.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 29 de juny de 2010

El camí no és l’Estatut

Potser és bo recordar que en cas de dubte la pregunta clau que cal que ens fem és: què ens aporta de positiu continuar sota la tutela espanyola? La meva resposta és res, ser espanyol no m’aporta res de positiu, i sé que el meu punt de vista és bastant estès a Catalunya.

El camí no és l’Estatut. Alguns això ho venim dient des de fa molt temps, però ara ja ho han dit els tribunals espanyols amb tota la solemnitat del cas. Poca broma! Ara ja és definitiu, el camí de Catalunya no és un estatut d’autonomia. L’autonomia ha durat el que ha durat, que no és pas poc, però ara molts pensem que el camí és un altre que no passa pas per l’estat espanyol sinó que passa precisament per evitar-lo, per prescindir d’una vegada per totes dels peatges espanyols.

Però també sóc conscient que hi ha un sector de la societat catalana que s’ho mira de manera diferent, que pensa que ara ens tocaria tornar a abaixar el cap i demanar perdó a la metròpoli pels molts pecats comesos pels catalans, i prometre’ls solemnement que mai més tornarem a importunar-los. Doncs apa, que ho facin, i després comptem quants n’hi ha dels uns i quants n’hi ha dels altres i fem allò que decideixi la majoria.

Més aviat que tard, a la majoria dels catalans els quedarà clar que Espanya només ens vol pels doblers que ens recapta, i que donada la gran importància del negoci faran el que sigui per seguir-los recaptant. Però llavors haurà arribat el moment de dir prou, de dir hasta aquí hemos llegado perquè ho entenguin, i començar seriosament el camí que finalment ens portarà a disposar de cadira pròpia a les taules de Brussel·les i Nova York on es decideixen els temes realment importants.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

tu ho dius: comptem quants som dels uns i dels altres i apa! penso que els independentistes hauríem d'agrair molt aquesta sentència, és el millor estalvi en campanya publicitària que s'ha fet mai. Em pregunto, però, perquè la premsa fa molt esment en la cosa de la nacionalitat i ben poc en la dels pistrincs, que és la definitiva. A veure com ho gestionen aquests "xiquets" que diuen que han de manar per tanta majoria absoluta. Encara que, ells que estan acostumats a tenir un finançament regular (ehem), ves a saber!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Algun expert ja diu que en segons quins temes anirem endarrere i quedarem per sota de l’Estatut de 1979. Quin negoci! El fotut és que ara no podem tornar a recuperar l’estatut vell, ens agradi o no ens hem de quedar amb el nou. I ara per acabar-ho d’arreglar no se’ls ha ocorregut res millor que convocar una manifestació de protesta un dissabte de juliol en defensa de l’estatut. A mi que no m’hi busquin, però si se’n convoca una per protestar contra la incompetència dels polítics que ens han portat fins aquí, que són tots o quasi tots, potser sí que m’hi trobaràs.

Miquel ha dit...

Jo crec que el moment de dir prou ja ha arribat. No falta fer espectacles ni filigranes polítiques, si no que forma sensata i pragmàtica hem de dir "prou" i seguir endavant per una altra via.