Reunionitis

Podríem definir la reunionitis com la fal·lera malaltissa que té molta gent per promoure, convocar i organitzar reunions amb qualsevol excusa o pretext. I tot i que de cara a la galeria som molts els que critiquem l’excés de reunions, en el fons a molta gent li agrada organitzar-ne i/o ser-hi convocada. La reunionitis és una de les malalties de moda de la nostra societat, i no només afecta l’àmbit de l’empresa privada i les institucions públiques, sinó que també està molt estesa entre la majoria de les entitats sense ànim de lucre. M’atreviria a dir, però, que en l’administració pública la reunionitis té una incidència molt superior al de l’àmbit privat.

Allà on es troben més de dues persones i sorgeix o es detecta un conflicte, o una situació que a algú li sembla que és o pot arribar a ser conflictiva, s’acaba amb la convocatòria formal d’una reunió per tractar el tema i, és de suposar, per intentar resoldre’l. Però no sempre s’assoleix el resultat que es busca. Aquesta plaga tòxica de la nostra societat té un alt risc d’esdevenir cancerígena per a la productivitat, i no només considerat el terme productivitat en la seva accepció econòmica.

Però per tal d’esvair qualsevol dubte al respecte, no estic criticant les reunions en general sinó la seva proliferació al meu entendre exagerada i el plantejament massa sovint poc professional de qui les convoca i les dirigeix. I és que després d’una reunió mal plantejada i/o mal dirigida el resultat pot ser exactament el contrari d’allò que es buscava. Dit d’una altra manera, un problema que abans de la reunió semblava petit i fàcil de resoldre, després d’una reunió mal plantejada es pot haver convertit en un problema més greu i més difícil de solucionar. Si hi hagués més racionalitat en la gestió de les reunions tothom en sortiria beneficiat. Ens hi posem?