Parenostre

No he vist la pel·lícula Parenostre, del director Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler. No tinc cap intenció de veure-la, n’he tingut prou llegint les coses que s’han publicat. No vull que ni un euro meu de la taquilla del cinema vagi a la butxaca de determinats personatges. Tothom coneix la trajectòria mediàtica d’una de les dues persones mencionades, un gran especialista a fer un humor xavacà i de mal gust que només entén ell i quatre de la seva corda. Això sí, sempre amb l’ajut dels diners públics.

A Espanya, i a Catalunya també, quan s’ha de parlar malament de Catalunya, o de persones que tenen i hagin tingut un protagonisme especial en la història de la nostra nació, sempre hi ha voluntaris disposats a col·laborar-hi. Més encara si hi ha subvencions públiques pel mig. A veure, a mi també m’agrada la festa, però no se m’acudirà mai demanar una subvenció pública per finançar-la. Les meves festes sempre me les pago jo, no com en Soler.

Jordi Pujol ha comès molts errors, com en cometem tots. Això forma part de la condició humana. Les úniques persones que no s’equivoquen són les que no fan res, i Pujol ha fet moltes coses en la seva llarguíssima trajectòria pública, a la política, però també fora de la política. La realitat és que d'en Soler i de tota aquesta gent que sempre l’ha criticat, d’aquí a quatre dies ni se’n parlarà. Tot i els seus errors, Pujol serà l’únic protagonista de la política catalana de l’últim mig segle que passarà a la història. La resta són trons.