La inflació argentina

 

La inflació és una eina perversa que no es veu però que empobreix els ciutadans de manera sistemàtica; és molt habitual en els països mal governats, i la República Argentina n’és un bon exemple. Quan un país com l’Argentina té una moneda que fora del país no val res, que no cotitza enlloc, que ningú la vol, la primera preocupació dels ciutadans consisteix a treure-se-la de sobre com més aviat millor. Qualsevol opció és millor que conservar els pesos: comprar dòlars o altres divises sòlides, o comprar béns i serveis.

Els argentins, en això, són uns experts, i saben que si avui no es treuen de sobre els pesos i s’esperen a fer-ho demà, demà ja hi sortiran perdent. Si haguéssim de fer un balanç de la gran quantitat de zeros que en les últimes dècades les autoritats argentines han anat eliminant del valor facial de la moneda, ens perdríem. Habitualment només s’han suprimit zeros, però, de vegades, per despistar, també s'ha canviat el nom de la moneda (Peso, Austral, etc.).

S’ha complert el primer any del govern de Javier Milei. El president de la República Argentina va prometre que si guanyava les eleccions posaria fi a la inflació endèmica, i ho està aconseguint. Això, però, no surt de franc, i una de les contrapartides més dures és la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i els pensionistes, ja que sous i pensions no s’actualitzen en la mateixa proporció que pugen els preus.

Per entendre millor la inflació argentina actual, a dalt es reprodueix un bitllet argentí de cent pesos al costat d’una moneda europea de 10 cèntims d’euro. Avui en dia són valors equivalents, perquè amb un euro a Buenos Aires et donen mil pesos. Als efectes pràctics, això es tradueix en el fet que allà sempre cal anar molt carregat de bitllets per fer qualsevol transacció pagant en efectiu.

Avui no és la nit bona

La nit que va del 24 al 25 de desembre es pot celebrar de moltes maneres: anant a la Missa del Gall i fent després, o no, un ressopó en família com feia jo mateix quan era petit, o de manera diguem-ne més laica fent un bon sopar, marisquejat o no, amb la família o amics, etc., o simplement no fent res especial com faig jo mateix des de fa molts anys. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria!

Però, dit això, una cosa hem de tenir clara: avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal. I encara que alguns es resisteixen a utilitzar aquesta paraula, com si per mencionar Nadal els agafés una mena d’urticària ideològica, demà és Nadal. I l’endemà, Sant Esteve. I la nit del 31 de desembre a l’1 de gener, la Nit Cap d’Any. I després arribaran els Reis, que ni són màgics ni són mags.

BON NADAL!

Tres entrevistes polítiques

Per a la majoria dels polítics que busquen repetir mandat en un càrrec institucional el més important sempre són les pròximes eleccions, i gairebé mai pensen en les pròximes generacions. I així ens va. Les persones que es dediquen a la política sempre busquen el màxim protagonisme mediàtic, i és comprensible que sigui així. Han de donar-se a conèixer a com més gent millor, han d’explicar les coses bones que estan fent i han fet, i quins projectes tenen de cara al futur. No cal dir que els seus errors, tot i que humanament són comprensibles i podrien ser disculpats, sempre s’intenten amagar.

Els polítics busquen sempre l’entrevista en horari de màxima audiència. Els presidents i alguns expresidents de la Generalitat tenen el privilegi de ser entrevistats just després de sopar, cap allà les deu. Així, recentment, el president Salvador Illa va ser entrevistat per TV3 durant gairebé una hora, però com que el personatge és més aviat fosc i no dóna per gaire, va ser una entrevista insulsa, sense pena ni glòria. No va deixar titulars.

La mateixa cadena va anar a l’exili belga a entrevistar el president Carles Puigdemont durant mitja horeta escassa. Tenint en compte que ara a TV3 hi mana el PSOE, els periodistes encarregats de fer les entrevistes tenen un tracte diguem-ne amable i conciliador amb qui governa actualment la Generalitat (Illa), i un tracte més fred, seriós i inquisitiu amb qui ho feia abans (Puigdemont). No hauria de ser així, però com que TV3 no és la BBC, és així. El periodista no és lliure de treballar com vulgui, perquè sap que qui paga, mana. Això sí, l’entrevista amb l’expresident ens va deixar un bon titular, que és el concepte d'“amnistia política” que el govern espanyol es resisteix a aplicar-li, com una mena de càstig complementari al boicot més que evident de l’amnistia judicial.

