És decebedor constatar amb quina efectivitat i contundència l’adversari defensa la seva porteria, ja sigui la porteria constitucional espanyola o la de l’equip de futbol milanès. Encara que això del futbol m’ho miro des d’una certa distància potser aquest fet m’ajuda a entendre-ho millor. No puc dir que dimecres veiés el partit però tampoc seria veritat si digués que no el vaig veure. Era a casa, la tele estava encesa i de tant en tant hi feia una ullada, sobretot quan el veí de dalt es posava a cridar, potser amb la sana intenció d’anunciar al veïnat que al camp hi passava alguna cosa fora de lo normal que no ens podíem perdre. El fet és que cada vegada que mirava la tele veia que la pilota sempre la tenia el Barça, però més important que la possessió de la pilota és que aquesta acabi entrant a la porteria contrària. Dissortadament això només va passar una vegada en una hora i mitja, quan els gols necessaris per classificar-se eren dos.
Vistes les reaccions post partit sorprèn veure que molts atribueixen la responsabilitat de la derrota a l’estratègia de l’equip milanès, que des d’un bon principi es va tancar en banda davant de la seva porteria. I doncs, què se suposa que havien de fer els milanesos? No els era suficient que el Barça no marqués més d’un gol? Doncs si és així, van actuar amb tota la lògica i van assolir l’objectiu: el Barça no va marcar més d’un gol. Que el partit va ser més aviat avorrit i la qualitat del joc no va ser precisament brillant? Doncs sí, però no més que com passa en molts altres partits.
Ara bé, amb la gran dosi d’il·lusió que l’afecció culé hi va posar sap greu que el Barça no es classifiqués. Aquí ens il·lusionem amb poques coses i quan n’hi ha una que mobilitza tanta gent sap greu que no s’assoleixin els objectius. Ja m’agradaria que tota aquesta il·lusió que els culés van posar dimecres amb el Barça la posessin els catalans amb el seu país. D’altra manera ens anirien les coses. Mentrestant és decebedor constatar el tancament en banda amb el que els espanyols defensen la seva porteria. I ja ningú dubta que aquest partit tampoc acabarà bé. Tenen la paella pel mànec.
Vistes les reaccions post partit sorprèn veure que molts atribueixen la responsabilitat de la derrota a l’estratègia de l’equip milanès, que des d’un bon principi es va tancar en banda davant de la seva porteria. I doncs, què se suposa que havien de fer els milanesos? No els era suficient que el Barça no marqués més d’un gol? Doncs si és així, van actuar amb tota la lògica i van assolir l’objectiu: el Barça no va marcar més d’un gol. Que el partit va ser més aviat avorrit i la qualitat del joc no va ser precisament brillant? Doncs sí, però no més que com passa en molts altres partits.
Ara bé, amb la gran dosi d’il·lusió que l’afecció culé hi va posar sap greu que el Barça no es classifiqués. Aquí ens il·lusionem amb poques coses i quan n’hi ha una que mobilitza tanta gent sap greu que no s’assoleixin els objectius. Ja m’agradaria que tota aquesta il·lusió que els culés van posar dimecres amb el Barça la posessin els catalans amb el seu país. D’altra manera ens anirien les coses. Mentrestant és decebedor constatar el tancament en banda amb el que els espanyols defensen la seva porteria. I ja ningú dubta que aquest partit tampoc acabarà bé. Tenen la paella pel mànec.
11 comentaris:
bona comparació. molt interessant i convencent.
ara bé, una puntualització: el barça va marcar els dos gols que necessitava. va l'àrbitre que va decidir anul·lar-ne un.
i ara, si no és demanar massa, m'agradaria que incloguessis el paper dels àrbitres en la teva comparació.
Kika,
El paper dels àrbitres el donava per sobreentès, a nosaltres quasi sempre ens en toquen de favorables a l’equip contrari, i així ens va.
Però tampoc està bé que justifiquin el del Piquè dient que el 3r d'ells, allà, tambè era en fora de joc. És això el que no accepto.
I, doncs això, aquí creiem que amb il·lusió, bona voluntad i bone fe n'hi ha prou per guanyar batalles, i amb elles, les guerres.
No pensis que, perquè ara no escric als meus, estarè sempre escrivint al teu, ja et deixaré tranquil, ho faré sols de tant en tant.
