Coincidències i discrepàncies

(Article original publicat el 6/2/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2264, pàg. 2)
 
Veiem coincidències de vot entre les esquerres i les dretes, o entre els partits catalans i els espanyols. Es critica que alguna vegada Junts ha votat en el mateix sentit que el PP i Bocs. I és ben cert, en temes molt concrets el vot de partits antagònics pot coincidir, i no per això aquestes coincidències han de ser motiu de crítica. No cal dir que en temes nacionals Junts es troba als antípodes del PP i Bocs, dos partits espanyolistes. Però si es tracta de temes econòmics, és lògic que Junts coincideixi més amb els partits de dretes que amb els d’esquerres. Junts no és un partit d’esquerres, com tampoc ho era Convergència.

Quan es tracta de temes econòmics i fiscals, les esquerres que tant critiquen Junts sempre es posen d’acord. Però quan escric aquest article veig que la setmana passada les coincidències van ser unes altres, en aquest cas en clau espanyolista i unionista. Així, la franquícia catalana del PSOE —alguns encara l’anomenen PSC— va coincidir amb el PP i Bocs en el vot contrari al concert econòmic per a Catalunya. I en aquesta coincidència també hi haurien pogut ser els comuns. Però des del món de l’esquerra això no es critica, i com a màxim ho titllen també de coincidències puntuals.

El fet és que Junts defensa Catalunya, i té sentit que sigui així. PSOE, PP, Bocs i els comuns defensen Espanya, i també té tot el sentit que sigui així, ja que Espanya és el seu país. La coincidència en el vot és fruit de la coherència nacional. Són partits que no dissimulen, i entre defensar Catalunya i defensar Espanya la seva opció sempre és Espanya, de la mateixa manera que l’opció de Junts sempre hauria de ser Catalunya; ho expresso així perquè alguna vegada també s’han despistat.

Per completar aquest panorama, també podríem parlar d’Esquerra, i si no s’ha englobat aquest partit en una d’aquestes colles és degut al fet que la direcció actual d’Esquerra ha deixat de ser clara en els seus plantejaments nacionals. Abans Esquerra era un partit clarament independentista; avui, veient les declaracions dels seus dirigents, costa de trobar-hi aquell relat nacional. S’han d’aclarir. I encara quedaria la CUP, però aquests ja fa temps que no toquen quarts ni hores; si bé abans, en temes nacionals, semblava clar a què aspiraven, avui en dia, com passa amb Esquerra, també costa de veure quins són els seus objectius de país.

S’ha dit ja en comentaris anteriors que el primer debat hauria de ser el nacional. El debat ideològic ve després, i es fa cada quatre anys mitjançant les eleccions.

Guanyar perdent

En política sempre s’ha de tenir molt clar qui és el teu adversari. El PP s’equivoca quan defensa que el seu adversari polític és el PSOE, ja que ara mateix el seu gran adversari és Bocs, que de mica en mica es va fent seu l’espai que va deixant lliure el PP.

El PP ha guanyat les eleccions a l’Aragó (Espanya), però si ho comparem amb la situació que tenien fins diumenge, el PP les ha guanyat perdent, ja que ha perdut per partida doble. Per una banda, el PP ha perdut dos diputats propis, i per l’altra els seus competidors directes han guanyat set diputats. Formalment, el PP ha guanyat les eleccions, sí, però la distància amb els seus competidors s’ha escurçat en nou diputats, els dos que han perdut més els set que han guanyat els seus competidors.

Per altra banda, el PSOE no és que no hagi guanyat res sinó que, es miri com es miri, ha fracassat estrepitosament. Faci els càlculs que faci, el PSOE no pot governar, i no hem d’oblidar que l’objectiu d’un partit polític és governar. Per completar l’equació, els resultats obtinguts per la resta de partits són irrellevants, perquè aquesta legislatura tampoc podran governar.

Resumint, els únics guanyadors de les eleccions a l’Aragó són els de Bocs, i els grans perdedors el PP i el PSOE.

