Foto El País
La política és com una obra de teatre, és a dir, de tant en tant toca fer el canvi d’acte. I ara toca. Les franquícies del Partido Popular a les nacions històriques de l’estat espanyol, Euskadi i Catalunya, evidentment seguint ordres de la casa central del carrer Gènova de Madrid, han decidit que després d’un temps de pacte ara toca ruptura. A Euskadi ja han anunciat que deixen de donar suport al lehendakari socialista, i a Catalunya Sánchez-Camacho està a punt d’escenificar la seva ruptura política amb el president Mas. Aquí no cal buscar culpables, la política és molt canviant i els polítics es mouen per interessos. Per interessos de partit, és clar. Allò que ahir semblava per sempre avui ja no és vàlid. En política els termes sempre i mai tenen una vigència que no va més enllà de les 24 hores següents de ser pronunciats.
Cal recordar que, a Euskadi, les eleccions les va guanyar l’EAJ/PNV per golejada, i que el pacte de perdedors entre els dos grans partits d’obediència espanyola només va ser possible perquè abans havien pactat també, amb una clara connivència de la justícia, impedir matusserament que l’esquerra independentista basca es pogués presentar a les eleccions. Si s’haguessin pogut presentar és més que evident que ara a Euskadi governarien partits d’obediència basca.
A Catalunya la situació és una mica diferent. D’entrada cal recordar un petit detall que ens diferencia d’Euskadi: el president Mas va guanyar clarament les eleccions. Un altre detall diferenciador és que el soci parlamentari de CiU és un partit que a Catalunya és gairebé residual, molt minoritari, que només disposa del dotze per cent del suport popular. El Partido Popular té pocs diputats al Parlament, però són suficients perquè sumats als de CiU sumin una majoria.
4 comentaris:
Que si el PPC vol deixar de donar suport a CiU, perfecte, cap problema. Hi ha altres partits amb els quals CiU pot pactar per arribar a la majoria. Aquesta és, penso, un dels grans avantatges de l'arc parlamentari català, que hi ha més partits a part de l'esquema dreta-esquerra (i comunistes marginals) tan vist a la resta de l'estat.
Dels vascos no en parlo, però sí que va ser bastant matusser que ilegalitzessin un partit per no condemnar la violència. Sobre tot quan tant el PP com el PSOE tenen violencia a les seves esquenes (II Guerra del Golf i GAL respectivament).
La fotografia impacta, potser no pas tant pel que indica, sinó perquè haurien d'afegir el nom del cirurgià plàstic, per no anar-hi, vull dir. Sí, ja ho sé, és frívol i potser ofensiu, però és que aquesta senyora em supera i, tot plegat, em fa urticària :(
Percola,
Sobre el paper hi ha opcions alternatives de pacte, sí, però en un futur no massa llunyà veig la convocatòria d’eleccions anticipades.
Clidice,
Tens tota la raó però deixa’m dir-te que em sorprèn que una persona com tu utilitzi uns arguments tan frívols... ;-)
Hi ha moments on la frivolitat és l'única cosa que et salva del desànim més pregon.
Publica un comentari a l'entrada