Aquestes dues entrevistes institucionals han destacat en el panorama mediàtic català, però aquí s’hi hauria d’afegir la que van fer a la diputada Sílvia Orriols (AC), la qual va ser entrevistada per primera vegada en una tele pública amb cara i ulls. (Betevé no la incloc en aquesta categoria, ja que només és una eina de propaganda del PSOE barceloní). Aquesta entrevista, però, va ser abans de sopar. Orriols, com dèiem, va ser entrevistada al Canal 24 Horas de TVE, un canal, per cert, amb molt poca audiència. La diputada se’n va sortir prou bé, i les xarxes socials encapçalades per X se’n van fer el ressò que l’ocasió demandava. L’última enquesta del CEO dóna sis diputats al seu partit, però tothom intueix que en traurà alguns més.

A Alemanya també hi ha crisi

(Article original publicat el 13/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2204, pàg. 2)
 
La meva experiència d’anys treballant, també, per a companyies alemanyes, em porta a concloure que a Alemanya es treballa bastant més que aquí, i quan dic aquí tant és que ens referim a Catalunya com a Espanya. Els catalans no som bessons dels espanyols, però en alguns aspectes ens hi assemblem força. Per arribar a aquesta conclusió sobre la manera de treballar dels alemanys i la nostra no parlo en termes d’hores de treball presencial d’uns i altres, ja que aquesta dada sempre resulta enganyosa. Convindrem que el fet d’estar moltes hores a la feina no es tradueix, necessàriament, en estar moltes hores treballant.

Aquí, per exemple, hi ha el mal costum de sortir de casa sense esmorzar, i això es tradueix en el fet que a mig matí molts treballadors deixen el lloc de treball i es traslladen al bar de la cantonada, aturant la seva activitat per menjar-se un entrepà. Això sí, sempre hi ha les veus discrepants que consideren que, amb una consideració sindicalista dels horaris laborals, el temps d’esmorzar —i de l’aperitiu al migdia— també s’ha de computar com a hores treballades. Amb aquesta argumentació tan tramposa desenfoquem el problema i tendim a minimitzar-lo, ja que avui parlem, repeteixo, en termes de productivitat.

Però, tot i que els alemanys acostumen a sortir esmorzats de casa, allà tampoc lliguen els gossos amb llonganisses. A Alemanya també hi ha crisi. Volkswagen, l’empresa líder del sector de l’automoció, va anunciar fa poc el tancament de tres fàbriques d’aquell país. No es tracta, només, de reduir temporalment la producció i els llocs de treball en espera de temps millors, sinó de tancar definitivament i desmantellar tres fàbriques, o posar-les en venda.

Una decisió empresarial tan dura i irreversible com abaixar definitivament la persiana sempre sap greu, tant pels treballadors en primera instància com pel país que perd pistonada econòmica i industrial. Fins ara no s’han anunciat mesures similars en altres fàbriques que aquest grup té fora d’Alemanya, però tampoc s’han de descartar. De moment, només a Alemanya la mesura representa l’acomiadament de milers de persones, amb la corresponent pèrdua definitiva de llocs de treball.

La mesura sembla, però, raonable. Si estudiem fredament les dades europees de la venda de vehicles i les comparem amb les d’abans de la pandèmia COVID-19, les conclusions són clares: ara es venen menys cotxes que abans i, per altra banda, l’aposta pel cotxe elèctric que semblava qui sap què, a Europa no està donant els resultats esperats.

Governar sense guanyar

El PSOE està demostrant una gran habilitat per governar sense guanyar les eleccions. EP!, de manera cent per cent democràtica, això no es posa en dubte. A Espanya, per exemple, el PSOE té l’avantatge afegit que políticament el seu contrincant popular és bastant fluixet, i la debilitat del líder del PP ajuda molt al PSOE a mantenir-se en el poder. Catalunya és l’excepció, ja que el PSOE hi va guanyar les eleccions, i tot i que molt lluny de la majoria absoluta, també hi governa. A continuació, encara que aquesta és una institució que no es governa mitjançant el vot popular, tenim la Diputació de Barcelona, que ve a ser una repartidora política de càrrecs i subvencions. Alguns la critiquen —jo encara vaig una mica més lluny, proposo tancar-la, i que la seva tasca sigui transferida a la Generalitat, i els càrrecs polítics amortitzats—, però tots els partits sense excepció hi estan en contra, ja que aprofiten la Diputació per anar-hi col·locant els seus. El PSOE, ara mateix, en té la presidència. A l'AMB, exactament el mateix. A Barcelona ciutat, más de lo mismo, el PSOE també hi governa havent perdut, en precari, amb només deu regidors de 41. I si per acabar aquesta relació parlem del govern dels districtes barcelonins, l’escàndol democràtic és majúscul. Els polítics ens expliquen sovint que Barcelona és una ciutat descentralitzada, però al meu districte de Sarrià-Sant Gervasi també hi governa el PSOE, amb només dos consellers de dinou. És, per tant, una descentralització fake. Per acabar, d’uns anys ençà quan parlo dels socialistes catalans parlo sempre del PSOE, tot i que alguns fan veure que el PSC encara existeix. En fi, com diuen a l’oest, de ilusión también se vive.

