.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 13 de juliol del 2012

Les mesures econòmiques de Rajoy (i 2)

L’augment de l’IVA és de tres punts percentuals, però per fer els càlculs reals hem de ser conscients que l’augment és del 16,7%. Quant al tipus reduït, en passar del 8 al 10% l’augment és del 25%. Però aquests augments es complementen amb altres mesures fiscals i polítiques que comportaran sacrificis per a molts col·lectius, com ara l’aprimament dels ajuntaments, l’eliminació de la paga extra de Nadal als funcionaris, la reducció de les prestacions de l’atur i d’altres. Evidentment amb aquestes mesures no es reactivarà el consum a curt termini, però per fer una valoració més acurada i global s’haurà de veure quines mesures complementàries es decideixen avui en el consell de ministres. Avui, precisament avui, un friday 13th, l’equivalent anglosaxó del nostre dimarts i tretze. No sóc gens supersticiós però... ai, ai, ai! I per acabar-ho d’adobar sembla ser que aquesta reunió ministerial la presidirà el cap de l’estat espanyol, nomenat per Franco i caçador d’elefants i altres bèsties, un personatge que darrerament ha tingut comportaments poc exemplars.

Vull fer també esment a una consideració que faig sovint. És una obvietat però de tant en tant convé recordar-la. L’estat del benestar que ara els governs, intencionadament o no, sembla que es vulguin carregar, només és viable si es disposa dels recursos necessaris per finançar-lo. Com a formulació teòrica l’estat del benestar és fantàstic, tothom el vol, gairebé ningú amb una mínima sensibilitat social hi està en contra, però dissortadament té un límit perfectament definit: que es pugui pagar. I amb l’actual manca de recursos públics el govern ha de decidir què es pot pagar i què no. El fet és que, per una banda, no hi ha diners per pagar-ho tot i, per l’altra, no ens podem endeutar més. No ens podem permetre la frivolitat irresponsable de deixar una societat exageradament endeutada als nostres fills. Per resoldre els nostres problemes no tenim cap dret a deixar-los a ells hipotecats de per vida. És només a partir d’aquestes consideracions que els governs han de decidir què i cóm es retalla.

Governar és prioritzar. Rajoy té tota la legitimitat política i un ampli suport electoral i, per tant, parlamentari, per poder-ho fer. Doncs endavant. Però dit això, també podem fer-nos algunes preguntes gens innocents. Per exemple, en qüestions de fiscalitat, s’haurien de gravar més determinats col·lectius molt benestants de la nostra societat? S’hauria d’acabar amb les SICAVS, almenys en la seva actual configuració fiscal? S’haurien de portar davant de la justícia els grans responsables del desastre financer espanyol i, de retruc, català? Tenint en compte les competències traspassades a les autonomies, s’haurien de tancar els ministeris espanyols de cultura, sanitat i educació? S’haurien de reformular les funcions dels militars espanyols i que es dediquessin, per exemple, a apagar els incendis de l’estiu en comptes d’enviar-los a l’Afganistan amb una missió gens clara? Les meves respostes són, amb tots els matisos que calguin, “sí” a tot. Però jo no governo, només puc anar a votar cada quatre anys i opinar. I criticar sempre que convingui.

Per exemple, jo no hauria salvat CaixaCatalunya, ni CajaMadrid (ara Bankia), ni cap de les altres caixes en fallida. De la mateixa manera que es deixa caure qualsevol altre negoci que va malament, jo hauria deixat caure les institucions financeres que, a causa d’una mala gestió evident, es trobaven en fallida. I recordem-ho, no són bancs els que han fet fallida sinó caixes d’estalvi polítiques, diguem-ne sense amo, controlades pels partits i els sindicats. El matís és important perquè després es parla, al meu entendre de manera molt irresponsable, del conjunt dels banquers com a grans delinqüents. Aquesta generalització és del tot injusta i, de la mateixa manera que no tots som igualment culpables d’aquesta crisi, no totes les institucions financeres s’han de desqualificar automàticament només pel fet de ser-ho.

Tal com ja dèiem ahir, Rajoy es mereix les nostres crítiques, molt més per mentider compulsiu que per les greus mesures econòmiques anunciades dimecres, forçat per les autoritats europees. Però cal no oblidar tampoc que els governants socialistes d’abans són, en bona mesura, els grans responsables de la situació tan lamentable en la qual ens trobem ara. Per un mecanisme de memòria selectiva aquesta més que evident responsabilitat socialista en la crisi actual és quelcom que la nostra societat, interessadament o per oblit, tendeix a minimitzar. I això no val, que cada palo aguante su vela.

