.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 28 de febrer de 2008

El dret a la discrepància

Fa quasi quatre anys, concretament un parell de dies abans de les anteriors eleccions espanyoles, el ministre Acebes i a la vegada un dels principals dirigents del Partit Popular, aleshores al poder, em va dir que era un miserable. L’únic motiu que va donar-me era que les nostres respectives opinions no coincidien. No m’ho va dir només a mi, es dirigia a tots els que es mostraven discrepants amb les seves tesis que, amb prepotència i fatxenderia i sense cap mena de prova sòlida, ell pretenia que ens havíem d’empassar tant sí com no.

Diuen els experts que aquell episodi lamentable i alguns altres de similars que es van produir durant aquells dies li van fer perdre unes eleccions que, segons la majoria de les enquestes, tenia pràcticament guanyades. Ara tothom sap que les tesis del ministre eren equivocades però el seu partit l’ha mantingut en el mateix càrrec. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol.

Hi ha persones que sobre certs assumptes que per a ells són d’una especial sensibilitat, temes que pel motiu que sigui consideren delicats i sobre els que es creuen en possessió de veritat absoluta, mostren certa tendència a pontificar i donar lliçons de tota mena a qualsevol persona que gosi discrepar-hi, sense acceptar cap altre punt de vista que no sigui el propi, i sense més argument que el conegut “és així perquè t’ho dic jo que sé molt bé del què parlo perquè... a veure, tu què en saps del que estem discutint?”. Els sembla que per quatre (o vuit, o vuitanta) coses que coneixen o es pensen que saben sobre un determinat assumpte ja tenen dret a desqualificar qualsevol interlocutor que hi discrepi, i ho fan amb sentències més o menys dogmàtiques i tant argumentades com aquesta.

A vegades tenim tendència a pensar que sobre un determinat tema ho sabem tot i aviat ens adonem que, davant de segons qui, els nostres coneixements no arriben tan lluny com ens pensàvem. Sempre s’hauria d’intentar evitar la desautorització del interlocutor amb aquest tipus de frases, que no deixen de ser res més que una manera poc educada d’acabar abruptament una conversa. Hauríem de procurar raonar sempre, de la mateixa manera que ens agrada que ens raonin les argumentacions que no coincideixen amb les nostres teories.

Si en un dia fred, gris, fosc i amb una pluja intensa se t’acudeix dir que fa un sol fantàstic com per anar a la platja, evidentment corres el risc de rebre una resposta contundent i potser fins i tot poc educada o, encara pitjor, que et prenguin per ximple. Però fora d’evidències tan clares entenc que quasi res és irrevocable i que, per tant, quasi tot és opinable, discutible, rebatible i altres ibles per l’estil. Poques coses són només blanques o només negres; quasi cap.

Des d’aquesta pàgina reivindico una mínima dosi d’educació i bones maneres quan un es creu amb el dret a rebatre una posició discrepant amb la seva.