Menors i xarxes socials

El govern espanyol ha anunciat que prohibirà que els menors de setze anys utilitzin les xarxes socials. Personalment, crec que és molt recomanable que els menors no facin servir determinades xarxes socials, però també penso que és un error de plantejament que hagi de ser el govern qui ens resolgui el problema prohibint l’ús de les xarxes a una determinada franja d’edat. No ens enganyem, aquest problema el tenen els pares irresponsables que no estan preparats per educar els fills, és a dir i entre altres coses, per saber dir que no quan toca. Quan alguns pares aplaudeixen la mesura anunciada pel govern sembla que només ho facin per treure’s la responsabilitat de sobre, acceptant irresponsablement que l’obligació de l’educació dels fills canviï de mans. I amb prohibició governamental o sense, no cal ser un expert en informàtica per concloure que si els menors volen utilitzar les xarxes ho faran igualment. Resumint, en una societat lliure com se suposa que és la nostra, els responsables de l’educació dels fills són els pares. Els governs estan per a altres coses.

El paper dels expolítics

(Article original publicat el 23/1/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2262, pàg. 2)
 
Hi ha polítics que no només defensen les seves propostes mentre exerceixen el seu càrrec sinó que quan deixen de governar pretenen que aquestes també siguin acceptades pels seus successors. Quan un polític es retira, o el retiren, i es queda sense cap càrrec, pot fer dues coses. Una és desaparèixer discretament de l’escena mediàtica del país i dedicar-se als seus assumptes particulars, que segur que en té alguns de pendents que mentre governava no podia dedicar-hi el temps que es mereixen. Ara bé, alguns intenten continuar donant la tabarra amb les seves propostes, i alguns també es dediquen a criticar la tasca dels seus successors.

La primera opció semblaria més intel·ligent i raonable, però veient els pocs expolítics que actuen amb discreció no deu ser pas la decisió més fàcil de prendre. La segona opció és força més habitual, i veiem que molts expolítics que ja no pinten res no deixen de continuar donant la tabarra. Un expolític hauria d’acceptar que ja no té la influència pública que havia tingut, i és lleig que doni consells públics sobre tot allò que quan ell governava no va ser capaç de tirar endavant. Alguns polítics no entenen que quan es retiren, o els retiren, és molt millor optar per una intel·ligent discreció pública.

Si ens fixem en el panorama polític espanyol, un expolític que gestiona força bé aquesta etapa de la vida fora de la política és Pablo Casado, a qui no li passa pel cap continuar donant la tabarra. Un altre expolític que fa exactament el contrari és José María Aznar, que dia sí i dia també continua dient-nos com s’han de fer les coses que ell mateix va ser incapaç de resoldre mentre governava. No cal dir que a Catalunya també tenim expolítics d’un tipus i de l’altre, i tots tenim uns quants noms al cap. El fet és que els expolítics ja van tenir la seva oportunitat mentre van governar, i ara que ja no hi són haurien de ser discrets. Entre altres motius perquè cada dia són menys els ciutadans que escolten les seves homilies amb el mateix interès d’abans.

Cal aclarir que la recepta del silenci no comporta necessàriament una crítica a la seva gestió com a governant. És molt més senzill, els expolítics van governar quan tocava i ara caldria que actuessin de manera més discreta, si més no mediàticament, i que no fessin nosa als seus successors. I si tenen algun consell, sempre el poden donar de manera privada. La discreció és una gran virtut, però pel que podem constatar no abunden els expolítics capaços de practicar-la amb intel·ligència.

La primera democràcia del món

Tothom veu que el cap d’estat de la primera democràcia del món no actua com un demòcrata, però, tot i això, els seus conciutadans el van escollir en unes eleccions lliures i democràtiques. El seu mandat és de quatre anys, i només n’ha passat un. Ens queden, doncs, tres anys de mandat d’aquest personatge nefast, i ningú sap fins on serà capaç d’arribar ni quins disbarats més ens esperen fruit de les seves decisions forassenyades. Alguns diuen que aquest home està malalt, i de vegades ho sembla, però això ara és irrellevant. El fet és que el món té mala peça al teler, ja que en menor o major mesura les seves decisions ens afecten a tots. Fa de mal dir com es resoldrà aquest problema, però estic segur que els americans hi sabran trobar una solució. I confiem que, per la part que ens toca a tots, la trobin com més aviat, millor. Mentrestant, la primera democràcia del món es troba en les pitjors mans.

