Curiositats i casualitats lleidatanes

Diumenge va ser la Festa de la Mare de Déu de Montserrat, i vam anar a un bateig familiar a Lleida. L’acte va tenir lloc a l’església parroquial de Montserrat i, per acabar-ho d’arrodonir, a la nena batejada li van posar el nom de Montse. Així que Montserrat per partida triple.

Abans vam anar a dinar al poblet de Raimat, al Pau Restaurant, molt recomanable en tots sentits; no cal dir que el vi era un Raimat. Ens van recomanar aquest establiment els amos d’un altre restaurant proper on volíem anar inicialment, però que els diumenges no obra. Un bon exemple de bon veïnatge comercial.

Salvador Giménez Valls és l’actual bisbe de Lleida, i abans ho havia sigut de Menorca. Diumenge vam tenir l’ocasió de saludar-lo personalment quan vam coincidir amb ell per casualitat, i un conegut comú ens va presentar. Ens va sorprendre agradablement la seva senzillesa; més que un bisbe semblava un rector rural.

Els partits de dretes

El Parlament de Catalunya té actualment vuit partits polítics amb representació parlamentària, quatre d’esquerres i quatre de dretes. Com que dels partits d’esquerres ja en parlem sovint, avui centrarem aquestes notes en els quatre partits de dretes. Per ordre alfabètic són els següents: AC, Bocs (ells ho escriuen diferent), JxC i el PP.

Alguns asseguren que la societat catalana és políticament d’esquerres, però si ens fixem en els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la mort del dictador Franco, qui més temps ha governat Catalunya ha estat la dreta, la dreta endreçada, amb els diferents noms que han utilitzat els convergents. El fet és que, dels quatre partits de dretes, a Catalunya només n’ha governat un: JxC.

De les quatre formacions polítiques de dretes, dues són sucursals franquiciades de partits espanyols (Bocs i PP), partits que prenen les seves decisions a la capital del país veí, incloent les que només afecten als catalans. Els altres dos partits (AC i JxC) prenen les seves decisions a Catalunya. Convé fer aquests aclariments per no perdre’ns i saber on som i de què parlem.

Com dèiem abans, exceptuant JxC els altres tres partits de dretes no han governat mai a Catalunya. En general, en els seus plantejaments teòrics els partits de dretes acostumen a ser més realistes que els partits d’esquerres. Sigui com sigui, discursos molt abrandats, tant els de dretes com els d’esquerres, no necessàriament es tradueixen en continguts positius pels ciutadans al diari oficial. En un pròxim article entrarem en més detalls.

Còrdova i Sevilla

(Article original publicat el 17/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2222, pàg. 2)
 
Això és una crònica personal desordenada i potser poc rigorosa, feta de pressa i corrents en tornar d’un viatge d’onze dies a Còrdova i Sevilla (Espanya). Però avui no parlaré de les processons de la Setmana Santa d’Andalusia, ja que tot i ser un dels esdeveniments més importants de l’any, nosaltres vam marxar d’Andalusia just el dia que tot allò començava.

Turisme. Sovint ens queixem del turisme que ve a Catalunya, però en aquelles ciutats el turisme és encara més visible. Turistes de tot arreu i de totes les edats, amb una particularitat curiosa que no es veu a Catalunya, i és la quantitat de dones provinents de països islàmics, totes amb el cap tapat i escoltant amb molta atenció les explicacions en àrab dels guies.

Gastronomia i vi. Menjar excel·lent en tots sentits, carn i peix, i amb uns preus generalment molt correctes. No cal anar a llocs luxosos, vam sortir satisfets de tot arreu. Tenim per costum demanar sempre vins del lloc on som. Així, ni a Catalunya ni a Andalusia ens passa pel cap demanar riojas, riberas o albarinyos. Només vam consumir vins andalusos, blancs i negres, i els vam trobar molt bons.

