De vegades penso que no tots els joves que es troben a l’atur s’esforcen prou per trobar feina. I sóc molt conscient que dient això corro el risc de rebre crítiques; algunes poden ser fins i tot merescudes. L’atur juvenil és una qüestió que fa mesos que tinc al cap però fins ara no he gosat parlar-ne en públic, no fos cas que algú s’ho prengués com una provocació. I us puc assegurar que no tinc cap intenció de provocar ningú. Al contrari, tota la meva solidaritat i simpatia per a les persones joves i no tan joves que es troben a l’atur. Voler treballar i no poder-ho fer ha de ser molt fotut. Però el fet és que hi ha un discurs oficial i unes dades d’atur juvenil que no coincideixen gens amb el que jo veig cada dia en el meu entorn més immediat: el familiar.
M’explico. La meva família és molt extensa, i com en qualsevol família hi ha de tot. Només entre fills i nebots hi compto 43 persones joves, més una altra que naixerà l’any que ve. D’aquest grup, la persona més gran té trenta anys. La majoria, òbviament, encara estudien, i aquí hi ha des de pàrvuls fins a estudiants universitaris. Dels que ja es pot considerar que han deixat enrere l’etapa oficial dels estudis -de fet, però, aquesta etapa no s’acaba mai, sempre s’han d’actualitzar coneixements-, alguns són llicenciats i màsters, altres van començar a anar a la universitat i ho van deixar a mitges, altres van estudiar mòduls diversos. Alguns ni tan sols es van plantejar la possibilitat d’estudiar i es van posar a treballar en acabar l’etapa escolar. Aquest és el retrat de la meva família.
Doncs bé, encara que potser algú no s’ho creurà, tots ells treballen. Repeteixo, estem parlant d’una colla de joves que tenen entre un mínim de 17 i un màxim de 30 anys. Alguns treballen full time i altres combinen la feina amb els estudis. Alguns són independents i altres encara viuen amb els pares. Alguns viuen aquí i altres han marxat a l’estranger. Alguns viuen en ciutats grans i altres en pobles molt petits. Hi ha, per tant, tota la casuística. Segons les estadístiques, més del quaranta per cent dels joves espanyols en aquesta franja d’edat es troba a l’atur. No ho dubto, segur que les xifres reflecteixen aquesta lamentable realitat social. Però repeteixo, a la meva família el percentatge d’atur en aquesta franja d’edat és zero. I arribats aquí un es pot preguntar pel motiu d’aquesta aparent contradicció. Francament, l’ignoro, però el que sí veig cada dia és que fills i nebots se’n van sortint. Amb dificultats, sí, però tots se’n van sortint, alguns amb més dificultats que altres. Si es queden sense feina en busquen una altra i la troben. Sovint són feines precàries, sí. I amb sacrificis laborals que la generació dels seus pares potser no van haver de fer, també. Però el fet és que se’n surten. I repeteixo, si us plau, no us prengueu aquest article com una provocació, no és aquesta la meva intenció. Només he explicat una altra realitat que també existeix.
M’explico. La meva família és molt extensa, i com en qualsevol família hi ha de tot. Només entre fills i nebots hi compto 43 persones joves, més una altra que naixerà l’any que ve. D’aquest grup, la persona més gran té trenta anys. La majoria, òbviament, encara estudien, i aquí hi ha des de pàrvuls fins a estudiants universitaris. Dels que ja es pot considerar que han deixat enrere l’etapa oficial dels estudis -de fet, però, aquesta etapa no s’acaba mai, sempre s’han d’actualitzar coneixements-, alguns són llicenciats i màsters, altres van començar a anar a la universitat i ho van deixar a mitges, altres van estudiar mòduls diversos. Alguns ni tan sols es van plantejar la possibilitat d’estudiar i es van posar a treballar en acabar l’etapa escolar. Aquest és el retrat de la meva família.
Doncs bé, encara que potser algú no s’ho creurà, tots ells treballen. Repeteixo, estem parlant d’una colla de joves que tenen entre un mínim de 17 i un màxim de 30 anys. Alguns treballen full time i altres combinen la feina amb els estudis. Alguns són independents i altres encara viuen amb els pares. Alguns viuen aquí i altres han marxat a l’estranger. Alguns viuen en ciutats grans i altres en pobles molt petits. Hi ha, per tant, tota la casuística. Segons les estadístiques, més del quaranta per cent dels joves espanyols en aquesta franja d’edat es troba a l’atur. No ho dubto, segur que les xifres reflecteixen aquesta lamentable realitat social. Però repeteixo, a la meva família el percentatge d’atur en aquesta franja d’edat és zero. I arribats aquí un es pot preguntar pel motiu d’aquesta aparent contradicció. Francament, l’ignoro, però el que sí veig cada dia és que fills i nebots se’n van sortint. Amb dificultats, sí, però tots se’n van sortint, alguns amb més dificultats que altres. Si es queden sense feina en busquen una altra i la troben. Sovint són feines precàries, sí. I amb sacrificis laborals que la generació dels seus pares potser no van haver de fer, també. Però el fet és que se’n surten. I repeteixo, si us plau, no us prengueu aquest article com una provocació, no és aquesta la meva intenció. Només he explicat una altra realitat que també existeix.
3 comentaris:
Doncs deu-n'hi do, la teva família. Això és el que es diu trencar les estadístiques!
... i també, per què no dir-ho, ajudar a pagar les pensions futures!
Publica un comentari a l'entrada