sols amb els nacionalistes espanyols que tant ens perjudiquen.

Com dèiem abans, i amb perspectiva espanyola, a l'Estat espanyol conviuen ciutadans de dos tipus. Uns, els nacionalistes espanyols que no es reconeixen com a tals, formarien part del nacionalisme diguem-ne respectable. Els altres —bascos, catalans i gallecs— serien els nacionalistes "que volen trencar Espanya", i, per tant, “se'ls ha de combatre”. Però qualsevol demòcrata sap que només s'ha de combatre a qui impedeixi que els ciutadans puguin decidir democràticament quin ha de ser el seu futur. És així de senzill, se'n diu democràcia.

Mai es pot dir mai

Josep Pla, en el seu llibre "Direcció Lisboa", va escriure amb la contundència que quan volia el caracteritzava:

Prescindeixi, faci el favor, de les paraules decisives, de la paraula "mai", si és possible. És una paraula que només té realitat en la mort: mai més. En vida, no existeix.

Aquest consell se l'hauria d'aplicar tothom, ja que tot sovint utilitzem l'adverbi "mai" quan no toca, és a dir, quan ens referim al futur. El futur és una capça tancada de la qual se n'ignora el contingut. Si volem ser curosos en la forma d'expressar-nos, només podem fer servir el "mai" quan ens referim al passat.

Crec que tinc les idees polítiques molt clares, però, tot i això, no hauria de dir, per exemple, que mai votaré un partit de caràcter stalinista com, per exemple, els comuns, amb tot el catàleg de noms que ha anat tenint des d'aquell PSUC dels anys setanta del segle passat. Però la vida dóna moltes voltes i, per tant, chi lo sa?

Nicaragua avui

(Article original publicat el 8/3/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2164, pàg. 2)

Fins a la Revolució Sandinista (1979-1990), Nicaragua era la típica dictadura de dretes al servei dels interessos nord-americans. A partir del triomf de la revolució, els sandinistes liderats per Daniel Ortega —un revolucionari d'esquerres que ha esdevingut un dictador inclassificable— han convertit aquell país en una altra dictadura. D'una dictadura a una altra dictadura, passant per la revolució sandinista que tantes esperances havia generat, també fora d'aquella república.

Aquí diem "Roda el món i torna al Born", i allà no ho diuen, però s'ha aplicat igualment aquesta màxima. Un es pot preguntar si la dictadura nicaragüenca del tàndem Ortega-Murillo és pitjor o és menys dolenta que la dictadura dels Somoza. No m'atreveixo a mullar-me. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures del món s'assemblen força i són nefastes, i els ciutadans són sempre els grans perjudicats dels experiments polítics d'uns personatges que amb molt poques excepcions s'acaben fent rics a costa del poble.

Els actuals dictadors nicaragüencs són perfectament conscients que estan a la corda fluixa, i per això imposen el silenci a tothom, i tanquen a la presó o envien a l'exili a qualsevol persona que gosi respirar en contra del govern. En el cas de Nicaragua, la repressió ha estat especialment virulenta contra els membres de l'església catòlica, bisbes i mossens, davant d'un silenci molt cridaner, però poc sorprenent, de les esquerres nostrades, les quals tenen la particularitat de mirar amb una certa simpatia els dictadors de la seva corda política.

Salvant totes les distàncies geogràfiques i ideològiques, la parella que governa amb mà de ferro Nicaragua, formada per Daniel Ortega i Rosario Murillo, em fa pensar una mica en el matrimoni Ceaucescu de Romania, aquells dictadors de trista memòria que amb la caiguda del comunisme van tenir un final menys gloriós del que segurament ells s’havien imaginat que tindrien, afusellats de mala manera després d’un judici ràpid i sense cap garantia.

Molts nicaragüencs que fa quaranta-cinc anys van donar suport a la revolució sandinista posteriorment se'n van desvincular, i per evitar les represàlies van haver d'exiliar-se. No he estat mai a Nicaragua, però conec persones que engrescades amb la revolució sandinista hi van anar a viure, i en van sortir decebudes. Mónica Baltodano, exguerrillera i exministra sandinista, actualment exiliada a Costa Rica, ha dit a El País que "La dictadura de Ortega tiene rasgos más brutales que la de Somoza". No crec que exageri.

Arrogància burocràtica

 

El diputat Alejandro Fernández, del PP, un dels diputats més brillants del Parlament de Catalunya —llàstima que des del meu punt de vista estigui en un partit equivocat!—, va associar amb l'expressió "arrogància burocràtica" un dels problemes més greus que pateixen els pagesos en els seus tractes amb l'administració pública. D'aquesta manera va definir, al meu entendre molt encertadament, l'excessiva i injustificada burocràcia que comporta el fet d'intentar guanyar-se la vida en les activitats pagesa i ramadera.