Visca el capitalisme, sí, per què no?

Dues característiques dels governs de signe capitalista en les societats democràtiques són que, per una banda, sempre són reversibles, ja que cada quatre anys els ciutadans són cridats a les urnes i amb els seus vots poden treure el govern i posar-n’hi un altre. L’altra característica és que havent-hi un poder legislatiu efectiu, escollit democràticament, aquesta institució pot establir normatives de control, i de fet les estableix, tendents a minimitzar els abusos dels governants.

En canvi, els països governats per comunistes (posem per cas Vietnam, Cuba, algunes repúbliques ex soviètiques, Corea del Nord, etc.) es caracteritzen per no permetre l’alternança política un cop els camarades han assolit el poder. Això sí, després de desactivar mitjançant presó, exili o assassinat altres candidats que no tenen les simpaties del dictador de torn, alguns d’aquests països de tant en tant organitzen simulacres d’eleccions perquè no sigui dit. I sense oblidar un petit detall: els comunistes no acostumen a accedir al govern per vies democràtiques sinó per camins violents com ara cops d’estat, guerres i revolucions de tota mena.

Un cop establerts aquests principis, podem comparar fredament l’evolució dels països i les seves poblacions en un sistema i en l’altre. Es pot arribar fàcilment a la conclusió que és a partir del capitalisme i l’economia de mercat que les societats avancen, i que aquesta millora és impensable en les societats comunistes. Així, no és cap secret que si es busca prosperar com a societat, la dictadura cubana (ara mateix potser és la més antiga del món, amb una durada de seixanta-cinc anys) no és pas la millor alternativa per intentar-ho. A Cuba has de ser molt obedient, o marxar del país.

Partint de la base que el sistema perfecte no existeix, a partir d’aquestes dades podem concloure que ser capitalistes i defensors de l’economia de mercat, amb tots els controls democràtics que es considerin convenients, és l’opció menys dolenta que tenim. Viatjar serveix també per constatar que en el món lliure avui es viu infinitament millor que fa seixanta-cinc anys. Els cubans no poden pas dir el mateix.

Per què l’empresari està tan mal considerat?

El nostre és un país on, acabats els estudis, la màxima aspiració de molts joves —sortosament no tots— és passar a formar part del club dels funcionaris públics. Què busquen aquests joves? Busquen, bàsicament, una garantia de per vida de sou i feina, uns objectius que humanament poden ser comprensibles. Cerquen, en definitiva, una seguretat laboral que el món de l’empresa privada no els pot oferir. L'objectiu és trobar una feina amb poques complicacions, i que sempre n’hi hagi un altre per sobre que, arribat el cas, decideixi per ells. A partir d’aquesta comoditat laboral i de la seva ignorància del món empresarial, molts funcionaris es dediquen a criminalitzar els empresaris, com si fossin els dolents de la pel·lícula, quan en realitat són el motor de les societats avançades. Alguns periodistes també compren aquest fals relat, i arriben a l’extrem d’anomenar empresari al senyor Aldama, de la trama Ábalos/Koldo, quan observant una mica la biografia i l’actuació d’aquest personatge, de seguida veus que d’empresari no en té res. Dit això amb totes les excepcions que calguin, que sortosament hi són i és bo que hi siguin.

Un drama humà

Només a les vuit Illes Canàries (Espanya), cada mes hi arriben milers d’adults, joves, nens i nadons en embarcacions precàries procedents de l’Àfrica. En els últims onze mesos, de gener a novembre d’aquest any, s’hi han registrat 41.425 arribades. I el drama afegit és que a ningú se li escapa que des de la costa africana han embarcat moltes més persones que han mort ofegades pel camí i no han pogut arribar a la seva destinació. Amb aquest ritme d’arribades resulta impossible atendre tanta gent alhora en unes condicions raonables, i la majoria d’aquestes persones acaben sent traslladades a la península per via aèria. Al lloc on més n’arriben és Catalunya, però això des d’Espanya tot sovint s’intenta amagar.

