Canvis climàtics

(Article original publicat el XX/5/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 117/05-2025, pàg.18)
 
Si escric “Canvi climàtic” al buscador del blog que vaig obrir fa divuit anys, em surten més de deu articles publicats sobre aquest tema. Em centro en un de fa dos anys que continua tenint plena vigència. En aquell article parlava del gran referent mundial dels que fan apocalipsi del canvi climàtic, l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme de l'ONU que amb els anys ha anat matisant i suavitzant les seves posicions. Molt resumit, la conclusió és que la suposada catàstrofe climàtica no és tan greu com ens l’expliquen alguns experts. No tots, aquí, sortosament, el discurs únic no s’ha imposat.

D’uns anys ençà el canvi climàtic és un dels temes estrella de totes les converses. Però avui he optat per titular-ho en plural, canvis climàtics, perquè no sembli que de canvi climàtic només hi ha l’actual, com si en el passat no n’hi hagués hagut altres de similars. Un fet evident és que, en els últims anys, a causa de l’augment de la temperatura de la terra han desaparegut algunes glaceres. Així, el gel del qual estaven formades s’ha anat fonent fins a desaparèixer, quedant al descobert el terreny que abans cobria la glacera. La gran sorpresa, i així ho destaquen els mitjans, és que apareixen grans animals congelats al fons de les valls que abans estaven cobertes pel gel.

La primera conclusió d’un profà és que fa molt temps allà no hi havia gel i, que per aquells terrenys hi passaven grans animals. La segona conclusió és que no pot ser cert que l'única causa del canvi climàtic sigui la industrialització de la nostra societat considerada en sentit ampli —i també els pets de les vaques—, ja que abans d’haver-hi fàbriques contaminants la terra ja experimentava canvis climàtics. La tercera conclusió és una conseqüència de les anteriors: que la recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització.

Amb aquest llarg preàmbul algú potser pot concloure que l’autor és un negacionista dels canvis climàtics. No és el cas, res més lluny de la realitat. No estic negant la realitat dels canvis climàtics, però sí que dic que els motius que els originen no són únics com alguns ens volen fer creure. A partir d’aquí, el sentit comú ens diu que s’han de qüestionar les receptes ideològiques miraculoses, darrerament força esteses, que alguns asseguren que podrien resoldre el problema.

Si em mullo una mica més, afegiré que el decreixement industrial que prediquen persones benintencionades no només no seria la solució del problema sinó que portaria més pobresa a la societat. Les persones necessiten llocs de treball, és a dir, necessiten que es creïn empreses que els puguin oferir. I no cal dir que això comporta, necessàriament, una millora de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries per atraure viatgers estrangers. Penso especialment en els viatgers de negocis provinents de tot el món que en una societat global com la nostra resulten imprescindibles per a la creació de noves empreses i llocs de treball.

Tres fiascos d’Esquerra

Sóc sarrianenc i, per tant, barceloní, i plantejo aquest episodi des d’un punt de vista estrictament local, i també des de la distància d’una persona que ni milita ni ha militat mai enlloc. Però si jo fos militant d’Esquerra Republicana (ER) ara tindria un motiu més per estar molt molest amb la direcció del partit. (Un apunt: els manaires d’ER van eliminar l’afegitó “de Catalunya”, i ells sabran per què; però com que no vull ser més papista que el Papa, tampoc el poso.)

En els últims anys a ER han passat coses, i ben poques han sigut positives. Uns resultats electorals sempre a la baixa en són la prova, mentre la seva soferta militància demostra tenir molta paciència amb els seus dirigents. Un dels assumptes que ER té pendents implica sotmetre a la votació dels militants barcelonins l’entrada del partit a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, que ara mateix està liderat pel perdedor de les últimes eleccions municipals, Jaume Collboni, l’actual alcalde, de la franquícia catalana del PSOE.

Després de les eleccions ER va convocar la seva militància de Barcelona per decidir si entraven al govern municipal o es quedaven a l’oposició, però es veu que el local era massa petit per encabir tots els votants, i l’acte es va haver d’ajornar quan la gent ja estava a punt d’entrar a la sala. Va ser el primer fiasco d’aquest episodi. Recentment, hi va haver eleccions a la federació de Barcelona, i no les van guanyar els de Junqueres com esperaven; va guanyar l’oposició. Segon fiasco de la direcció. Ara llegeixo que divendres passat una representant del senyor Junqueras, la senyora Alamany, va comunicar al senyor Collboni que finalment ER no entrarà al govern municipal. És el tercer fiasco, tal com explico a continuació.

