.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 19 de febrer de 2021

La criminalització de l’èxit

(Article original publicat el 12/2/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2004, pàg. 2)

Les campanyes electorals i els mítings polítics no interessen gaire. És molt avorrit haver d’escoltar les mateixes consignes que els partits fan arribar cada dia als candidats que han de prendre la paraula. Es coneix com l’argumentari, que serveix per poder explicar les posicions del partit sense discrepar de la línia oficial, i val també com a guia per poder respondre preguntes incòmodes. Feu la prova, centreu-vos en un partit qualsevol i feu un seguiment dels actes que fa a poblacions diferents. Davant d’un fet polític determinat, els oradors fan servir el mateix argument a tot arreu, sovint utilitzant les mateixes frases. Es veu molt clar que algú ha treballat els temes i ha fet un guió que es reparteix a tots els oradors els quals, d’aquesta manera, no han de rumiar gaire per decidir com s’expressen, i eviten així possibles contradiccions amb el politburó del partit. L’objectiu és que el discurs que es transmet mantingui una certa coherència. Els mítings són actes per a consum de la clientela del partit, i estan adreçats a les persones que ja saben perfectament què votaran. Els meus comentaris ja indiquen que les campanyes electorals me les miro des d’una certa distància, i ho faig amb una mirada crítica. De sorpreses, per tant, poques. Però de vegades hi ha coses que criden l’atenció.
 
Crida l’atenció, per exemple, com els partits d’esquerres (CUP, Comuns i, en menor mesura, Esquerra i PSOE) es dediquen sovint a criminalitzar l’èxit empresarial. A la clientela dels partits d’esquerra no li agrada l’èxit individual, fins al punt d’insinuar que qui ha demostrat la capacitat de guanyar-se bé la vida segurament ha fet trampa. Per a aquest sector de l’electorat guanyar-se bé la vida no està ben vist. De vegades penso que aquest fenomen tan estrany, almenys ho és per mi, pot ser degut a la incapacitat que tenen algunes persones per tirar endavant amb èxit un projecte propi. I no estic insinuant que no s’hagin de fer pagar impostos pels beneficis generats per les empreses privades, però una cosa és gravar els beneficis empresarials i una altra és que, com passa ara, et mirin malament pel sol fet de tenir èxit. La realitat és que l’èxit econòmic individual no agrada a les esquerres. Potser no es plantegen que les persones que es guanyen bé la vida i les empreses que generen molts beneficis, porten aparellada una recaptació d’impostos que són imprescindibles per poder mantenir l’estat del benestar tan reivindicat per la nostra societat i, molt especialment, per les esquerres.