La majoria de les persones que s’arrisquen a embarcar-se en embarcacions precàries són emigrants econòmics, i no ho fan per caprici ni per ganes de conèixer món sinó per poder tenir un plat a taula cada dia. Però si al lloc on vius no hi veus cap futur, té tot el sentit arriscar-se per buscar horitzons millors. Negar el drama humà d’aquestes persones és desconèixer la dura realitat de la majoria dels països africans —en conec uns quants—, però negar el problema creixent que tenim nosaltres com a receptors i acollidors d’aquesta immigració irregular és una gran irresponsabilitat.

Així, continuar amb el discurs bonista del “Volem acollir” i “Papers per tothom” que fan les nostres esquerres és d’una irresponsabilitat encara major, ja que a ningú se li escapa que l’efecte crida del “Volem acollir” no només no resoldrà el problema que tenen els ciutadans africans, sinó que n’està creant un altre en els països de destinació. És això el que busquen alguns polítics, crear un nou problema aquí, sense intentar resoldre abans el problema original que hi ha a l’Àfrica?

Maltractaments a la mili

La setmana passada TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre les tortures físiques i psicològiques que patien els reclutes quan el servei militar a la pàtria del país veí era obligatori. A mi també em va tocar anar a la mili, però la diferència és que no vaig patir tortures de cap mena, ja que no vaig anar mai a una caserna.

Ara bé, vaig ser sotmès a maltractament psicològic per part de qui lluïa més galons i estrelles que jo, que no en lluïa cap. Mai em van dir que jo era un conejo com explica el reportatge, em deien que jo només era un bulto, i tot el que aquest mot representa. Bé, per ser més precís, amb aquella facilitat que tenen alguns militars per expressar-se, ells deien burto.

Els gairebé tres mesos de campament els vaig passar al Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) de San Clemente de Sasebas, un poble de l’Alt Empordà que ara es diu Sant Climent Sescebes. Tot i que posteriorment he passat a prop de Sant Climent, al poble no hi he tornat a posar els peus mai més. No tinc cap bon record d’aquella època de la meva vida. Durant la meva estada al campament no em van ensenyar res que em fos d’utilitat, i sí un munt de coses per oblidar.

El meu màxim interès durant la setmana era intentar passar desapercebut per evitar que em castiguessin sense poder baixar a Barcelona el divendres per passar-hi el cap de setmana, i poder desconnectar, així, d’un món que no era el meu. I me’n vaig sortir amb nota, no em van castigar mai.

Segurament va ser llavors, per exclusió, que em vaig convertir en independentista. El meu plantejament mental va ser molt senzill: si Espanya era allò que jo veia a Sant Climent i que aquells uniformats armats em volien transmetre, ser espanyol no em generava cap atractiu. Cap ni un.

Invertir amb garanties

(Article original publicat el 29/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2202, pàg. 2)

Hi ha qui creu tenir dret a imposar condicions a empresaris i inversors sobre què haurien de fer i què no poden fer amb els seus patrimonis particulars. Ho fan persones que sent incapaces de muntar un negoci propi, no els costa gaire donar consells i lliçons sobre com s’ha d’actuar per tirar endavant una empresa, allò que d’un temps ençà alguns en diuen emprendre. Resulta fàcil decidir sobre el destí d’uns diners que no són propis, i aquí també em venen al cap persones que es dediquen a la política i que no han treballat mai en l’economia productiva.

Els empresaris —és a dir, aquells que arrisquen el seu patrimoni— s’informen bé i després prenen lliurement les seves decisions, sense tutories. Inverteixen allà on els sembla més convenient pels seus interessos, i, evidentment, on creuen que les expectatives de benefici seran millors. Convé recordar que el primer objectiu d’una empresa és el benefici i, també, que les societats avancen gràcies als impostos generats per l’economia productiva.

I tot i aquestes obvietats, sempre hi ha qui es resisteix a reconèixer la llibertat de qui opta per guanyar-se la vida pel seu compte, sense el paraigua d’un tercer, sigui el d’una empresa privada o el d’una administració pública. Fa molts anys, si entraves a treballar a Fecsa, la Seat o La Caixa es deia que ja tenies la vida resolta, però després aquelles seguretats laborals van acabar desapareixent. I si ets funcionari, tens feina i sou assegurats de per vida, però s’ha de respectar que alguns vulguin anar una mica més enllà.

