.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 13 de desembre de 2012

Consideracions per sortir de la crisi

Per sortir de la crisi com més aviat millor no existeixen els miracles. Arribats al dificilíssim punt on ens trobem, amb una taxa d’atur que no para d’augmentar i que, es miri com es miri, resulta del tot insuportable, amb una gravíssima situació social que pot esclatar en qualsevol moment en forma d’una violència descontrolada, ens toca a tots, als dirigents polítics especialment però també a tots nosaltres, fer un exercici de realisme. Perquè si continuem com fins ara, esperant un miracle merkelià que ens caigui del cel, segur que no ens en sortirem. Aquesta crisi la podem resoldre en part nosaltres mateixos, i no és gaire realista esperar que ens la resolguin des de fora. I pel que ens toca a nosaltres de recepta només n’hi ha una: treballar més i millor que el veí i deixar d’estirar més el braç que la màniga. El concepte de treballar més i, molt especialment, treballar millor, no té secrets, tothom l’entén. Hem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Doncs apa, posem-nos-hi! I no estirar més el braç que la màniga és el mateix que dir que els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada a tots haurien d’estar estrictament delimitats pels recursos disponibles per finançar-lo. No es pot gastar allò que no es té. El recurs a l’endeutament no només no és la solució dels nostres problemes sinó que, amb el temps, els agreuja.

Als nostres governants, per altra banda, se’ls hauria d’exigir que, d’una vegada per totes, fossin responsables i realistes. I si no, que pleguin. Ara mateix la majoria no són ni una cosa ni l’altra i, sentint-los, sembla que visquin en una altra galàxia. Resulta decebedor escoltar que, una vegada més, el govern espanyol ajorna la reforma (aprimament) de l’administració pública, diuen que fins el 2014. La majoria dels nostres governants no han trepitjat mai la realitat del carrer, i només cal mirar-se els seus currículums per constatar que la majoria no han treballat mai en l’economia productiva. I d’aquí vénen una bona part dels nostres mals. Mentre coexisteixin aquestes dues realitats, la del carrer que pateix i la dels dirigents polítics que fan com si sentissin ploure, no avançarem. Hem de tenir molt clar que els governants estan al nostre servei i no nosaltres al seu. En una democràcia comme il faut els dirigents polítics no són intocables com si això fos una república bolivariana qualsevol. Sempre que toqui fer-ho s’han de demanar responsabilitats als dirigents polítics, no només responsabilitats polítiques sinó, també, penals. Sense por, tant per acció com per omissió.

El principal problema de la nostra societat és l’atur i, per tant, l’objectiu irrenunciable hauria de ser la creació de llocs de treball productius. Aclareixo, econòmicament productius. Paral·lelament, s’hauria de procedir a una reducció dràstica de l’administració pública, però no precisament dels professionals que es dediquen a la salut i a l’ensenyament com s'ha fet fins ara. Parlo, bàsicament, de la burrocràcia que no para de créixer. Els governs haurien d’actuar pensant en els interessos del país. I no ho fan. Els governants es mouen en funció dels seus propis interessos, siguin particulars o de partit, i així no avançarem mai. L’administració pública hauria de donar tota mena de facilitats -no confondre facilitats amb subvencions- a tots aquells que es vegin capaços de muntar una empresa i/o de crear llocs de treball. Però, repeteixo, la solució no pot ser mai la subvenció per la subvenció que, normalment, és diner llençat inútilment. Una societat tan subvencionada com la nostra només crea nefastos clientelismes polítics i conrea persones sense iniciativa. I sense l’iniciativa privada no sortirem mai de la crisi. No és tan complicat, de vegades donar facilitats des de l'administració és tan senzill com no posar entrebancs administratius. La burrocràcia de l’administració pública és un dels càncers de la nostra societat. La burrocràcia s’autoalimenta fins a l’infinit, entre altres motius perquè tothom intenta justificar el seu salari. Massa sovint un té la sensació que les nostres administracions públiques estan especialitzades en fer la traveta i posar pals a les rodes dels seus administrats. Aquesta és almenys la meva impressió.

