.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 28 de febrer de 2020

Al·lèrgies lingüístiques

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.953 de La Veu de l'Anoia)

El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.

Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.

Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.

Cap comentari: