.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 12 de desembre de 2011

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (1)

Són molts els ciutadans amb problemes laborals que, amb les seves massa sovint insolidàries accions de protesta, perjudiquen greument uns altres ciutadans que no s’ha d’excloure que tinguin uns problemes encara més greus que els dels organitzadors de les protestes. Però al darrere de les accions de protesta sempre hi trobem els sindicalistes que les organitzen, tant els empleats dels propis sindicats com els anomenats alliberats sindicals de les empreses.

Els alliberats sindicals: per imperatiu legal l’empresa paga molt generosament a una sèrie de treballadors per tal que, quan sorgeixin problemes laborals que no es puguin resoldre mitjançant la negociació, organitzin una vaga en contra de la pròpia empresa. I dic molt generosament amb coneixement de causa: a l’hospital Vall d’Hebron, per exemple, els alliberats sindicals cobren fins i tot els complements corresponents com si els dies festius anessin a treballar. Es miri com es miri el sistema és pervers i, a més a més, la figura de l’alliberat sindical constitueix un greuge comparatiu amb la resta de treballadors. No ens ha d’estranyar, per tant, que cada dia siguin més els treballadors “normals” que pensen que la figura de l’alliberat sindical a càrrec de l’empresa hauria de desaparèixer.

Tornant a les protestes al carrer, per més raó que pugui tenir un col·lectiu de treballadors en conflicte, deixa de tenir-la tan bon punt l’estratègia de protesta passa per trepitjar els drets de la resta de la població. Sovint et trobes segrestat en mig d’una d’aquestes accions de protesta al carrer i, aquells que amb total impunitat t’impedeixen continuar el teu camí, encara tenen la barra de demanar-te comprensió i solidaritat, quan només es mereixen el màxim menyspreu per part dels perjudicats per la seva acció salvatge. Repetim-ho: tota la raó que puguin tenir les metgesses i els infermers de l’hospital Vall d’Hebron la perden quan decideixen tallar impunement la Ronda de Dalt, perjudicant milers de ciutadans que es troben segrestats enmig d’un embús sense tenir-ne cap culpa.

(La segona part és aquí)

2 comentaris:

Clidice ha dit...

m'esperaré, doncs. Salut! :)

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Demà tampoc demanaré res de l'altre món, només uns sindicats més seriosos que els que tenim per aquestes contrades.