Però el problema burrocràtic (amb tres erres) amb l'administració pública que denuncia la pagesia no es limita a aquest sector sinó que afecta molts ciutadans que massa sovint tenim l'estranya sensació que alguns polítics i alguns funcionaris a les seves ordres —sortosament no tots—, tenen una mena d'al·lèrgia a col·laborar amb els ciutadans i amb tot el que tingui a veure amb l'economia productiva. De vegades sembla que les persones que viuen del pressupost públic —anomenades public servants en el món anglosaxó, i tot el que aquestes paraules signifiquen— siguin adversaris dels que es guanyen la vida fora de l'administració. Dit d'una manera més barroera: sovint tenim la sensació que en comptes d'estar ells al servei de la ciutadania —que és el que tocaria— sigui al revés.

Patrimoni i successions: ser ric no és delicte

L'impost de patrimoni no s'ha de reduir, s'ha d'eliminar, ja que es graven fiscalment uns actius que ja han sigut gravats abans via IRPF.

L'impost de successions també s'ha d'eliminar, pels mateixos motius. Mantenint-lo, només es castiga l'estalvi, i estalviar no és dolent.

Ser ric no és delicte.

El votant emprenyat

Quan fa gairebé vint anys vaig començar a anar a Lisboa amb una certa regularitat, aquella ciutat era l'objectiu laboral de molts sanitaris espanyols i catalans (personal mèdic i d'infermeria). A Portugal els rebien amb els braços oberts i els oferien unes condicions professionals molt més atractives que les nostres. L'opció d'emigrar era la conseqüència lògica del maltractament laboral que els professionals rebien de l'administració pública, un problema que no només no s'ha resolt sinó que amb el temps s'ha anat agreujant. Marxar emprenyat del teu país també és una forma de votar.

Amb uns exemples s'entendrà millor. Analitzant les responsabilitats d'uns i altres, no és gens normal que els consellers tècnics dels districtes barcelonins —posats a dit pel partit governant— cobrin molt més que una infermera especialitzada d'un gran hospital amb uns quants triennis. I tampoc és normal que aquest "funcionari de partit" cobri més que els metges residents del mateix hospital, que només amb el complement d'unes guàrdies poc humanes de 24 hores poden viure amb una certa dignitat. Aquestes diferències produeixen vergonya.

Fins ara els portuguesos presumien de tenir un parlament gairebé sense la dreta extrema; a partir d'avui, amb la previsió d'una forta implantació del partit Chega, ja no en podran presumir. A Portugal les coses han canviat a pitjor, i això, òbviament, té conseqüències. Com dèiem abans, marxar emprenyat del teu país n'és una. Tornem al món sanitari. Què fan ara les metgesses i els infermers portuguesos davant del maltractament laboral que reben de l'administració pública? Voten amb els peus, emigren al Regne Unit on se'ls tracta molt millor, mentre els hospitals portuguesos es van quedant sense personal per poder atendre la seva clientela.

Salvant totes les distàncies ideològiques i geogràfiques, es podria definir a André Ventura, el líder de Chega, com el Milei portuguès. Tots dos són líders polítics d'extrema dreta, tots dos han rebut in situ el suport de l'espanyol Abascal, i tots dos han buscat en els seus electorats la sacsejada política i social necessària per intentar posar fi a la lamentable situació actual. Tots dos són, en definitiva, la conseqüència del votant emprenyat. En aquest sentit, i en com els votants emprenyats veuen a Ventura i Milei, sí que s'assemblen, tot i les diferències evidents que els separen.

Escric aquests comentaris el dia abans de la jornada electoral d'ahir a Portugal. Ignoro, per tant, què acabarà passant amb la candidatura de Ventura, a qui la resta de partits, de moment, només menysprea. En aquest sentit, estaríem davant d'un cas similar al de la Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, que té la sort de tenir uns adversaris polítics tan curts de mires que, sense ni tan sols adonar-se'n, li estan facilitant el camí per obtenir uns resultats excel·lents a les pròximes eleccions. El votant emprenyat —a l'Argentina, a Portugal, a Ripoll— que acaba optant per votar els extrems, ho fa perquè ha arribat a la conclusió que els partits tradicionals no són capaços de resoldre-li els seus problemes.

Saber plegar a temps

Tot sovint em pregunto com és que a moltes persones els costi tant d'entendre que en determinades circumstàncies el camí més intel·ligent implica saber plegar a temps, és a dir, prendre la decisió de plegar motu proprio, abans que t'ho insinuïn amb amabilitat des de fora o t'ho imposin prescindint d'una mínima elegància en les formes.

Utilitzo el verb plegar en sentit ampli, és a dir, plegar d'una feina, o d'un grup de WhatsApp, o de la junta d'un club o entitat qualsevol. Ara bé, sent aquest el camí més fàcil, prendre la decisió de retirar-se a temps no ho deu ser tant, tot i que convindrem que sempre és millor decidir plegar lliurement que fer-ho forçat per un tercer.

Tots tenim uns quants noms al cap als quals se'ls podria aplicar aquest consell. En el món petit de la política alguns dirigents farien un gran servei al seu partit —i segurament també a la societat— si fessin un pas al costat. El problema és que la majoria dels que es dediquen a aquest negoci serien incapaços de guanyar-se la vida en el món real, i per això es resisteixen tant a deixar la mamella pública.

