.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 12 de gener del 2012

La dreta espanyola

Per les seves afinitats ideològiques podem classificar la població espanyola en tres grans grups: la dreta, l’esquerra i els liberals. Si us plau, no confondre aquests últims amb els que ara estan governant Espanya. Es pot ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot un autèntic liberal, però a una persona oberta de mires i mitjanament intel·ligent segur que li semblarà interessant conèixer millor els seus adversaris polítics. Com més es coneix l’adversari més fàcil resulta discutir-hi i, si s’escau, combatre’l políticament. Així, avui parlarem de la dreta i un altre dia ho farem de l’esquerra. Amb els liberals potser no cal perdre-hi massa el temps ja que són tan pocs que, als efectes pràctics, pràcticament no tenen incidència política en la nostra societat. Parlo evidentment dels autèntics liberals, res a veure amb els polítics peperos que, per intentar confondre el personal, es declaren liberals. Els fets ens demostren que, quan els deixen, són tan intervencionistes com els polítics d’esquerra.

Dintre del grup de la dreta hi trobaríem tres subgrups. En primer lloc la dreta més extrema, és a dir, els neofeixistes i altres companys de viatge. Són molt pocs tot i que quan s’ho proposen fan molt soroll. Després vindria la dreta diguem-ne més endreçada, aquella que regularment obté majories parlamentàries que li permeten governar, sola o en coalició. Aquests s’acostumen a definir com de centre o de centredreta. Finalment tenim la gran majoria silenciosa dels que es declaren apolítics, aquells que quan se’ls pregunta per la seva adscripció política proclamen als quatre vents que no són de cap partit; aquesta majoria silenciosa també acostuma a ser de dretes. A partir d’una definició tan esquemàtica de les diferents famílies de la dreta política podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia, i els mitjans de comunicació que consumeixen ens poden donar algunes pistes.

Víctor Amela, el crític de TV de La Vanguardia, escrivia l’altre dia que cal mirar Intereconomia TV per saber què es cou als intestins de la dreta espanyola. Jo hi afegiria que, encara que només sigui de tant en tant, cal escoltar també els debats d’altres cadenes de ràdio i televisió, així com llegir l’ABC, La Gaceta, La Razón i El Mundo. Fa mandra, ja ho sé, però per estar correctament informat sovint s’han de fer sacrificis. No cal llegir-los cada dia però, per exemple, un viatge en avió resulta ideal per fer una ullada a l’ABC -un diari de format petit i ben grapadet- sense haver de molestar el veí de seient. Sí, de tant en tant també sóc consumidor d’aquests mitjans, i sé que fent-ho corro el risc que segons qui tregui conclusions equivocades, com si pel fet de llegir segons què un ja s’estès definint políticament. Vaig estar una setmana sencera a Cuba, per feina; a l’hora d’esmorzar cada dia fullejava el Gramma i al vespre feia una ullada al Juventud Rebelde, i puc assegurar que no em vaig pas tornar comunista; això sí, tot s’ha de dir, tampoc em vaig assabentar massa del que passava pel món. Bé, com a resum diria que si es vol estar ben informat sobre la dreta espanyola s’ha de fer us esforç extra; no n’hi ha prou amb llegir diaris clàssics com El País, El Periódico, Público i La Vanguardia.

8 comentaris:

Artur Pujol ha dit...

Clàssic el diari Público?

Clidice ha dit...

Uf! tens raó, fa mandra. És que, a més, veure intereconomia em posa els nervis, mmm, d'això, nerviosos.

Unknown ha dit...

Per entendre la dreta o l'esquerra internacionalista hi ha publicacions amb prestigi per les dues bandes.
COm que la dreta i l'esquerra espanyoles no són internacionalistes, no hi ha més remei que llegir premsa espanyola i escoltar mitjans espanyols. Estic totalment d'acord. Per cert, abans que algu em digui que el Pais i la Vanguardia són diaris internacionalistes els diré que disposar d'una bona secció d'internacional no explica gaire res. Allò essencial és veure de què parlen els editorials i les pàgines d'opinió.

Ferran Porta ha dit...

De fet, el teu comentari cal aplicar-lo a totes les facetes de la vida, a tots els àmbits. Sí, al nostre país és interessant consumir productes (informatius) variats, però també de fora del nostre país, o d'Espanya. Com ho és conversar amb persones que no comparteixen els nostres punts de vista, del tot o en absolut.

Ens posicionem a través de la discrepància, en bona part. I també ajudem els altres a posicionar-se.

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
Segurament el terme "clàssic" no ha estat ben escollit. Volia dir que així com els quatre diaris "clàssics" normalment els trobaràs a tot arreu, La Gaceta, per exemple, hi ha quioscos que no la reben/no la venen. A això em referia.

Clidice,
Tot i que una til·la potser t’ajudaria, en el teu cas el millor que pots fer és conservar la salut i passar-ne olímpicament, i llegir de tant en tant El radar de Sarrià, que veig que ja ho fas.

Andreu,
Espanya (i òbviament tampoc Catalunya) no pinten res al món, fins al punt que quan en algú mitjà internacional, molt de tant en tant, s’hi fa alguna referència, aquí de seguida ho convertim en una gran notícia. Segons què es diu, per exemple, al "FT", aquí aviat fem editorials i debats de tota mena. Provincianisme.

Ferran,
Fixa’t que jo precisament parlava de mitjans fets, la majoria, fora del nostre país, encara que alguns tenen capital català.

Galderich ha dit...

M'ha agradat el subapartat dels apolítics. Fa temps que ho dic i ningú diu res (fora del teu cas). Jo els trobo més perillosos que els altres perquè són els que "con Franco vivíamos mejor... pero no me pongo ni opino de política"

Galderich ha dit...

M'ha agradat el subapartat dels apolítics. Fa temps que ho dic i ningú diu res (fora del teu cas). Jo els trobo més perillosos que els altres perquè són els que "con Franco vivíamos mejor... pero no me pongo ni opino de política"

Miquel Saumell ha dit...

Galderich,
Home, aquests del Franco potser els hauríem de classificar apart, en dos apartats: els “apolítics” que dius (“con Franco vivíamos mejor”) i, per altra banda, molts decebuts d’esquerra que pensen que contra Franco vivien millor. De totes maneres, això de relacionar-ho amb Franco ja és quelcom que va quedant reservat als membres del club de jubilats.