5 comentaris:

Oliva ha dit...

TREBALLAR, MES I MILLOR,PERFECTA, PERO COM I A ONT?

Jordi ha dit...

El de ser més competitiu que el veí porta a l'atur al veí i després d'un temps torne-m'hi aquí.

L'empresa privada és tant culpable de la crisi com altres sectors. Que si, que l'endeutament és un dels principals culpables però els bancs, fins el que jo sé, són privats i en paraules d'un dirigent de la UE s'està fent pagar a la gent normal la mala gestió d'aquestes empreses privades. La compra i revenda d'habitatges que feia qualsevol també era iniciativa privada i el voler que els teus treballadors cobrin el salari bàsic a canvi d'un munt d'hores de feina per sobre de l'establert també és iniciativa privada.

Ja sé que no pensem igual però crec que aquí ha badat tothom i no es pot excloure la part privada. Tampoc és la panacea.

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
Bona pregunta, però això cadascú s'ho sap, i si més no ens hem d'espavilar. "Ells" no ens ho resoldran!

Jordi,
Ho has endevinat, avui no coincidim gens, bàsicament perquè barreges “churras con merinas”.
Parles de la gestió dels bancs i que aquests són privats, i això és ben cert, però segur que no seràs capaç de donar-me el nom de cap banc espanyol o català que hagi sigut rescatat amb diner públic.
Segurament et confons amb les caixes (gestió política), darrerament reconvertides en bancs, que no tenen res a veure amb els bancs-bancs.
La diferència és que el rescat de les "caixes polítiques" (Bankia, CaixaCatalunya, CaixaGalicia...) l'hem hagut de pagar entre tots mentre que, en canvi, els mals negocis de la banca privada els han pagat íntegrament els seus accionistes mitjançant la baixada de les seves accions i la disminució dels seus beneficis i dividends.
Faríem bé de no confondre conceptes, que després es barreja tot i es treuen conclusions equivocades.
Bon cap de setmana!

Jordi ha dit...

Bancs que s'han quedat amb caixes han rebut diners del fons. Els préstecs d'Europa o de l'estat, encara que préstecs, són diners que s treuen en altres partides. Com sempre és molt fàcil dir que no s'utilitza el diner públic emprant camins diferents o perquè, senzillament, la dreta pensa que tot el diners són seus. I si la privada assumeix les seves pèrdues perquè cal fer un banc dolent? per sanejar els seus comptes de manera "diferent".

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Pots anar insistint però en això no tens raó. Si tu (el govern) et vols vendre un cotxe de segona mà (una caixa d’estalvis podrida reconvertida en banc) i el venedor t'avisa que s'ha de reparar l’embragament, fer motor, canviar pneumàtics i arreglar un munt de problemes mecànics més (per entendre'ns, sanejar l'entitat), hi ha dues opcions: que els problemes els solucioni el venedor abans de vendre o que el venedor faciliti els recursos necessaris al comprador perquè se'ls arregli ell un cop l’hagi comprat. Això és EXACTAMENT el que ha passat amb les caixes podrides de gestió política, i tu saps perfectament que és així.
Dit això, si tu ara em dius que el cotxe (la caixa) hagués estat més lògic portar-lo directament al desguàs (deixar-la caure) en comptes de donar-li continuïtat, aquí coincidiríem al 100%, tenint en compte, això sí, que els dipòsits dels clients estan assegurats. Però ni el govern d’esquerres que hi havia abans i que va dissenyar aquest “salvament financer”, ni el de dretes que hi ha ara que l’ha seguit portant a la pràctica pensaven com jo. Dissortadament!
I amb això dono per tancat el tema, que ja ens estén repetint i tenim altre feina.