Amabilitat. Hem trobat gent molt amable, de les que no arrufen el nas si senten parlar en català, just al contrari del que passa en altres indrets peninsulars. Recordo que una vegada, en un restaurant de Burgos, els de la taula del costat ens van esbroncar de mala manera perquè no els agradava que a la nostra taula, de deu persones catalanes, parléssim en català. No cal dir que els vam agrair el consell, i vam continuar parlant en català. A Andalusia això no ens ha passat, potser perquè molts andalusos no ignoren que el seu president, Juanma Moreno, va néixer a Barcelona. Els andalusos, com els catalans, neixen on volen, i tots ens mereixem un respecte.

Trens. L’autor no és expert en trens espanyols d’alta velocitat, però en aquest viatge ha descobert que l’AVE es belluga molt menys que la seva segona marca Avlo. A banda d’això, puntualitat alemanya, res a veure amb les dissortades Rodalies catalanes.

Olor. Sorprèn que la fragància agradable de la tarongina (azahar) perfumi tant carrers i patis d’aquestes ciutats.

Uns consells finals. Si voleu visitar Còrdova i Sevilla, aconsello anar primer a Sevilla, i deixar Còrdova com la cirereta del pastís. I si penseu anar-hi durant els mesos d’estiu, recomano buscar una altra destinació per tal d’evitar temperatures de 40/45° i més, i deixar el viatge a Andalusia per a una altre època meteorològicament més amable.

A Sarrià el temps també és or

(Article original publicat el XX/4/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 116/04-2025, pàg.18)

Truco al CAP Sarrià per fer-me una analítica que el metge m’ha demanat. Des de fa cinc anys (pandèmia COVID-19) cal demanar hora per a qualsevol gestió, és un sistema establert per l’Administració per atendre el ciutadà. Alguns organismes ja estan eliminant aquesta mena de maltractament, però els CAP encara no.

Fins que no t’agafen el telèfon passen 8’40”. Mentrestant, et tenen entretingut amb una musiqueta pesada, mentre et van recordant la possibilitat de contacte via web. La web LaMevaSalut és un bon exemple de com no hauria de ser una web pública pensant en el públic que l’ha d’utilitzar; tots coneixem persones grans i no tan grans incapaces de fer-la servir sense ajut extern. Es podrien dir moltes coses sobre el seu disseny i funcionament, però com que els seus responsables són ben conscients de la baixa qualitat de l’eina, ho deixo aquí.

La persona que finalment m’agafa la trucada em dóna hora per quinze dies més tard, afegint que no té una alternativa més ràpida. És una espera que en el meu cas no té importància perquè no és urgent, però en altres casos no cal ser un expert per titllar d’excessiva una espera de dues setmanes per fer una extracció.

No em queixo pels quinze dies d’espera, però sí per un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable. Si al CAP fan una trentena d’extraccions al dia, això vol dir que la suma de les esperes perquè t’agafin el telèfon equival a la pèrdua de mitja jornada laboral cada dia. Quan demano a la persona que m’atén que transmeti la meva queixa als responsables del servei, em contesta que no ho pot fer. Afegeix que quan és ella la que ha de contactar amb el seu CAP també la fan esperar molt, com volent donar a entendre que aquestes esperes són normals. És evident que confon que sigui habitual amb què sigui normal, ja que de normal no en té res.

Com a justificació per negar-se a transmetre la meva observació a qui correspongui em diu que, si ho hagués de fer, amb totes les queixes que rep cada dia, que són moltes, “es tornaria boja” (textual). I deixant molt clar que ella no ho farà, em suggereix que tramiti la queixa jo mateix via web. Li dic que no tinc gens d'interès a què es torni boja, i que així ho faré —això estic fent amb aquest escrit—, però també hi afegiré que la persona que m’ha atès no m’ha volgut acceptar una queixa més que raonable.

Sóc un ferm defensor de la medicina pública, però no m’agrada que alguns aspectes del tracte amb el ciutadà no funcionin bé. Perdre mitja jornada laboral al dia perquè agafin el telèfon a trenta persones equival a la pèrdua de tres jornades senceres en una setmana, o tretze dies al mes perduts només per fer el primer pas, és a dir, perquè t’agafin el telèfon. Si el responsable d’aquest desgavell llegeix el meu comentari, no dubto que complirà amb la seva obligació i intentarà resoldre-ho. I si no es veu capaç de fer-ho, potser demanarà que una altra persona més capaç ocupi el seu lloc.

