El relat del mentrestant

En qualsevol conflicte social, bèl·lic, polític, etc., tan important és saber qui acabarà guanyant la guerra, com qui està guanyant, provisionalment, la batalla temporal del relat mediàtic. Guanyar formalment un conflicte és bàsic, però guanyar el relat del mentrestant no deixa de ser també molt important. Ara ens trobem en el mentrestant, quan ni la derrota ni la victòria són definitives.

Els terroristes de Hamàs sempre posen l’excusa dels pobres palestins per justificar les seves malifetes criminals. Això els fa més simpàtics a ulls d’alguns, i més antipàtics a uns altres que miren més enllà de la punta del seu nas. El fet és que amb el final del creuer de la flotilla, tan ridícul com del tot previsible, Hamàs està guanyant la batalla del relat del mentrestant.

Molta gent que de bona fe defensa la flotilla de Hamàs ignora que qui ha finançat l’excursió marítima és, precisament, aquest grup terrorista. Molts es resisteixen a acceptar que l’enemic número 1 dels palestins és Hamàs. I també hi ha un gran desconeixement sobre l’objectiu final de Hamàs, que no és cap altre que la destrucció d’Israel.

Són realitats que sovint s’intenten amagar, no només per part dels terroristes sinó també per part de la premsa que els dóna suport. TV3 i Catalunya Ràdio són bons exemples d’aquesta manipulació continuada de la realitat. Sigui com sigui, de moment la batalla del relat l’estan guanyant els terroristes de Hamàs, és a dir, i això cal no oblidar-ho, els que van començar aquesta guerra demà farà dos anys.

Uns aclariments finals: no he defensat mai la carnisseria decidida pel govern d’Israel, però sí el dret dels jueus a existir. Tampoc no he defensat mai Hamàs, però sí el dret dels palestins a viure en pau, i això vol dir al marge de Hamàs. Defensar un poble, sigui Israel o Palestina, no significa necessàriament defensar els seus governants, i per entendre el conflicte cal evitar barrejar les coses.

Tot és teatre

Esperpent: Persona o cosa ridícula, extravagant (del diccionari.cat)

He viatjat força per molts països, però gairebé mai ho he fet com a turista sinó per feina. De vegades, quan ets lluny de casa et trobes amb situacions imprevisibles, algunes fins i tot perilloses. Ara mateix em ve al cap una vegada que em trobava a Nairobi fent una escala llarga anant cap a Sud-àfrica, i mentre era a Kenya es va produir un intent de cop d’estat. Tal com és habitual en aquests casos, el primer que van fer els colpistes va ser tancar l’aeroport, però després d’unes hores d’incertesa i alguna violència pels carrers, tot plegat va acabar en un no res. Uns quants dies més tard, de tornada a Europa vaig repetir escala a la mateixa ciutat, i la tranquil·litat era absoluta.

Ara bé, si conscientment decideixes viatjar a una zona conflictiva, una zona que està en guerra, estàs comprant molts números perquè t’acabi tocant el rebre. La flotilla de Thunberg, Colau i companyia, conscientment o no, van optar per anar a l’escenari d’una guerra la qual, aprofitem per recordar-ho, va començar Hamàs fa dos anys. L’excusa no declarada de la flotilla és ajudar als terroristes de Hamàs; l’excusa oficial, ajudar els palestins. Però tot plegat és teatre. Els nostres navegants només busquen la notorietat que els dóna sortir als diaris amb ves a saber quins foscos objectius.

El que s’ha publicat fins ara sobre les moltes incidències de la flotilla no deixa de ser esperpèntic. Això sí, els nostres navegants ja han gaudit d'unes quantes estades turístiques. Després de fer escala a diferents ports del Mediterrani, la setmana passada els pocs vaixells que continuen aquesta aventura van arribar a l’illa de Creta. Van triar bé, conec aquella illa i puc assegurar que és un lloc excel·lent per fer-hi una mica de turisme.

Però quan els nostres intrèpids navegants s’acosten a Israel a Ada Colau li ha agafat el cangueli, i ha demanat als governants del seu país que els protegeixin. I sempre preparat per ficar-se en jardins que no toquen, el president espanyol Sánchez ha decidit enviar un vaixell militar —equipat, per cert, amb armament israelià— a una zona en guerra per protegir els excursionistes. Sent continguts en la valoració tot plegat es pot qualificar d’esperpèntic. Ens podem fer una pregunta: algú amb dos dits de front es pot creure que, arribat el moment, els militars espanyols entraran en guerra contra Israel per defensar els nostres turistes? Tot és teatre.

(Article escrit el 26 de setembre; avui la situació pot haver canviat)