Els límits del periodisme

Per començar, una anècdota. Fa anys el diari més important de Catalunya tenia setmanalment una pàgina molt llegida dedicada a informacions i xafarderies del món empresarial. Aquella pàgina era de lectura obligada si volies seguir l’actualitat empresarial del país. En cercles econòmics es comentava que l'autor no només cobrava perquè una notícia sobre una determinada empresa sortís a la seva pàgina, sinó també perquè no hi sortís. Encara que no disposo de cap prova que això sigui cert, dono total credibilitat a les meves fonts.

“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Aquestes dues frases les faig meves, sense reserves, tot i que no són meves sinó de l’escriptor i periodista George Orwell (1903-1950). Dissortadament, coneixent una mica com funciona el negoci de la informació, la conclusió que se’n pot treure és que ben pocs periodistes poden escriure lliurement sense posar en risc el seu lloc de treball.

Els mitjans d’informació, siguin petits o grans, pàgines web, diaris de paper i digitals, emissores de ràdio i TV, etc. sempre tenen algú que hi posa els diners necessaris perquè funcionin. Com que això passa gairebé sempre, els periodistes que hi treballen saben molt bé que no poden escriure en contra dels interessos dels finançadors que ajuden a pagar els seus salaris.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i és ben bé així. La realitat del periodisme és que o tens un amo a qui has d’obeir, o tens una empresa o institució —política, bancària, anunciants, etc.— que finança el mitjà per al qual treballes. Tot sovint es donen les dues circumstàncies alhora, i els periodistes en són perfectament conscients. Ni als uns ni als altres els pots criticar, per més que de vegades s’ho mereixin. Qui paga, mana, i en el món del periodisme, també. Sempre ha sigut així.

La Catalunya ultra

Els extremismes ultres, de dreta i d’esquerra, sempre m’han fet angúnia. Els considero socialment poc recomanables, ja que en la gran majoria dels casos no aporten res de positiu per a la millora de la vida dels ciutadans. Serveixen per provocar i per ocupar alguna portada dels mitjans de comunicació, per a épater les bourgeois i, tot sovint, per intentar satisfer determinades ambicions personals no confessades d’alguns personatges que tenen un excessiu afany de protagonisme. Tot i això, hi ha persones que voten partits extremistes, i no cal dir que el dret democràtic a equivocar-se a l’hora de votar també s’ha de respectar. Sortosament, però, els votants dels extrems són poquets, tal com ens mostren repetidament els resultats electorals.

Fent una classificació molt esquemàtica dels vuit partits polítics que tenen representació institucional al Parlament de Catalunya, la CUP seria el partit representant de l’esquerra ultra, i Bocs representaria la dreta ultra. Els altres sis partits, ordenats per estricte ordre alfabètic per evitar susceptibilitats —AC, Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE— no són partits ultres, tot i que, puntualment, també poden arribar a plantejar propostes democràticament forassenyades.

Des de fa un temps hi ha la consigna dels partits de sempre (Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE) d’acusar AC de ser un partit ultra. El motiu no és cap altre que el partit de l’alcaldessa de Ripoll va treure uns resultats electorals molt bons en les últimes eleccions municipals, i molt prometedors en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I això els partits de sempre instal·lats en el sistema encara no ho han paït, i amb la seva rebequeria només demostren que no s’han llegit els estatuts d’AC; si els coneguessin, no farien aquestes falses acusacions.

Jo no em crec les enquestes, però quan ara mateix totes coincideixen admeto que potser hi hauria de prestar més atenció. Diuen que a les pròximes eleccions la collita de vots d’AC serà de les que faran història, i algunes persones desinformades continuaran insistint que els votants d’Orriols són els dolents de la pel·lícula, com segons ells també ho són els votants de Trump als Estats Units. I com que no estan disposats a escoltar la veu del carrer, els partits de sempre no estan entenent res, ni a Catalunya ni als Estats Units. Però no ens confonguem, a les pròximes eleccions el vot ultra no serà el d’AC, sinó la suma de Bocs i la CUP.

Com a liberal sense adjectius que em considero, no hi ha cap partit que em representi. Quan arriben les eleccions no dic mai a quin partit voto, però sí que he dit més d’una vegada a qui no voto. Doncs bé, vull acabar aquest comentari afirmant que no he votat mai cap d’aquests tres partits.