Parenostre

No he vist la pel·lícula Parenostre, del director Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler. No tinc cap intenció de veure-la, n’he tingut prou llegint les coses que s’han publicat. No vull que ni un euro meu de la taquilla del cinema vagi a la butxaca de determinats personatges. Tothom coneix la trajectòria mediàtica d’una de les dues persones mencionades, un gran especialista a fer un humor xavacà i de mal gust que només entén ell i quatre de la seva corda. Això sí, sempre amb l’ajut dels diners públics.

A Espanya, i a Catalunya també, quan s’ha de parlar malament de Catalunya, o de persones que tenen i hagin tingut un protagonisme especial en la història de la nostra nació, sempre hi ha voluntaris disposats a col·laborar-hi. Més encara si hi ha subvencions públiques pel mig. A veure, a mi també m’agrada la festa, però no se m’acudirà mai demanar una subvenció pública per finançar-la. Les meves festes sempre me les pago jo, no com en Soler.

Jordi Pujol ha comès molts errors, com en cometem tots. Això forma part de la condició humana. Les úniques persones que no s’equivoquen són les que no fan res, i Pujol ha fet moltes coses en la seva llarguíssima trajectòria pública, a la política, però també fora de la política. La realitat és que d'en Soler i de tota aquesta gent que sempre l’ha criticat, d’aquí a quatre dies ni se’n parlarà. Tot i els seus errors, Pujol serà l’únic protagonista de la política catalana de l’últim mig segle que passarà a la història. La resta són trons.

Opinions que no agradaran a tothom

Un dels objectius d'El radar de Sarrià és posar tota la distància possible amb les consignes ideològiques i polítiques d’uns i altres i, molt especialment, d’aquelles persones i institucions que es creuen propietàries del monopoli d’una veritat única que al meu entendre no existeix. Com a persona contrària al pensament únic no em sap greu dissentir de les opinions majoritàries.

Amb uns escrits que no agradaran a tothom, l’autor busca promoure l’esperit crític del lector. Això implica rebutjar determinats dogmes ideològics que se’ns intenten imposar per part d’uns individus que en el fons només pretenen exercir el control de la societat amb arguments sovint poc creïbles.

Tot plegat es concreta en la publicació d’informacions i opinions, lliures i sense peatges de cap mena, amb l’objectiu d’intentar conscienciar persones que fins ara no s’han plantejat mai la dissidència sobre el discurs únic que tot sovint se’ns intenta imposar. Potser sóc massa pretensiós amb aquests plantejaments, però cada dia m’ho passo més bé fent aquesta tasca. I d’això es tracta, de passar-ho bé, que la vida és curta.

Ser d'esquerres no comporta automàticament ser progressista

Certa esquerra pretén erròniament monopolitzar l’ús del terme progressista per definir-se ideològicament. Aquesta falsa pretensió seria aplicable a molts àmbits, també en entorns geogràfics i lingüístics més enllà del català.

Però associar l’esquerra amb el progressisme i, per eliminació, la dreta amb el conservadorisme, és un error de plantejament. Conec persones molt progressistes en la seva vida diària que voten partits de dretes, i persones d’esquerres d’allò més conservadores.

En el món de la política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista. Això és una realitat que persones intel·ligents admeten de bon grat, mentre que altres que ho són menys es resisteixen a acceptar.

La meva conclusió és que les definicions progressista i conservador, o progressisme i conservadorisme, no tenen necessàriament una adscripció o traducció automàtica en els termes clàssics de la dreta i l’esquerra polítiques. Com diuen a les illes, per tot hi ha de tot.

La banca basca i la banca catalana

(Article original publicat el 4/4/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2220, pàg. 2)
 
Salvant les distàncies, que són moltes, l’OPA hostil del banc basc BBVA contra el Banc Sabadell (BS) m’ha fet recordar la compra de Banca Catalana (BC) per part del banc basc Banco de Vizcaya (BV). La lletra V del BBVA correspon, precisament, a aquell BV que fa tres dècades va comprar BC, i la va tancar. Com a accionista de BC vaig seguir de prop la formalització d’aquella operació.