El trist paperot de Junqueras

Oriol Junqueras va acordar amb Pedro Sánchez un nou sistema de finançament que segons ells beneficiaria molt a Catalunya. Ho escric en condicional perquè per manca de suport parlamentari aquest nou sistema no es podrà aplicar, ni a Catalunya ni enlloc. Però a partir d’aquell anunci, Junqueras s’està passejant per ràdios i teles del país fent-se el milhomes en defensa del nou invent. La veritat és, però, una mica diferent, ja que el nou sistema no solucionaria ni de lluny el problema del finançament injust de Catalunya. Fent els números ben fets, que és com s’han de fer i no com ens els presenta el tàndem Sánchez-Junqueras, les coses quedarien més o menys igual que estaven. Així s’expressa la majoria dels economistes experts en aquest tema, però com que a la premsa subvencionada no li interessa portar la contrària a l’amo —l’amo és Sánchez, i l’encarregat de l’amo pels temes catalans és Illa— ens diuen que seria un error no acceptar aquesta nova enredada. El nou sistema no s’aplicarà, i quedarà com un acudit més. Junqueras haurà fet el seu trist paperot i uns pocs se’l creuran. Ara bé, tal com volen a la metròpoli, tot plegat quedarà igual que estava, és a dir, Catalunya seguirà patint un dèficit fiscal fora de tota lògica que només els enemics de Catalunya es veuen capaços de defensar.

Pagesos i ramaders en perill

(Article original publicat el 9/1/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2260, pàg. 2)

Fa un any vaig descobrir un cartell amb el lema “pagesia o mort”. Després n’he vist alguns més, l’últim fa pocs dies penjat en una caseta al nord de l’illa africana de Lanzarote. Aquest lema tan ben triat i viatjat seria un bon resum d’aquest article.

Podríem viure tranquil·lament sense botigues d’ungles (cada dia se n’obren de noves), però no podem viure sense els pagesos i els ramaders. Quan el seu futur està en perill té tot el sentit que la pagesia surti a protestar, i aquests dies hem vist que els tractors han hagut de tornar a sortir a les carreteres. Quan l’ecologisme malentès arriba a l’extrem de convertir-se en una mena de religió laica d’obligat compliment que no admet matisos ni discrepàncies, el sector de la pagesia és el primer a patir-ne les conseqüències. Però no és l’únic. I això passa quan les actituds radicals van més enllà del que seria raonable, i s’agreuja quan disposa del suport oficial de normatives forassenyades decretades pels governs excessivament ideologitzats que tenim tant a Barcelona com a Madrid i a Brussel·les.

Però, com dèiem abans, amb determinades decisions administratives no només posem en perill el futur de pagesos i ramaders sinó que també en patim les conseqüències la població en general. Si per un excés de regulació i de burocràcia acaben desapareixent aquestes activitats, i de pagesos i ramaders cada dia en queden menys, estem eliminant un dels pilars del funcionament de la nostra societat. Es tracta d’un pilar bàsic, el de la garantia de la nostra alimentació. Ens hem de preguntar què menjarem quan ja no quedin pagesos, o qui ens subministrarà els aliments que tradicionalment ha produït la pagesia. Com els alimentarem sense els nostres pagesos?

Això sense oblidar que quan la terra es deixa de conrear augmenta la superfície boscosa, i quan això passa es complica molt la gestió dels incendis forestals. És ben sabut que els camps conreats actuen també com a tallafocs imprescindibles per a una correcta gestió del territori en cas d’incendi. Si la nostra societat continua tancant els ulls i opta per continuar perjudicant les persones que viuen del territori, estem anant pel pitjor camí. L’ecologisme aplicat amb sentit comú és bo per a tothom, però l’ecologisme forassenyat ens perjudica a tots.