La direcció d’ER té tot el dret a prendre les seves decisions, només faltaria que no fos així, però contràriament al que havien dit fins ara, sorprèn que actuïn desconeixent la voluntat de la militància. Si la direcció es va comprometre a sotmetre l’entrada al govern barceloní a la decisió dels seus militants, és molt lleig que abans de demanar aquesta opinió ja hagin dit què faran, és a dir, que no entraran al govern. Si jo fos militant d’ER em sentiria menystingut. Però ja diuen que quan s’opta per entrar a formar part d’un partit polític, l’obediència deguda als seus dirigents forma part de les obligacions del militant. Potser és per això que sempre he preferit mirar-me la política des de fora.

Què es pot dir i què no es pot dir

(Article original publicat el 2/5/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2224, pàg. 2)

L’escriptor basc Juan Manuel de Prada va dir que —no ho poso entre cometes perquè la cita no és textual— hi ha uns comissaris polítics que dictaminen què es pot escriure i què no, i que entre els hipotètics lectors i els hipotètics escriptors hi ha uns cretins que accepten aquestes regles. Com a defensor del pensament crític, no m’identifico ni amb els comissaris polítics ni amb els cretins que fan mèrits per ser comissaris polítics algun dia.

En canvi, em sento molt identificat amb el periodista Josep Maria Planes, assassinat per la FAI el 1936, el qual va manifestar que “potser cometo la imprudència de dir en veu alta el què el 90 % dels catalans diuen en veu baixa”. Alguns, pocs, tot s’ha de dir, intentem parlar sempre en veu alta, tot i ser perfectament conscients que, dissortadament, el fet de discrepar del discurs oficial pot tenir conseqüències poc agradables.

Hi ha qui no només es creu amb el dret a pontificar sobre què és políticament correcte, sinó que també pretén imposar-ho a la seva parròquia i més enllà. També hi ha qui per por, per discreció o per evitar-se problemes s’absté de dir en veu alta allò que des de l’anomenat pensament oficial es consideraria políticament incorrecte. Hi ha qui pensa que si no vols veure en perill una subvenció pública que creus merèixer, és millor callar. Alguns, però, diem les coses que ens semblen òbvies sense dissimular. Com diu la dita, per tot hi ha de tot.

Vaig dedicar la tarda de Sant Jordi a passejar per Barcelona, primer per l’Eixample i després pel meu barri de Sarrià. Cada pocs metres hi havia una paradeta de roses, i la majoria m’oferia la rosa en castellà (¿caballero, una rosa?, i per l’estil). Quan ja n’estava tip de tant castellà i tants caballeros, vaig gosar dir a uns nois joves de Sarrià que poques roses vendrien si no empraven el català. Se’m van quedar mirant amb cara de no entendre res, però, corrent el risc de rebre un moc, els vaig dir el què em va sortir de dins. Quan creus que una cosa s’ha de dir, la dius encara que et facis antipàtic.

Ens hauríem d’acostumar a la sana discrepància, una opció que intel·lectualment resulta enriquidora. Ja des de l’escola s’hauria de promoure el pensament crític i rebutjar els dogmes ideològics que alguns ens volen imposar. I, sobretot, s’hauria d’educar el ciutadà a saber escoltar també a qui no diu allò que ens agradaria escoltar. De vegades, més de les que ens pensem, també poden tenir raó els que s’allunyen del discurs oficial que alguns ens intenten vendre.