Percepcions

Els governants responsables de la seguretat a la ciutat de Barcelona (el conseller del ram de la Generalitat, i el tinent d'alcalde de l'ajuntament) sovint es treuen les puces de sobre al·legant que l'augment evident de la delinqüència ciutadana només és una percepció equivocada que tenen els ciutadans, amb l'argument que les denúncies que es presenten formalment diuen el contrari.

A manca de les dades per contrastar-ho, quan els polítics ens diuen que es presenten menys denuncies potser ens ho hem de creure. Ara bé, un dia s'hauria de calcular el percentatge de delictes que es denuncien sobre el total de l'activitat criminal que patim a la ciutat, i a continuació sumar a les denúncies formals aquells delictes que només queden en el record poc amable dels perjudicats, però que no formen part de l'estadística oficial.

També ens podríem preguntar per què hi ha tanta gent que opta per no presentar denúncia. Potser una explicació la trobaríem en la poca utilitat que té fer-ho, excepte si és per cobrar una indemnització en aquells pocs casos en els que les conseqüències del delicte es troben cobertes per una assegurança.

Però, mentrestant, no ens ha de sorprendre que es destaqui una percepció delictiva en augment que tenen els ciutadans, per davant de les xifres oficials més amables que ens puguin presentar els polítics per justificar la bondat de la seva tasca com a governants. Dit això, cal dir també que el redactat massa tou de la llei tampoc ajuda, fins al punt que molts ciutadans tenim la percepció que delinqüents i polítics sembla que juguin a la mateixa lliga.

Motius d'agenda

Quan una persona amb responsabilitats en una institució pública et posa l'excusa dels "motius d'agenda" per no atendre't quan hom espera que t'atengui, o per no presentar-se a una reunió a la qual ha estat convocada i se suposa que abans hi ha donat el seu vistiplau, t'està dient d'una manera ben poc elegant que l'assumpte del teu interès a ella no li interessa gaire.

Si parlem de dirigents de l'univers polític, el fet de cobrar un bon sou públic no pressuposa necessàriament que es tracti d'una persona ben educada. En política les formes també són importants, i quan es tracta de disculpar-se no tothom és capaç de trobar una excusa elegant i mínimament convincent. Posar els "motius d'agenda" com a justificació és una excusa ben pobre que s'hauria d'evitar.

Els personatges que s'excusen en "motius d'agenda" t'estan volent dir, sense dir-t'ho clarament, que els únics amb dret a agenda són ells, que d'agenda només en poden tenir ells, i que tu ets un zero a l'esquerra. Actuen com si els ciutadans que els hi paguem el sou no tinguéssim, també, una agenda, una agenda que tot sovint acostuma a ser força més interessant que la d'ells.

En defensa d'Israel

(Article original publicat el 23/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2162, pàg. 2)

No és discutible que la responsabilitat del començament de la guerra de Hamàs en contra d'Israel té un nom i una causa: l'organització criminal Hamàs, i els fets del 7 d'octubre del 2023. Dit això, és de lamentar que, com passa en totes les guerres, a la població civil també li toqui el rebre, i no cal dir que els danys col·laterals que pateixen els civils de les parts en conflicte són tan rebutjables com, dissortadament, inevitables.

Per poc que ens agradi, les coses són com són. És un fet objectiu que aquesta guerra la va començar Hamàs. També ho és que Israel va reaccionar de l'única manera que es podia esperar: defensant-se. Un dels principis de qualsevol guerra és que la part agredida té tot el dret i fins i tot l'obligació de defensar-se dels seus agressors. És el mateix dret dels ucraïnesos a defensar-se dels agressors russos.

Però el relat periodístic que arriba als ciutadans no sempre reflecteix la realitat que apuntàvem abans. Amb unes cròniques periodístiques bastant lamentables, que més que explicar què està passant sembla que només busquin justificar l'agressió inicial de Hamàs, s'està negant la causa de tot el que ha anat passant després. Unes cròniques que tot sovint semblen dictades per una de les parts en conflicte, per la part agressora per ser més precisos. Resulta especialment escandalós el posicionament de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya en favor de l'organització criminal Hamàs i en contra d'Israel, un país, per cert, que també té molts morts i ferits, així com ciutadans que porten més de quatre mesos segrestats.

Solidaritat envers els palestins, tota, però Palestina és una cosa i Hamàs n'és una altra, tot i que alguns tendeixen a barrejar interessadament els palestins amb l'organització criminal Hamàs. Els palestins no són criminals; els membres de Hamàs, sí. Convé recordar que un dels objectius de Hamàs és la destrucció de l'estat d'Israel. Així, tal com sona. No és un assumpte interpretable, està perfectament definit negre sobre blanc en els documents oficials de Hamàs.

Israel és l'única democràcia de la zona, i fa molta nosa no només a una entitat corrupta i desacreditada com és l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), sinó també a les altres dictadures àrabs que envolten Israel. Fa nosa, entre altres motius, perquè el progrés social i econòmic indiscutible d'Israel posa contínuament en evidència les mancances dels governants dels països veïns, alguns dels quals, per cert, també inclouen en la seva constitució l'objectiu de destruir Israel.