El problema és que els defensors de l’ecologisme extrem que no té en compte els interessos de la majoria dels ciutadans, no semblen capaços de posar-hi límit i adonar-se que per aquest camí no anem enlloc. O més ben dit, anem cap al desastre.

Comprar per comprar

Acabades les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis tocaria fer un petit comentari sobre les persones obsessionades per adquirir productes i serveis del tot prescindibles, de manera gairebé compulsiva. És tal la fal·lera compradora que els que hi cauen fins i tot són capaços de fer una bona estona de cua per poder entrar en una botiga, per comprar i per pagar. Aquesta és una de les conseqüències de la suposada obligació social del regal, tan habitual durant aquestes dates. Comprar per comprar. Al gener, però, veient els extractes bancaris de les compres del desembre, comencen els marrameus. Ara bé, l’any que ve els compradors compulsius hi tornaran amb la mateixa afició, ja que són pocs els que estan disposats a fer-se un replantejament seriós de la societat consumista que tenen del tot interioritzada.

Els senglars i l’ecologisme oficial

(Article original publicat el 24/12/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2258, pàg. 2)

De porcs senglars en sobren, i com que es reprodueixen amb molta facilitat, cada dia en sobren més. Però sempre que des del sentit comú s’han exigit solucions contundents per resoldre el problema, l’ecologisme oficial intenta frenar-les. Tot i que també em considero ecologista, no puc defensar algunes mesures forassenyades de l’ecologisme oficial. L’ecologisme oficial predica no matar bèsties, no tallar arbres ni plantes i deixar que la naturalesa vagi fent la seva evolució evitant qualsevol interferència humana, per més que els senglars perjudiquin els humans. És un ecologisme una mica estrany, ja que no es mostra crític amb els ciutadans que tenen un gos tancat tot el dia en un pis, ignorant que un pis és el lloc menys adient per tenir-hi un gos.

Fins ara se’ns ha assegurat que la pesta porcina només afecte els porcs i no les persones, però ja veurem què ens diran demà. Ara bé, des de la Generalitat ja admeten que, amb pesta o sense, l’excés de porcs senglars no ens portarà res de bo. Mentrestant, és obvi que a més senglars hi haurà més transmissió de la malaltia. Els nostres governants ja han explicat que a Catalunya sobren la meitat dels senglars, i segurament això vol dir que en sobren molts més. L’ecologisme oficial diu que la solució és que s’introdueixin llops en el medi natural, per tal que es dediquin a matar senglars. En comptes d’eliminar senglars directament com defensem alguns, els ecologistes oficials són partidaris de la via indirecta, i asseguren que el problema que tenim amb els senglars s’ha de resoldre introduint llops al territori. Als ecologistes no els agrada que els caçadors matin senglars, i no veuen amb mals ulls que aquesta tasca la facin els llops. Però ens amaguen que d’un excés de senglars potser passarem a un excés de llops.

Els senglars infectats moren en pocs dies. La solució lògica exigeix delimitar la zona conflictiva i esperar que amb la mort dels senglars ja infectats i els que s’infectaran pel contagi entre ells, acabin desapareixent tots. Però això no és incompatible amb altres mesures cinegètiques més dràstiques. Sigui com sigui, ningú pot negar que els humans són els grans perjudicats per les conseqüències de l’excés de senglars, i que hi hem de posar remei amb urgència. L’ecologisme oficial potser no valora com caldria l’afectació humana i econòmica d’aquesta epidèmia. De vegades sembla que els milers de llocs de treball que estan en perill són menys importants que la ideologia ultra animalista de l’ecologisme oficial.

Petits detalls que criden l’atenció

Es diu que la missa del migdia del dia de Cap d'Any al Monestir de Montserrat la van fer en castellà.

Em diuen que a la transmissió de les campanades feta per TV3 els presentadors van brindar amb cervesa.

Em comenten altres petits detalls però significatius per l’estil, i m’estalviaré de repetir-los perquè estan en boca de tots els catalans amb una mica de sensibilitat.

Però a Catalunya cada dia hi ha menys persones a qui criden l’atenció aquests petits detalls. I com que gairebé ningú se’n fa ressò, concloc que la responsabilitat deu ser molt compartida.