Un comentari de la Rosalita sobre la llarga cua que vaig veure dissabte al migdia per entrar al Camp Nou amb motiu del concert de Bruce Springsteen (hi havia gent que quan al vespre s’obrissin les portes ja portaria més de 24 hores d’espera) em van donar l’idea d’escriure aquest article.
Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.
Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.
Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.
Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.
No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.
PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.
Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.
Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.
Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.
Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.
No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.
PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.