Vaig ser a la junta de BC celebrada a la Diagonal de Barcelona on es va aprovar que els accionistes es fessin l’harakiri reduint el valor de les accions de la sèrie A, de 5.000 a cinc pessetes, i les de la sèrie B, de mil a una pesseta. Així, en aquella junta de trista memòria, els accionistes de BC presents a la sala —la majoria eren treballadors de l’entitat— van acceptar dividir per mil el seu capital, passant a ser irrellevants.

He començat dient “salvant les distàncies, que són moltes”. Des que es va anunciar l’OPA hostil, el preu de l’acció del BS ha pujat molt més que el preu de l’acció del BBVA, fins al punt que, en termes de rendibilitat, el dia de la junta del BS la proposta de l’OPA per l’accionista del BS era negativa. Cal destacar també la manca d’empatia i sensibilitat per part del BBVA, que no ha entès la filosofia del BS. Així, dirigir-se als accionistes del BS mitjançant uns anuncis infantiloides per TV que semblen adreçats a pàrvuls de P3 ha estat un error, i argumentar les bondats de l’OPA en la mida que tindria el nou banc, també.

En el cas de BC, recordo bé que els fiscals Mena i Villarejo, ara jubilats, es van proposar engarjolar Jordi Pujol i altres directius de l’entitat. No se’n van sortir, ja que el jutge va decretar el sobreseïment definitiu de la causa. Tot i la pèrdua d’una part del meu patrimoni, i tot i la meva manca de confiança en la justícia espanyola, ni que fos per casualitat en aquella ocasió els jutges van treballar bé. Mena encara no ha paït aquella dura derrota, i el veiem per Sarrià amb cara d’amargat. El seu país és Espanya, i Catalunya només és una nosa que a parer d’aquesta gent s’ha de combatre.

Ara és un altre banc basc, el BBVA, una entitat que engloba l’antic BV, qui vol eliminar un altre banc català. A la junta del BS va quedar clar que els petits accionistes no donen suport a l’OPA. El govern espanyol diu en veu alta que també està en contra de l’OPA, però en el fons estaria encantat que triomfés. El BBVA argumenta que vol guanyar mida, però aquí no es discuteix la mida. Aquí s’està discutint si Catalunya ha de perdre un altre banc.

Treballadors en risc de redundància

L’alta direcció del Santander ha definit com a “treballadors en risc de redundància” els 750 empleats que aniran a l’atur a causa del tancament previst d’un centenar d’oficines d’aquell banc al Regne Unit. En podrien haver dit “treballadors que perdran la feina”, però això no sona bé i quedaria menys diplomàtic. Però denominacions al marge, la realitat és que amb les noves tecnologies els bancs —a moltes altres empreses també els passarà el mateix— cada dia necessitaran menys empleats per desenvolupar la seva activitat.

Fins no fa gaires anys la importància d’un banc es mesurava pel nombre d’oficines que tenia obertes al públic. Llavors l’activitat principal dels bancs es feia a les oficines, mentre l’activitat digital era gairebé inexistent. Però amb la implantació d’Internet arreu això ha anat canviant, i avui en dia el nombre d’oficines bancàries és menys rellevant. La presidenta del Santander va dient a qui la vol escoltar que vol convertir el banc en una empresa digital, amb algunes oficines, quan abans era un banc amb moltes oficines i una activitat digital gairebé irrellevant.

Amb la implantació creixent de les noves tecnologies associades a Internet la nova realitat es tradueix, lògicament, en la disminució del nombre de treballadors necessaris per tirar endavant alguns negocis. Hi ha qui ho valora de manera negativa, i des del punt de vista humà es pot entendre que els treballadors que veuen perillar el seu lloc de treball estiguin preocupats. Altres, en canvi, ens mirem aquest fenomen imparable amb optimisme. Així, com menys treballadors siguin necessaris per desenvolupar els negocis tradicionals, més se’n necessitaran per gestionar les noves formes de guanyar-se la vida que van sorgint i aniran apareixent en el futur.