L’esquerra extrema

Hi ha persones desinformades que no saben que ho són. Potser no han viatjat gaire i han vist poc món. Algunes, per tant, parlen d’oïdes. Es defineixen amb orgull com a persones de l’esquerra extrema. De vegades donen a entendre que aquells que no s’identifiquen amb els seus postulats no haurien de tenir dret a defensar un projecte social diferent del seu. Són persones que sense rumiar gaire donen la benvinguda a determinats costums socials poc recomanables que ens arriben de fora, i que són del tot incompatibles amb les nostres llibertats individuals i col·lectives que tant ens ha costat aconseguir. No són gaire respectuoses amb el dret a la propietat privada, fins al punt que tot sovint pretenen traslladar als propietaris privats la solució del greu problema de l'habitatge. No ens equivocarem si diem que el seu discurs polític és, en bona part, antidemocràtic. Són persones contràries a moltes maneres de fer del món occidental, el nostre, entenent com a tal la societat lliure, endreçada i respectuosa amb tothom que compleixi la llei. I tot plegat de vegades els porta a defensar veritables disbarats polítics i socials els quals, si alguna vegada s’arriben a implementar, després calen anys per revertir la situació. Però, sortosament per a tothom, es constata que elecció rere elecció ells sempre són poquets. Això sí, fan molt soroll.

Clausura

He estat al Monestir de Santa Teresa de Vic, que és el convent de les carmelites descalces. Allà hi viuen una vintena de monges en règim de clausura estricta. Només les pots veure i parlar una estona amb elles de tant en tant, quan toca. Entre la zona de visitants i la zona de clausura hi ha una doble reixa que separa dos mons al meu entendre oposats, antagònics. Pots parlar amb elles, però no hi ha possibilitat de cap contacte físic, ni tan sols amb els seus familiars més directes. Des que entren al convent ja no surten mai més, excepte per motius molt justificats. Quan es moren les enterren al mateix convent.

La situació de clausura estricta és una realitat que per més que m'hi esforço no he entès mai. Les monges de Vic —ignoro si això passa a tots els convents de clausura— disposen d’una bona formació, i moltes tenen carrera universitària. Aquesta circumstància encara em fa més difícil entendre la decisió de tancar-se de per vida i desvincular-se del món exterior. Ara bé, ningú les obliga a fer-se monges de clausura, és una decisió que prenen lliurement després de fer un procés llarg de reflexió. Dit tot això, tinc per costum respectar les decisions individuals que prenen les persones lliures, encara que, com en aquest cas, no sempre sigui capaç d'entendre-les.

Primer de maig, el peix que es mossega la cua

Avui és primer de maig, i pels sindicalistes —entenent com a tals les persones que viuen dels sindicats, és a dir, dels impostos dels ciutadans— és el dia més important de l’any. El primer de maig surten tots al carrer, amb les seves banderes i les seves consignes. Seguint les directrius de la ministra comunista Yolanda Díaz, la reivindicació d’aquest any és la reducció de la jornada laboral. En aquest tema tothom intenta marcar paquet, tothom es vol atribuir els mèrits de treballar menys cobrant el mateix, o cobrant una mica més. A veure, jo estic d’acord que el salari mínim d’aquest país que cobren alguns treballadors, no tots ni molt menys, és de misèria, encara que últimament s’hagi augmentat considerablement. Però els salaris són alts o baixos no en funció del seu import sinó de la capacitat de despesa que et donen. I tenint en compte el preu molt alt dels habitatges, que és la despesa més important de la majoria de les famílies, no és exagerat considerar el salari mínim d’aquest país com un salari de misèria. Una de dues, o s’abaixen els pisos o s’apuja el salari. I per abaixar el preu dels pisos, de compra o de lloguer, s’ha d’augmentar l’oferta d’habitatge públic. Ara bé, els nostres polítics pontifiquen molt, però des de la mort del dictador Franco, ara fa mig segle, han fet ben poca cosa que sigui útil. Però, com dèiem, avui el protagonisme no el tenen els polítics sinó els sindicalistes. La majoria dels dirigents sindicals i d’aquestes organitzacions estan literalment comprades pel govern. És a dir, no viuen de les minses quotes sindicals dels seus afiliats sinó de les generoses subvencions públiques. Algú ha dit que molts dirigents sindicals formen part del càncer social que afecta la nostra societat, i no seré jo qui ho desmenteixi. El fet és que la conclusió de tot plegat és molt decebedora: polítics i sindicalistes viuen de la cosa pública, i en l'àmbit personal tenen la vida resolta. Per tant, difícilment es pot comptar amb ells per resoldre el problema. És el peix que es mossega la cua.