Alternances polítiques

Cuba, Xina i Vietnam són tres països molt diferents, però políticament coincideixen en el fet que no s'han de preocupar mai per les alternances polítiques, pel simple fet que allà no existeixen. Tractant-se de règims dictatorials de partit únic, allà sempre governen els comunistes, amb tots els matisos que hi vulguem posar. Els ciutadans que tenen altres expectatives polítiques al marge del comunisme s'ho han d'empassar en silenci si no volen acabar a la presó, o encara pitjor. Això sí, de vegades les autoritats comunistes també organitzen algunes votacions de fireta per a assumptes menors, però només com una manera de tenir la gent entretinguda i sense cap conseqüència que impliqui alternances polítiques.

Al món diguem-ne lliure, és a dir, als antípodes dels paradisos comunistes que dèiem abans, aquests dies es parla molt d'eleccions, i alguns d'aquests processos destaquen especialment. Al Parlament Europeu, al Regne Unit i a França ja s'han celebrat eleccions, i als Estats Units toca fer-les al novembre. A Catalunya també vam anar a votar, i ara poden passar dues coses: que tornem a votar a l'octubre —al meu entendre seria l'opció menys dolenta—, o que qui té la paella pel mànec, Esquerra, opti pel suïcidi polític i acabi donant suport a l'espanyolisme més tronat, sigui l'espanyolisme d'esquerres (PSOE+comuns), o el de dretes (Bocs+PP). En els dos casos arribarien als 68 escons necessaris, i Salvador Illa seria el president. Però els catalans tenen memòria. Illa és un personatge fosc i antipàtic, i en el 2017 va ser un dels polítics unionistes partidaris de castigar durament els catalans amb l'aplicació de l'article 155. Amb aquest objectiu, fins i tot va tenir la gosadia de sortir al carrer a manifestar-se amb l'extrema dreta. Alguns no ho hem oblidat.

A França, contradient totes les expectatives i opinions dels periodistes especialitzats, politòlegs i altres experts en la matèria, a la segona volta celebrada ahir l'extrema dreta va perdre estrepitosament les eleccions. Una lliçó d’humilitat per a molts. A l'hora de redactar aquestes reflexions no se sap com es conformarà el govern, ja que la matemàtica política derivada dels resultats electorals és complicada. Al Regne Unit, en canvi, ha guanyat l'esquerra, i dos dies després de les eleccions ja governava. Quina enveja! Als Estats Units es fa difícil predir si hi haurà alternança, ja que els nord-americans sembla que hauran de prendre una decisió força difícil: votar a un criminal o votar al president actual, el qual tot sovint ha demostrat que no hi toca gaire. Ignoro quina opció seria pitjor.

A Catalunya d'alternança política segur que també n'hi haurà. Esquerra, en el temps que ha governat en solitari, ha demostrat dues coses: que governar li ve gran i que, amb molt poques excepcions, no té quadres prou preparats. Fem una relació de consellers ineptes? No cal, gairebé tots han demostrat que ho són; els pocs que no ho són es troben en franca minoria. Esquerra ha pres decisions forassenyades, algunes amb l'objectiu infantiloide de no desmarcar-se de les obsessions polítiques malaltisses de cupaires i comuns. Atès que el partit governant a Catalunya es declara assembleari, caldrà veure què acaba decidint la militància sobre el futur del partit. Passi el que passi, enlloc està escrit que si la gent deixa de votar-lo, o si els seus dirigents no fan res per evitar-ho, un partit amb un segle de vida no pugui desaparèixer.