.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 16 de juliol del 2012

El clan Fabra, del “aeropuerto del abuelo” al “que se jodan”

No se m’acudiria mai titllar el Partido Popular de partit corrupte i/o relacionat amb la delinqüència, així, pel broc gros i sense més matisació. A tot arreu hi ha de tot, també als partits polítics, però que perquè en un col·lectiu hi hagi un mal educat o fins i tot un delinqüent no en podem pas treure la conclusió que tot el conjunt estigui contaminat. Del PP se’n poden dir moltes coses, i algunes de lletges, i en aquest blog, sempre que ho considero convenient, no me n’estic pas de comentar-les. D’aquest partit i també de qualsevol altre, sense excepcions. Així, sorprèn que davant de casos flagrants de corrupció per part d’alguns dels seus militants, la reacció dels dirigents del PP hagi estat, tradicionalment, sorprenentment tova, com passant-hi de puntetes. El nostre mal no vol soroll, ens vénen a dir massa sovint. Prova d’aquesta afirmació n’és, per exemple, que un terç dels diputats del PP a les Corts Valencianes es troba, actualment, imputat per la justícia. Poca broma, un de cada tres parlamentaris autonòmics valencians del PP està imputat. Aquesta dada crida poderosament l’atenció tot i que, formalment, mentre no hi hagi una sentència judicial ferma s’imposa la molt democràtica presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, també per als membres del PP imputats per la justícia. Però la pudor de socarrim hi és.

A Castelló tenim, per exemple, el cas de la coneguda nissaga dels Fabra, sense cap relació amb l’actual president de la Generalitat Valenciana, que també es diu Fabra. L’actual patriarca de la nissaga és Carlos Fabra, que mentre va ser president de la Diputació feia i desfeia en aquella circumscripció sense que ningú s’atrevís a fer-li ombra. Familiarment, el càrrec de president  tampoc no li venia pas de nou. Anteriorment ja ho havien sigut el seu pare, el seu avi, el seu besavi, els germans del seu besavi i el seu oncle-rebesavi. Vaja, una nissaga política castellonenca d’almenys cinc generacions. Però centrem-nos en l’actual patriarca, Don Carlos. La seva penúltima astracanada ha estat la construcció de l’aeroport de Castelló, un aeroport que té la peculiaritat de no tenir vols ni avions. Es tracta d’una gran obra pública en la qual el negoci va ser l’execució de l’obra mateixa, però no la seva utilitat. Allò ha costat una fortuna i, tot i la seva inactivitat més absoluta, es va inaugurar amb tota solemnitat i la presència de les autoritats fent la gara-gara a Don Carlos. Per acabar d’arrodonir la festa d’autohomenatge i en una actitud típica de nou ric socialment poc evolucionat, el patriarca castellonenc va tenir la pensada de fer-s’hi posar una escultura seva, no feta per ell sinó feta en honor seu. Una escultura, per cert, al meu entendre lletja a matar. Un detall més. El dia de la inauguració, en referir-se al llampant aeroport que estava mostrant als seus néts, al patriarca el va trair el subconscient i se li va escapar de dir, davant de dotzenes de periodistes, ¿os gusta el aeropuerto del abuelo? La sensació d’impunitat fatxenda que hi ha al darrere d’aquesta afirmació no mereix més comentaris. En aquests moments el patriarca està triplement imputat pels tribunals per diversos casos de suborn, tràfic d’influències i frau fiscal.

Però deixem ara el patriarca i centrem-nos en la seva filla, que la nissaga Fabra continua. La setmana passada Rajoy va tenir una àmplia intervenció al Congreso de los Diputados per explicar les duríssimes mesures polítiques, econòmiques i fiscals imposades des de Brussel·les i Berlín. És el preu que s’ha de pagar per la transferència d’uns diners que serviran per salvar una part de la banca que va malament, concretament la part provinent de les antigues caixes d’estalvis de gestió política. Així, en comptes de deixar caure aquestes entitats financeres, com passaria amb qualsevol altre negoci que anés malament, aquest govern –i l’anterior també– ha optat per salvar-les, és a dir, per salvar-se ells mateixos i tapar-se mútuament les vergonyes. Bé, Rajoy va acabar la seva intervenció i els seus es van posar a aplaudir de forma desmesurada, com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Entre els entusiastes diputats de la majoria hi havia una senyora que fins aquell moment havia passat desapercebuda. Però tot i que pocs la coneixien, des de dimecres s’ha fet més famosa que la monyos. Es tracta d’Andrea Fabra, diputada del PP per Castelló i, com dèiem abans, filla del patriarca castellonenc triplement imputat per la justícia. Des del seu escó la diputada es va despatxar amb un sonor ¡que se jodan!, que alguns van interpretar dirigit als aturats però que ella va matisar que no es referia als aturats sinó als diputats de l’oposició. Fos com fos, tot sembla indicar que a can PP aquesta senyora farà carrera política, i no seria d’estranyar que aviat la veiéssim de presidenta de la seva diputació. Seria la cinquena generació de la nissaga Fabra al capdavant d’aquella venerable institució. I dic venerable per no dir-ne fabriana, que potser reflectiria millor la realitat de la diputació de Castelló.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

Jo, d'ells, m'ho faria mirar. Perquè el punt on hem arribat, de ridícul permanent, imagino que no agrada a tothom d'aquest partit. Tot i que, veient-ne els líders, ningú no ho diria. Fa feredat pensar que ni una dreta decent es mereix el país.

