Diuen les dades oficials que a Catalunya menys del deu per cent dels casaments es fan per l’església, cosa que no passa a Espanya, on aquest percentatge és molt superior. No ho valoro, només és una dada. Recentment vaig anar a Espanya de casament. La cerimònia va tenir lloc en una capital de província mitjana, on la gent és més clàssica en la manera de fer i de vestir que a Barcelona. És la típica ciutat on per sortir a fer un tomb a la tarda la gent es muda. Ep, no ho critico, em sembla tan bona opció com els que passegen en xancletes, texans i samarreta.
Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.
Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.
Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.
Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada