.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 21 de gener de 2022

Famílies i pensions

(Article original publicat el 14/1/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2052, pàg. 2)

Catalunya és una societat molt envellida, de les més envellides del món. Així, cada dia hi ha més persones jubilades i menys persones en actiu. Cada dia són més els catalans que viuen de les pensions públiques, i menys els treballadors que cotitzen per finançar-les. No estic dient que els treballadors en actiu paguin impostos i els jubilats no en paguin, ni de bon tros. Els jubilats, precisament, són tractats molt injustament, ja que sobre les seves pensions es veuen condemnats a tornar a pagar uns impostos que ja havien pagat quan estaven en actiu. D'això se'n diu criminalitzar el dèbil. Es graven fiscalment uns diners, propietat del ciutadà, i que ja havien pagat l'IRPF, uns diners que l'estat només administrava mentre els ara pensionistes eren treballadors en actiu.

A més d'una societat envellida, ens trobem que les famílies catalanes són cada vegada més petites. Primer de tot perquè la taxa de natalitat és de les més baixes d'Europa. Però és que avui en dia, a més de les famílies tradicionals formades pels dos progenitors i la seva descendència, hi ha moltes famílies monoparentals. És a dir, famílies formades per un progenitor i un fill o una filla; usualment, no més de dos. Aquesta circumstància tampoc ajuda a resoldre el finançament de les pensions. L'altre dia em va sorprendre agradablement saber que en una coneguda pastisseria del meu barri, aquestes famílies gaudeixen d'un cinc per cent de descompte. Després m'han dit que a les famílies tradicionals no els fan el mateix descompte. Tot i que sobre les polítiques comercials dels negocis privats hi tinc poca cosa a dir, aquesta discriminació negativa em va sobtar. I no agradablement.

Si no hi ha prou gent treballant, faltaran diners per pagar les pensions; de fet, ja ens trobem en aquesta situació. D'alternatives n'hi ha unes quantes, però totes tenen costos polítics que ningú vol assumir: concedir més ajuts públics pel naixement dels fills; promoure la immigració de gent jove; que l'administració deixi de gestionar les pensions separadament, és a dir, que aquestes s'incorporin als pressupostos generals de l'Estat, com una partida més; gastar menys en submarins que no floten i altres bajanades per l'estil; eliminar els avantatges que tenen els polítics els quals, amb pocs anys d'ocupar un càrrec, ja tenen dret a cobrar la pensió màxima; reduir l'import de les pensions i endurir les condicions d'accés a ser pensionista, i altres mesures que es podrien prendre, però que no caben en aquest article. Per on comencem?