Jordi ha dit...

El primer impuls és de culpar tot un grup per culpa d'uns pocs. Això cal evitar-ho però la força de l'impuls és directament proporcional al percentatge de gent implicada i al PP aquest és molt elevat. Podríem parlat en termes matemàtics: al PP valencià la probabilitat de trobar-se un imputat és del 0'33 (la probabilitat va de 0 a 1). Podem fer una classificació per etiquetar un partit com a corrupte. On ho posem? per a mi un 0'01 ja és elevat.

Neus. La meva Barcelona. ha dit...

Està bé que la filla no ha de pagar per les coses del pare mafiós però, a sobre q calenta el cul en un lloc q li ha sigut regalat, no es pot ser aixì. Es creuen, potser amb tota la raó, intocables....Quina impotència!

Chordi ha dit...

No olvidemos que el dictador en este pais se murió en la cama.
Nadie hará nada, saquemonosló de la cabeza.
Nos tienen muy ocupados con minucias caseras,les importamos un carajo,y si nó tiempo al tiempo,si se presentaran a las elecciones volverian a ganar.

MBG ha dit...

Un partit que no fot al carrer un diputat seu que en plena exaltació crida això és culpable. La connivència els delata.

Per una altra part no es
Ot descriure en Fabra com a fatxenda nou ric si el seu poder ve de generacions de polítics. Sap el que es fa...

Esperem veure'ls engarjolats!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Ja ho pots ben dir, i la degradació i el “cutrerio” ha arribat al punt que fins i tot alguna gent d'esquerres es dedica a traficar amb tabac andorrà, presumptament és clar ;-)

Jordi,
Aquest límit que dius jo el situaria en el 0,00, és a dir, avui coincidim.

Neus,
Només una puntualització: l'escó no li ha sigut regalat, se l'ha guanyat democràticament en unes eleccions. I si per "regal" entens que l'han col·locat a les llistes electorals en un bon lloc, això dissortadament passa en tots els partits sense excepció. La conclusió és que ens cal amb urgència una llei electoral amb cara i ulls.

Chordi,
Jo no vull sel tan pessimista i penso que el sistema anirà millorant, perquè si pensés com tu potser agafaria el camí de l'exili.

MGB,
Engarjolats per dilapidar els diners de tots per fer un aeroport com el que s'ha fet a Castelló i per altres “inversions” similars, d'acord. Però per un insult penso que no s'ha d'engarjolar ningú; això sí, a les properes eleccions jo li concediria l’honor de tancar llista, o d’anar de primer suplent ;-)

Clidice ha dit...

Això del tabac no és "cutre", és patètic i penós, i només és una mostra més de dues coses: l'una, de la poca influència que té en la premsa ERC, d'altres insignes membres d'altres partits fan, i han fet, coses infinitament pitjors i no han sortit a la llum i dues, posats a ser delinqüent ... home, jo no em poso a fer el ridícul d'aquesta manera. Tot i que això dels caus del tabac podrien estar catalogats com a Patrimoni Arquitectònic i la UNESCO dir-hi alguna cosa, perquè me n'han dit d'uns quants, d'ençà que era ben menuda. Sobretot en poblacions per on passava la N-II, i tocant a Barcelona. I hasta aquí puedo leer, tarjetitaaaaporaquiiiii ....

Anònim ha dit...

DE PORC I DE SENYOR,SE NA DE VENIR DE MENA.
JUGANT..

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Et posaré uns deures: qui pot haver pagat una bona part de la fiança de 145.000€ que ha permès que Jordi Ausàs sortís de la presó?

Oliva,
Aquesta és una frase que es pot aplicar massa sovint a les situacions diàries que ens trobem cada dia. Dissortadament!

Clidice ha dit...

Pel que tinc entès ell, hipotecant els seus béns :) Ara, ves a saber! tot i que no és temps de pares nöels ni res semblant, i el Millet ja no està "por la labor" (i tampoc crec que estimés gaire els d'ERC) ;P

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Un petit aclariment: en funció de la comissió que hi hagués per a ell, en Millet estimava a tothom per igual. No feia distincions polítiques. L’euro és l’euro.