Un apunt final: dimecres, després de l’exposició de Rajoy al parlament espanyol, la bancada popular va reaccionar a les greus mesures socials anunciades pel seu president amb unes mostres de satisfacció absolutament desmesurades, talment com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Ignoro si la sorprenent reacció popular només era la demostració de la seva manca de sensibilitat o tal vegada potser és que intel·lectualment aquests personatges no donen més de sí. Sigui com sigui i respectant, com no podria ser d’altra manera, la llibertat d’expressió, la imatge que van donar va ser molt penosa i rebutjable.

5 comentaris:

Jordi ha dit...

No puc resistit l'acudit fàcil. M'ha fet gràcia això del caçador d'elefants i altres bèsties". Mira per on la caça d'altres bèsties relacionades amb part anatòmica dels elefants.

Seriosament: Estic d'acord que cal pagar en funció dels ingressos però crec que és pot pagar molt més del que es diu. El problema és que molts ingressos es perden per mala gestió (aves, intervencions, etc).

Els bancs també han fet de les seves enganyant a molta gent amb les preferents (a la meva avia li van col·locar una imposició a plaç, per telèfon, que va acabar sent unes preferents que no valen res). També van col·locar hipoteques a gent que sabien que no le podrien tornar o van estafar amb assegurances per un suposat augment de l'euribor. Es pot estafa i fer mal a la societat des del sector públic i privat.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Seria un excel·lent exercici de responsabilitat col·lectiva que tots plegats ens fixéssim tant en les despeses com en els ingressos., doncs el frau és a ambdues bandes.
I sobre les preferents, acceptant la teva argumentació (en aquest blog vaig deixar clara la meva posició al respecte), deixa'm dir-te que també seria molt convenient que la gent es llegís els contractes abans de signar-los.

Clidice ha dit...

T'he llegit amb atenció i, si bé en alguns casos estem d'acord, em pregunto si vas veure ahir (crec) les declaracions d'inspectors d'Hisenda dient que aquestes mesures, no només no augmentaran la recaptació, sinó que augmentaran el frau. Fer pagar la convidada als "de sota" i indultar els defraudadors del capdamunt no em sembla una mesura gaire espavilada. I no em puc treure del davant que aquestes decisions s'han pres més per la pressió i perquè "la Merkel calli", que no pas per convenciment polític. Ah! i als toros no els apugen l'IVA, curiós símptoma.

Jordi ha dit...

Miquel: un dels problemes de les preferents és que es van col·locar per telèfon i després ja passaràs a signar. Ara les coses han canviat i com a mínim jo,he de passar a signar qualsevol cosa abans de fer-la però abans no funcionava així. Jo havia fet coses per telèfon. És clar que confiàvem en aquelles persones que ens atenien. La realitat és que se'n van aprofitar. Van enganyar a la gen, molta sense prou coneixements, i ho van fer de manera conscient: cobraven primes.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
No vaig veure les declaracions que dius però estic molt d'acord amb el teu comentari. Em sembla que també està perfectament demostrat que quan s’apugen els impostos la tendència al frau augmenta, i ho fa en una proporció similar o fins i tot superior i, per tant, la recaptació fiscal tendeix a disminuir. El que passa és que això els polítics clàssics, de dretes i d’esquerres, no ho acaben d’entendre, i així ens va. Els únics que ho tenen clar són els liberals, però són quatre i el cabo i no tenen cap pes (no confondre’ls amb els que s’autoanomenen liberals del PP, que són tan o més intervencionistes que els altres).

Jordi,
Estic perfectament assabentat dels abusos que es van cometre per col·locar les participacions preferents, tal com vaig comentar aquí mateix fa uns mesos. Però de vegades els riscos no els coneixien ni els mateixos directors i apoderats de les oficines que les col·locaven, perquè molts d'ells tampoc s'havien llegit la lletra petita dels contractes que feien signar a la seva clientela, fins al punt que alguns hi posaven els seus propis estalvis. El client tenia plena confiança en el director de l’oficina, i aquest també confiava en els seus superiors de la central que li ordenaven col·locar els cromos, a canvi d’un incentiu, és clar.
Per això, insisteixo: abans de signar res s'ha de llegir i, si no ho entens, t'has d'assessorar amb algú que hi entengui. Les institucions financeres no són ong’s que treballin a favor del client sinó que ho fan en busca del benefici. Són les regles de l’economia de mercat. És així de senzill.