.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 31 de maig del 2012

Cal predicar amb l’exemple

Els discursos polítics, i també els que no són polítics, han de tenir credibilitat i coherència. Si ets fumador i un metge que no para de fumar et diu que això del tabac és molt dolent i que ho hauries de deixar, més val que canviïs de metge i te’n busquis un altre que sigui més coherent entre la teoria i la pràctica. Amb l’austeritat que darrerament els polítics tant ens prediquen passa el mateix: no es pot fer el discurs de l’austeritat des de l’opulència en què estan instal·lats la majoria dels nostres dirigents polítics, perquè llavors sembla que es burlin de nosaltres. Jo vull veure als migdies com els polítics fan el menú de 10 euros, i de moment n’he vist algun, sí, però la majoria freqüenten restaurants no precisament barats i tiren de Visa pública. Recordem-ho, aquests àpats els paguem nosaltres.

Els dirigents polítics haurien de ser especialment curosos amb l’exemple que donen a la ciutadania. Haurien de començar per ser austers ells mateixos. Les formes són importants, més del que ens podem pensar, i predicar amb l’exemple és la millor recepta perquè et facin cas. Des que va començar la crisi d’exemples d’austeritat a l’administració, amb tota franquesa, no se n’han vist gaires. Segueixo veient molts Audi A6 amb xofer i cap Seat Exeo, i això que els Seat es fabriquen a Barcelona i hauríem de vetllar especialment per la continuïtat d’aquesta fàbrica. Ara bé, si ens volem consolar amb el que fan els nostres veïns, haig d’admetre que a Itàlia passa més o menys el mateix que aquí. Sempre m’han cridat l’atenció els signes d’ostentació dels polítics italians. Siguis a la ciutat italiana que siguis veus entrar i sortir dels organismes públics un munt de cotxes oficials amb xofer. I no són precisament Fiat o altres cotxes fabricats a Itàlia, perquè els polítics italians també són molt aficionats als grans cotxes alemanys de color negre i vidres tintats. Ara bé, casualment o potser no tant casualment, Itàlia i Espanya es troben en la delicada situació econòmica que es troben.

El discurs teòric de l’austeritat és molt maco però com a tal no obtindrà cap mena de complicitat per part de la ciutadania si no es comença donant exemple des de la mateixa administració. S’han de veure molts més gestos d’austeritat per part de les administracions públiques en general i dels governants en particular, i aquests gestos s’han d’explicar i, sobretot, s’han d’explicar bé. Els polítics haurien de fixar-se més en el que passa al seu voltant, i sovint un té la sensació que viuen massa d’esquena al poble. Rectificaran? La situació actual és tan delicada que, si no ho fan, la desafecció política de la població pot arribar a uns nivells tan elevats que fins i tot posin en risc l’existència de la nostra democràcia.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Totalment d'acord. Estic cansar de sentir, quan els pregunten, que això és la "xocolata del lloro" com diuen sempre. Haurien de tenir clar que hi ha més que la quantitat absoluta, hi ha l'exemple i l'empatia. Però també sabem que molts han accedit a la política no per servir sinó per servir-se.

Percola ha dit...

Un dubte respecte als cotxes oficials: ¿Són nous els vehicles dels que parles o són anteriors a les retallades? O fins i tot, anteriors a la crisi? Si ja hi eren el mal va estar en el moment de comprar-lo (ep, que no vull criticar ni l'anterior ni l'actual govern). Si ja estàn, però, i funcionen correctament, no entenc per què s'han de substituïr per un altre cotxe. Suma el cost de no haver amortitzat completament un audi amb tots els seus extres a la compra d'un seat nou amb tots els seus extres. Acabo amb la dita castellana: "a lo hecho, pecho"

Això no treu que si s'ha de substituïr un cotxe oficial seria bò pensar en seat o en nissan (i la seva furgoneta elèctica). Potser no tenen tanta vista, però van del punt A al punt B pagant tots una mica menys.

Clidice ha dit...

Les imatges i els gestos són essencials, però també ho és la informació detallada. Moltes vegades s'ha donat una mala imatge per manca d'informació o per la informació mediatitzada que se n'ha fet. Ara, els topalls als salaris segur que calen, i fer servir tots els mecanismes perquè, rel dels topalls, no hi hagi qui es vulgui fer les garrofes amb fundacions i altres menesters, és essencial. Una fiscalia amb prou poder potser és el que ens cal.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
El problema, també, és que els lloros que volen menjar xocolata es reprodueixen com a conills, i cada dia n’hi ha més. I la suma de totes aquestes preses ja no és la petita “xocolata del lloro” sinó un carregament de molts milers de tones financerament del tot insostenible.

Percola,
Amb els cotxes hi ha tota la casuística que vulguis, i cada administració es fa el vestit a mida. Des dels cotxes de lloguer, amb o sense xofer, els rèntings de tota mena, vehicles comprats, etc. I, per tant, deixa’m dir-te que encara que tu dius que no vols criticar “ni l’anterior ni l’actual govern”, jo els critico tots dos pels excessos evidents que s’han comés i es continuen cometent amb total impunitat. Aquí no hi ha distinció entre esquerres i dretes, arribats a un determinat nivell el polític de torn pensa que no pot anar en metro ni en bus ni anar a fer un menú de 10 euros a l’hora de dinar. Aquest és un tema molt greu, i sempre he pensat que aquests escandalosos pagaments en espècia s’haurien d’imputar automàticament a l’IRPF de qui els gaudeix. És a dir i per entendre’ns, els negocis de la política s’han de discutir al despatx i no al Via Veneto.

Clidice,
Totalment d’acord, però sobre els topalls que dius, almenys per dalt, jo no hi posaria límit. Un president de la Generalitat que gestiona un pressupost de 40 mil milions d’euros, o un ministre espanyol que en gestiona molts més, haurien d’estar molt més ben pagats, de manera que poguessin accedir al càrrec gestors de provada experiència que, amb els salaris "tan baixos" que es paguen actualment a la política, no voldran deixar mai l’empresa privada per optar a dirigir els afers públics, ni que sigui per només uns pocs anys. Saps tan bé com jo que un alt directiu ben pagat al final sempre surt barat, i fent el balanç global ens faria estalviar molts diners.