El votant emprenyat

Quan fa gairebé vint anys vaig començar a anar a Lisboa amb una certa regularitat, aquella ciutat era l'objectiu laboral de molts sanitaris espanyols i catalans (personal mèdic i d'infermeria). A Portugal els rebien amb els braços oberts i els oferien unes condicions professionals molt més atractives que les nostres. L'opció d'emigrar era la conseqüència lògica del maltractament laboral que els professionals rebien de l'administració pública, un problema que no només no s'ha resolt sinó que amb el temps s'ha anat agreujant. Marxar emprenyat del teu país també és una forma de votar.

Amb uns exemples s'entendrà millor. Analitzant les responsabilitats d'uns i altres, no és gens normal que els consellers tècnics dels districtes barcelonins —posats a dit pel partit governant— cobrin molt més que una infermera especialitzada d'un gran hospital amb uns quants triennis. I tampoc és normal que aquest "funcionari de partit" cobri més que els metges residents del mateix hospital, que només amb el complement d'unes guàrdies poc humanes de 24 hores poden viure amb una certa dignitat. Aquestes diferències produeixen vergonya.

Fins ara els portuguesos presumien de tenir un parlament gairebé sense la dreta extrema; a partir d'avui, amb la previsió d'una forta implantació del partit Chega, ja no en podran presumir. A Portugal les coses han canviat a pitjor, i això, òbviament, té conseqüències. Com dèiem abans, marxar emprenyat del teu país n'és una. Tornem al món sanitari. Què fan ara les metgesses i els infermers portuguesos davant del maltractament laboral que reben de l'administració pública? Voten amb els peus, emigren al Regne Unit on se'ls tracta molt millor, mentre els hospitals portuguesos es van quedant sense personal per poder atendre la seva clientela.

Salvant totes les distàncies ideològiques i geogràfiques, es podria definir a André Ventura, el líder de Chega, com el Milei portuguès. Tots dos són líders polítics d'extrema dreta, tots dos han rebut in situ el suport de l'espanyol Abascal, i tots dos han buscat en els seus electorats la sacsejada política i social necessària per intentar posar fi a la lamentable situació actual. Tots dos són, en definitiva, la conseqüència del votant emprenyat. En aquest sentit, i en com els votants emprenyats veuen a Ventura i Milei, sí que s'assemblen, tot i les diferències evidents que els separen.

Escric aquests comentaris el dia abans de la jornada electoral d'ahir a Portugal. Ignoro, per tant, què acabarà passant amb la candidatura de Ventura, a qui la resta de partits, de moment, només menysprea. En aquest sentit, estaríem davant d'un cas similar al de la Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, que té la sort de tenir uns adversaris polítics tan curts de mires que, sense ni tan sols adonar-se'n, li estan facilitant el camí per obtenir uns resultats excel·lents a les pròximes eleccions. El votant emprenyat —a l'Argentina, a Portugal, a Ripoll— que acaba optant per votar els extrems, ho fa perquè ha arribat a la conclusió que els partits tradicionals no són capaços de resoldre-li els seus problemes.