Els límits del periodisme

Per començar, una anècdota. Fa anys el diari més important de Catalunya tenia setmanalment una pàgina molt llegida dedicada a informacions i xafarderies del món empresarial. Aquella pàgina era de lectura obligada si volies seguir l’actualitat empresarial del país. En cercles econòmics es comentava que l'autor no només cobrava perquè una notícia sobre una determinada empresa sortís a la seva pàgina, sinó també perquè no hi sortís. Encara que no disposo de cap prova que això sigui cert, dono total credibilitat a les meves fonts.

“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Aquestes dues frases les faig meves, sense reserves, tot i que no són meves sinó de l’escriptor i periodista George Orwell (1903-1950). Dissortadament, coneixent una mica com funciona el negoci de la informació, la conclusió que se’n pot treure és que ben pocs periodistes poden escriure lliurement sense posar en risc el seu lloc de treball.

Els mitjans d’informació, siguin petits o grans, pàgines web, diaris de paper i digitals, emissores de ràdio i TV, etc. sempre tenen algú que hi posa els diners necessaris perquè funcionin. Com que això passa gairebé sempre, els periodistes que hi treballen saben molt bé que no poden escriure en contra dels interessos dels finançadors que ajuden a pagar els seus salaris.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i és ben bé així. La realitat del periodisme és que o tens un amo a qui has d’obeir, o tens una empresa o institució —política, bancària, anunciants, etc.— que finança el mitjà per al qual treballes. Tot sovint es donen les dues circumstàncies alhora, i els periodistes en són perfectament conscients. Ni als uns ni als altres els pots criticar, per més que de vegades s’ho mereixin. Qui paga, mana, i en el món del periodisme, també. Sempre ha sigut així.

La Catalunya ultra

Els extremismes ultres, de dreta i d’esquerra, sempre m’han fet angúnia. Els considero socialment poc recomanables, ja que en la gran majoria dels casos no aporten res de positiu per a la millora de la vida dels ciutadans. Serveixen per provocar i per ocupar alguna portada dels mitjans de comunicació, per a épater les bourgeois i, tot sovint, per intentar satisfer determinades ambicions personals no confessades d’alguns personatges que tenen un excessiu afany de protagonisme. Tot i això, hi ha persones que voten partits extremistes, i no cal dir que el dret democràtic a equivocar-se a l’hora de votar també s’ha de respectar. Sortosament, però, els votants dels extrems són poquets, tal com ens mostren repetidament els resultats electorals.

Fent una classificació molt esquemàtica dels vuit partits polítics que tenen representació institucional al Parlament de Catalunya, la CUP seria el partit representant de l’esquerra ultra, i Bocs representaria la dreta ultra. Els altres sis partits, ordenats per estricte ordre alfabètic per evitar susceptibilitats —AC, Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE— no són partits ultres, tot i que, puntualment, també poden arribar a plantejar propostes democràticament forassenyades.

Des de fa un temps hi ha la consigna dels partits de sempre (Comuns, ERC, JxC, PP i PSOE) d’acusar AC de ser un partit ultra. El motiu no és cap altre que el partit de l’alcaldessa de Ripoll va treure uns resultats electorals molt bons en les últimes eleccions municipals, i molt prometedors en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I això els partits de sempre instal·lats en el sistema encara no ho han paït, i amb la seva rebequeria només demostren que no s’han llegit els estatuts d’AC; si els coneguessin, no farien aquestes falses acusacions.

Jo no em crec les enquestes, però quan ara mateix totes coincideixen admeto que potser hi hauria de prestar més atenció. Diuen que a les pròximes eleccions la collita de vots d’AC serà de les que faran història, i algunes persones desinformades continuaran insistint que els votants d’Orriols són els dolents de la pel·lícula, com segons ells també ho són els votants de Trump als Estats Units. I com que no estan disposats a escoltar la veu del carrer, els partits de sempre no estan entenent res, ni a Catalunya ni als Estats Units. Però no ens confonguem, a les pròximes eleccions el vot ultra no serà el d’AC, sinó la suma de Bocs i la CUP.

Com a liberal sense adjectius que em considero, no hi ha cap partit que em representi. Quan arriben les eleccions no dic mai a quin partit voto, però sí que he dit més d’una vegada a qui no voto. Doncs bé, vull acabar aquest comentari afirmant que no he votat mai cap d’aquests tres partits.