.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 2 d’abril de 2012

Unes reflexions després de la vaga (1)

Comencem amb una obvietat: ara mateix Espanya és un país de dretes, i Catalunya també ho és. Ens agradi o no, els resultats electorals així ho indiquen. Ho recalco perquè escoltant a segons qui pot semblar el contrari; però no, els partits polítics que juntament amb els sindicats donaven suport a la vaga són ara mateix minoritaris. Feta aquesta petita introducció, divendres vaig fer el balanç de la mal anomenada vaga general amb aquest resum: la vaga, tot i les coaccions violentes dels sindicats, un fracàs; les manis, un èxit; i les destrosses, un clàssic sense resoldre. Entre avui i dimecres completaré l’anàlisi amb uns comentaris sobre el privilegiat estatus de què gaudeixen els nostres sindicats, l’oportunitat de la data escollida per convocar una vaga general, la veritable representació política dels ciutadans d’aquest país, siguin treballadors o no ho siguin, i els lamentables excessos dels piquets sindicals que no es justifiquen des de cap punt de vista. Uns piquets que, més que informatius, eren d’una forassenyada violència –verbal i física– contra totes aquelles persones que lliurement van optar per exercir el seu legítim dret a treballar. Una vaga feta sota amenaces no té cap valor, i les raons de la protesta que hi poguessin haver van quedar al meu entendre molt neutralitzades pels efectes de la kale borroka sindical.

En una democràcia és imprescindible l’existència d’un sindicalisme modern i responsable. Dissortadament, però, els nostres sindicalistes només es representen a si mateixos. El fet és que en aquest país afiliar-se a un sindicat és un acte tan voluntari com ho és anar a votar. Ningú hi està obligat. El percentatge d’afiliació sindical –amb les quotes sindicals al corrent de pagament– és tan minso que no arriba ni al cinc per cent dels treballadors en actiu. I d’aquests, la majoria són funcionaris públics amb feina fixa, que disposen d’unes condicions laborals que no tenen gaire a veure amb les de la resta de la població. La baixa afiliació sindical ja ens dóna algunes pistes que ens permetran entendre algunes coses. Si el gruix dels treballadors d’aquest país prescindeix dels sindicats, un es pot preguntar de què viuen unes organitzacions que es representen a sí mateixes i bàsicament defensen el seu particular estatus i modus vivendi.

Amb quins recursos paguen els sindicats les seves gegantines estructures? Els sindicats viuen bàsicament dels nostres impostos, és a dir, viuen de les generoses subvencions que reben de les administracions públiques amb les excuses més diverses. Viuen també de les sucoses comissions per intervenir en les negociacions dels ERO, és a dir, cobren un percentatge, que no sempre és fàcil de comptabilitzar, sobre les indemnitzacions que reben els treballadors que es queden sense feina i van a l’atur. I es financen també mitjançant els negocis paral·lels que amb els anys han anat muntant: agències de viatges, promotores i empreses constructores, cooperatives i negocis varis.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

D'això que dius cap al final, sempre m'ha semblat xocant que, en cas d'ERO, calgui "anar a un altre despatx" amb el representant sindical, abans de parlar amb els treballadors.

Jordi ha dit...

Només dos apunts per a la reflexió:

- Dius que "Una vaga feta sota amenaces no té cap valor". Igual que una vaga no feta per amenaces que també n'hi ha en sentit contrari.

- L'afiliació dels sindicats no arriba al 5%. D'acord però, quina és el percentatge de la població que milita en partits? Perquè tal i com està establert els partits es presenten a eleccions de representació civil i els sindicats de representació laboral.

A mi em sembla perfecte que treballadors facin una cooperativa per a construir pisos o donar-se serveis sempre i quan sigui un procés net. De fet, s'hauria de promoure per part dels treballadors per a evitar els abusos dels monopolis siguin per una empresa o per les del ram després de les seves reunions nocturnes.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
És com allò d’anar a cal notari, tu ja m’entens.

Jordi,
1/ No dic que no hi hagi algun cas com el que dius, però jo no en conec cap. Si en saps algun m’agradaria saber-lo, i el condemnaria amb la mateixa contundència.
2/ Són coses que no tenen res a veure, excepte que en tots dos casos (i per ser justos posem-hi també les organitzacions patronals) són organismes molt subvencionats amb diner públic. Al meu entendre, s’haurien d’espavilar amb els seus propis recursos.
3/ A mi també, no ho criticava, només ho exposava per si algú ho ignorava.

Jordi ha dit...

A nivell d'empresa petita hi ha pressions directes i indirectes. Els treballadors les comenten en privat i, evidentment no hi ha documents ni de l'empresa ni dels mitjans de comunicació clarament al servei d'una part de la població. Són com el PP que diu que està a favor de la llengua (llibertat de fer vaga) però a l'hora de la veritat la fot tant com pot. També quan hi ha un ERE o es fa fora gent, no es fa fora gent per la seva part professional sinó la política.

En quan a les subvencions estic d'acord en que no haurien d'estar-ho però quan no ho estan són els bancs o grups de poder els que posen els diners i només els "seus" són els que tenen recursos per la qual cosa acaba també sent injust.

Miquel Saumell ha dit...

Queda perfectament clar el teu punt de vista, Jordi, i el meu l'he acabat de completar amb l'article d'avui. Tu i jo ens mirem aquestes coses amb ulls diferents!

Jordi ha dit...

Algú ha d'equilibrar :)

Xavier Caballé ha dit...

Un matís: Espanya és un país de dretes des de fa molt de temps; no només ara. A les eleccions general del 2008 (les últimes que va guanyar el PSOE), si es treu Catalunya i Euskadi, el PP tenia majoria absoluta: Catalunya i Euskadi no permeten que el PP guanyi amb majoria absoluta

Miquel Saumell ha dit...

Xavier,
Sí senyor, tens tota la raó, és exactament així com dius. Fa temps vaig utilitzar aquest mateix argument en un debat.