Els límits del periodisme

Per començar, una anècdota. Fa anys el diari més important de Catalunya tenia setmanalment una pàgina molt llegida dedicada a informacions i xafarderies del món empresarial. Aquella pàgina era de lectura obligada si volies seguir l’actualitat empresarial del país. En cercles econòmics es comentava que l'autor no només cobrava perquè una notícia sobre una determinada empresa sortís a la seva pàgina, sinó també perquè no hi sortís. Encara que no disposo de cap prova que això sigui cert, dono total credibilitat a les meves fonts.

“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Aquestes dues frases les faig meves, sense reserves, tot i que no són meves sinó de l’escriptor i periodista George Orwell (1903-1950). Dissortadament, coneixent una mica com funciona el negoci de la informació, la conclusió que se’n pot treure és que ben pocs periodistes poden escriure lliurement sense posar en risc el seu lloc de treball.

Els mitjans d’informació, siguin petits o grans, pàgines web, diaris de paper i digitals, emissores de ràdio i TV, etc. sempre tenen algú que hi posa els diners necessaris perquè funcionin. Com que això passa gairebé sempre, els periodistes que hi treballen saben molt bé que no poden escriure en contra dels interessos dels finançadors que ajuden a pagar els seus salaris.

Diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol, i és ben bé així. La realitat del periodisme és que o tens un amo a qui has d’obeir, o tens una empresa o institució —política, bancària, anunciants, etc.— que finança el mitjà per al qual treballes. Tot sovint es donen les dues circumstàncies alhora, i els periodistes en són perfectament conscients. Ni als uns ni als altres els pots criticar, per més que de vegades s’ho mereixin. Qui paga, mana, i en el món del periodisme, també. Sempre ha sigut així.