La crisi dels partits instal·lats

(Article original publicat el 28/6/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2180, pàg. 2)

Els partits polítics tenen data de caducitat; no són com les religions, que tenen vocació d'eternitat. L'Església catòlica, per exemple, ja té més de dos mil anys, i no sembla que tot i els seus problemes pugui desaparèixer. Els partits, en canvi, només són eines que, un cop utilitzades, desapareixen. De CDC, Ciudadanos, PDeCAT, PSUC i satèl·lits, UDC, UPyD i tants altres, al marge dels deutes que han deixat, no en queda res.

El problema actual que tenen molts partits ve de lluny, però s'ha agreujat especialment a partir de fer-se públics els resultats de les eleccions europees del 9 de juny. Aquest desgavell no afecta només partits catalans i espanyols sinó que s'estén a la resta d'Europa, amb molt poques excepcions.

D'un temps ençà se'ns alerta del perill que representa l'arribada de l'extrema dreta als governs estatals, regionals i municipals —a Espanya en tenim uns quants exemples—, però, mentre els polítics instal·lats miren cap a Bocs, s'obliden del perill de l'extrema esquerra instal·lada en llocs de comandament públic.

Ho menciono sovint, i sempre hi ha algú que en discrepa, però tan perillosa és l'extrema dreta com l'extrema esquerra. No hi ha grans diferències. Per intentar fer-nos por, ara els partits instal·lats d'esquerra tornen a mencionar els noms de Hitler i Mussolini, mentre intenten que no es parli dels seus dictadors de capçalera, Lenin i Stalin.

És ben cert que a la Guerra (in)Civil els colpistes franquistes van rebre d'ajut de Mussolini... mentre la república el rebia de Stalin. Tots dos eren dictadors igualment perillosos. I ara, veient que les esquerres no han estat capaces de resoldre els problemes dels ciutadans, molts votants han passat d'un extrem a l'altre. Pot sorprendre, però s'entén.

El sud de França és un bon exemple de l'evolució dràstica del vot. Durant molts anys era una zona controlada políticament pels comunistes del PCF, i ara està gairebé monopolitzada pels feixistes de Le Pen. Són els mateixos votants que en poc temps han passat d'un extrem a l'altre, i els partits instal·lats se'n fan creus d'aquest gir. Però la causa són ells, els partits que no han fet bé la seva feina quan han exercit el poder.

S'ha fet pública una enquesta que diu que a l'Estat espanyol els menors de trenta-cinc anys es mostren partidaris d'explorar solucions autoritàries poc democràtiques, i això explica en part el vot a Bocs. És molt preocupant, però els partits instal·lats s'haurien de preguntar què estan fent malament perquè el votant els vagi deixant de banda.

Una amnistia coixa o mal aplicada

L'octubre del 2017 es van produir a Catalunya uns greus episodis de violència policial gratuïta i innecessària, perpetrada per uns funcionaris espanyols rabiosos (es va publicar i no s’ha desmentit que molts anaven drogats) els quals es van dedicar a agredir ciutadans catalans que de forma pacífica només pretenien posar una papereta de paper dins d'una urna de plàstic. Molt resumit, el vessant violent d’aquells fets queda reduït a una violència policial innecessària que va provocar més d’un miler de ferits de diversa consideració.

Hi podem estar d'acord o no (jo mateix, sense anar més lluny, encara no tinc clares les bondats d’aquesta llei d’amnistia), però l'objectiu declarat en l'exposició de motius implica passar pàgina i oblidar aquells episodis tan lamentables per tornar a situar el contenciós català en el carril de la política d'on no hauria d'haver sortit mai, partint de la base que la solució del problema no vindrà mai aplicant la violència sinó mitjançant un procés polític entre les parts en conflicte.

Doncs bé, alguns jutges espanyols, actuant com a jutge i part, s'han afanyat a aplicar els beneficis de la llei d'amnistia als policies agressors els quals, tot i els set anys transcorreguts des d’aquells fets, mai han estat jutjats. Simultàniament, els jutges es neguen a aplicar la llei (prevaricació?) als líders del procés i a molts altres ciutadans els quals, sense pèrdua de temps, van ser jutjats i condemnats a penes de més d'un segle de presó. No sembla una reacció judicial gaire equilibrada. Després hi va haver uns indults que van permetre que els polítics empresonats sortissin de la presó... mentre se’ls mantenien les penes d'inhabilitació. Uns indults coixos.

Aquesta és la situació el dia d'avui, al meu entendre absolutament decebedora. Mentre els policies poden tornar a fer de policies com si no hagués passat res, els polítics continuen inhabilitats per fer política des de les institucions. Es fa difícil imaginar com s’aniran desenvolupant els fets, però és evident que el camí que Espanya està seguint no és el camí correcte per trobar una solució al contenciós català.

França: no ens hem de sorprendre

A França l'extrema dreta ha guanyat clarament les eleccions, a costa d'una ben merescuda rebolcada del partit de Macron. Ahir, mentre tornava a Sarrià després d'una setmana d'estada a la Vall de Bianya, allò que alguns anomenen una desconnexió del món gairebé total, escoltava per la ràdio del cotxe una entrevista a un polític de Perpinyà del qual lamento no recordar el nom. Aquell bon home justificava el seu vot als lepenistes amb un cert sentit comú. L'entrecomillat no és textual, però venia a dir que "a París ni tan sols saben a quina banda de la frontera es troba Perpinyà, no tenen idea de la nostra realitat ni de les nostres necessitats, i així ens han tractat, amb una total indiferència i menyspreu".

És bo recordar que en relativament pocs anys els votants de Perpinyà han passat de votar massivament als comunistes a votar els lepenistes sense despentinar-se. Un vot de càstig clar més que un vot ideològic, un vot d'emprenyament més que justificat. Dit això, l'exemple de Perpinyà el podem aplicar al conjunt de l'hexàgon que hi ha al nord dels Pirineus. Això d'ahir només va ser un primer avís, l'aperitiu; ara falta la segona volta de diumenge que ve, el ballotage com l'anomenen els francesos. Però com que no tinc la bola de vidre no m’atreveixo a fer cap pronòstic.

De l'esquerra, els altres grans perdedors d’ahir, poc en podem dir. És una amalgama de marques polítiques perdedores i, en part, caducades, agrupada en un Nouvel Front Populaire, una denominació que al sud dels Pirineus ens porta records no gaire amables. Sigui com sigui, per intentar salvar els mobles les esquerres franceses s'han despertat massa tard, i tampoc han fet l'autocrítica que els pertoca. En el fons no sembla que tinguin cap intenció de salvar el país, només intenten salvar-se ells. Tenen mala peça al taler.