Ramon,
Sempre he sentit a dir que les decisions arbitrals, encara que estiguin equivocades, que massa sovint ho estan, s’han d’acatar. Doncs ja som al cap del carrer: injustament o no, el Barça eliminat.
Potser tota la il·lusió que t'agradaria que la gent posés en Catalunya la posarien en una Catalunya diferent a la que t'il·lusiona a tu, i a molts.
El millor del futbol és que és intel·lectualment binari: o guanya el Barça o perd. La política és molt més difusa.
Per cert, et recomano l'últim article del José María Carrascal, a veure què en penses i si es pot aplicar a Catalunya.
http://sn.im/carrascalzpvicios
Miquel, l'he trobat una bona metàfora, la futbolística, per referir-te al que passa a Catalunya (i a Espanya, de rebot). Potser és que, de tant parlar de futbol, molts n'han acabat fins al barret. La llàstima és que, amb barret o sense, el pèl ens l'estan prenent de totes formes.
País.
Jordi,
És evident que la Catalunya política actual no genera grans il·lusions i vull pensar que qualsevol canvi a partir de les properes eleccions ha de ser a millor.
Sobre l’article de Carrascal i el retrat que fa del govern Zapatero, et diria que tampoc veig un gran entusiasme a l’entorn de la seva alternativa. Tenim una classe política que té moltes mancances, però en una cosa coincideixen tots: com més foten a Catalunya més vots recullen a les espanyes. Solució pels catalans? Només n’hi veig una.
Ferran,
Quasi que t’hauria de repetir la resposta anterior. Solució per Catalunya? Només n’hi veig una.
Miquel:
Els resultats electorals a Catalunya desmenteixen aquesta desafecció amb Espanya.
El President de Govern Espanyol que va dir que "aprobaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya" i el va canviar com va voler va obtenir 1.600.000 vots. Rècord de rècords.
Per cert, president del mateix partit que mentre defensa la constitucionalitat de l'Estatut el recorre al Tribunal Constitucional.
El principal problema institucional de Catalunya és que molta gent s'ha confós pensant que defensar Catalunya és odiar al PP. I alguns que s'aprofiten.
Jordi,
És molt possible però tampoc em preocupa gaire que l'Estatut (que jo no vaig votar) no sigui constitucional, però això no és per culpa de l'Estatut sinó de la Constitució. És per això que penso que almenys a Catalunya el camí autonòmic fruit del pacte de l’amnèsia de fa 30 anys ja està esgotat, i se n’ha de buscar un altre que cada dia hi ha més gent que tenim més clar quin ha de ser. I tot això no té res a veure amb les formes que utilitzen els dos grans partits d’obediència espanyola, PP i PSOE, que en el tema de fons són com dues gotes d’aigua.
Miquel,
Tenint en compte que CiU va anar a Madrid a:
1.- Carregar-se Vidal-Quadras
2.- Negociar l'aprovació del 30 de setembre
3.- Carregar-se Maragall
4.- Buscar una drecera a la Generalitat pel 2006
5.- Modificar l'Estatut del 30 de setembre
Semblaria que el partit d'obediència espanyola vindria a ser un altre, oi?
En els teus plantejaments negues la possibilitat de que es pugui ser català i es vulgui ser espanyol a la vegada. És com si t'acusessin de ser antieuropeu per no voler ser espanyol.
Si vols que respectin els teus pensaments o sentiments, hauries de respectar els dels altres.
Aquí i allà massa gent fa servir "Catalunya" i "els catalans" o "los catalanes" amb massa lleugeresa i a mi m'ofenen els d'allà i els d'aquí.
Jordi,
Això que dius del respecte als teus pensaments o sentiments suposo que ho dius per algú altre, no pas per mi. No només no nego la possibilitat de ser català i espanyol a la vegada sinó que davant del dubte raonable –que ens agradi o no, hi és- sobre què vol la majoria jo demano que se’ns pregunti de manera clara, formal i decisòria, per tal d’aclarir-ho d’una vegada. Així –votant- és com es decideixen aquestes coses als països endreçats.
I sobre els negocis madrilenys de CiU ho sento, jo no estic en el secret. Dit això, discutir a aquestes alçades sobre quins són els partits catalans d’obediència espanyola ho trobo francament divertit.
Publica un comentari a l'entrada