L’inversor accepta el risc que comporta crear una empresa, però amb això no n’hi ha prou, ja que necessita seguretat jurídica i un mínim de garanties abans d’arriscar el seu patrimoni. Durant els vuit anys del govern dels comuns a Barcelona es van desestimar moltes inversions particulars, i això va anar en detriment de la creació de llocs de treball. També resulta imprescindible que l’administració garanteixi una defensa sense esquerdes del dret a la propietat privada. Això no hi va ser durant el mandat dels comuns, i per revertir aquella situació costarà temps recuperar la confiança dels inversors.

Javier Quesada de Luis, CEO de Teknia, ho va dir ben clar: "No vamos a invertir más donde el relato marque que el empresario es el enemigo". Aquest senyor ho va dir en públic. Altres inversors que també ho pensen però no ho diuen en veu alta, acaben desviant discretament les seves inversions cap a escenaris fiscalment més amables i respectuosos amb l’activitat privada.

Perquè sempre s’ha fet així

Quan proposes a algú canviar alguna cosa per tal de millorar-la i et respon dient que no cal canviar-la, i insisteix que s’ha de fer com s’ha fet sempre, i com a únic argument per justificar la seva posició et diu que perquè sempre s’ha fet així, podem posar la mà al foc que segurament estem davant d’un funcionari públic sense iniciativa, o d’algú que, sense ser-ho, no creu en l’evolució intel·ligent, ni en el fet que, posant-hi una mica de ganes, les coses sempre es poden millorar.

Res a celebrar, ni a Amèrica ni a Sarrià

(Article original publicat el XX/11/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 111/11-2024, pàg.22)

A Espanya, del 12 d'octubre en diuen "Dia de la Hispanidad". És la festa nacional del país veí. El Govern espanyol cada any ho celebra amb un gran protagonisme militar, mentre els pobles conquerits d'Amèrica no tenen res a celebrar, i només commemoren aquells fets.

El 4 de novembre de 1921, ara fa 103 anys, Barcelona es va annexionar el poble de Sant Vicenç de Sarrià amb la complicitat de Madrid, i en contra de la voluntat dels sarrianencs. Els governants de Barcelona sempre han considerat que l'annexió dels pobles del voltant eren motius de celebració. Sarrià no, i no ho celebra, només ho commemora. Són dos exemples que expliquen la diferència entre celebrar i commemorar.

He perdut el compte de les vegades que m'he vist obligat a retreure als polítics municipals de Barcelona que es permeten la frivolitat de definir com a celebració el final de Sarrià com a vila independent. Des de la seva visió centralista de la política, als governants de Barcelona els costa d'entendre que els sarrianencs no celebrem una derrota; ens limitem a commemorar-la.

Com dèiem abans, Sarrià va passar a formar part de Barcelona com un barri més de la ciutat. Aquell procés dolorós d'annexió forçada va tirar endavant en contra de l'opinió majoritària dels sarrianencs, els quals van sortir repetidament al carrer a protestar, tal com es pot comprovar consultant els diaris de l'època. Els sarrianencs no podem celebrar un fet tan negatiu de la nostra història.

Darrerament, han tingut lloc diversos actes i conferències sobre el centenari de l'annexió de Sarrià a Barcelona. També s'han publicat articles i algun llibre. I mentre la majoria dels sarrianencs es mostra contrària a la pèrdua de la seva independència, alguns polítics amb visió centralista encara defensen aquella annexió. L'Ajuntament de Barcelona ha intentat imposar el relat de les suposades bondats de l'annexió, però no se n'ha sortit. La memòria dels pobles té una vida llarga, i encara que els que van viure en directe aquells fets ja no hi siguin, els seus descendents, sí.

Els defensors d'aquella mesura pertanyen, majoritàriament, als partits unionistes de l'estat els quals, i no és per casualitat, també defensen la celebració del "Dia de la Hispanidad". A Sarrià, en canvi, no hi ha res a celebrar, ja que amb la pèrdua de la seva independència Sarrià també va perdre una part de la seva identitat, i de la seva capacitat de decisió. El resultat de tot això és que avui en dia a Sarrià no es pot decidir gairebé res sense el permís previ dels polítics centralistes que tenen el despatx a la plaça de Sant Jaume.