Periodistes en un lloc equivocat

Som molts els catalans que des de fa temps esperem que els periodistes pro Hamàs de TV3 desapareguin de l’empresa pública i busquin feina en una empresa privada. Treballar en un mitjà públic té avantatges, però també té peatges. Som molts els que pensem que no és acceptable que els mitjans públics del nostre país acullin determinats professionals. Semblava que amb la rentada de cara de TV3 potser també ho aprofitarien per incorporar alguns canvis imprescindibles en la seva plantilla. Però no només no ho han fet sinó que el biaix ideològic pro Hamàs és cada dia més marcat i menys dissimulat. Els periodistes tenen la seva opinió política, i tenen tot el dret a defensar opinions equivocades. Però no a tot arreu. Des d’una ràdio o TV públiques, és a dir, des d’un servei públic, no haurien de tenir dret a fer propaganda descarada a favor d’una ideologia perversa, i més encara quan aquesta comporta un posicionament descarat a favor d’un dels bàndols en conflicte, en aquest cas el bàndol dels agressors, aquells que fa dos anys van començar les hostilitats. Les coses clares, i la xocolata espessa.

Una enquesta que està sacsejant el país

(Article original publicat el 17/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2248, pàg. 2)
 
Diumenge 21 de setembre va començar la tardor política amb un terrabastall en forma d’enquesta. Ha passat gairebé un mes, i des d’aquell dia tothom parla de l’enquesta de La Vanguardia, tant a Catalunya com a Espanya. El fet que alguns no creiem gaire en les enquestes no implica menystenir els efectes que generen entre els polítics. Amb més o menys convenciment, té tot el sentit admetre que a Catalunya les coses poden canviar força. I com que el pastís parlamentari té 135 porcions, quan uns en guanyen més, en queden menys per repartir entre els altres.

Els resultats publicats, com acostuma a passar en aquest negoci, deuen haver estat maquillats a gust de qui ha pagat el treball. Una de les xifres maquillades, en aquest cas a la baixa, és el resultat atribuït a AC del qual tant se n’està parlant. Només cal sortir al carrer i parar l’orella per concloure que aquest partit obtindrà més diputats que els 19 que li atribueix l’enquesta. En canvi, Junts i el PSOE, per motius diferents, estan instal·lats en una merescuda davallada de suport electoral. És el vot de càstig que tard o d’hora és inevitable que acabi aflorant.

ER sembla un cas clar d’ultramaquillatge, i el seu desastre serà dels que faran història, fins al punt que no s’ha d’excloure la jubilació definitiva de Junqueras. Comuns i CUP, ja molt debilitats, es debatran entre no poder constituir grup parlamentari propi o fins i tot desaparèixer del Parlament. La gent n’està molt tipa, i la paciència del votant és finita.

Les esquerres pagaran amb escreix la seva irresponsable creuada en favor d’una immigració sense límits i sense condicions estrictes d’integració pels nouvinguts. Aquelles manifestacions encapçalades amb unes pancartes que deien “Obrim fronteres” i “Volem acollir” els acabaran passant per sobre, i els seus promotors ja en comencen a ser conscients. No és tan difícil d’entendre que qui opta per anar a viure a un altre lloc és qui ha de fer l’esforç d’integrar-se, i no a l’inrevés com defensen les esquerres. Els errors polítics sempre s’acaben pagant, i aviat serà el moment de passar comptes a les urnes.

Finalment, Bocs i el PP juguen en una altra lliga, i a Catalunya no sumaran mai per governar. El seu paper polític sempre serà irrellevant, i no anirà més enllà de promoure pactes contra natura per foragitar alcaldes independentistes; Barcelona n’és un exemple, primer amb Colau i ara amb Collboni. Sempre treballaran plegats en defensa dels interessos del país veí. Al capdavall, Espanya és el seu país.

La flotilla de tornada

Un cop va arribar al seu final l’excursió pel Mediterrani de “la flotilla”, els nostres creueristes van tornar sans i estalvis per via aèria des d’Israel. I així com el viatge d’anada ja va quedar clar qui l’havia organitzat i finançat —la premsa estrangera ho va publicar amb tot detall, i aquí algun mitjà també se’n va fer ressò—, el cost de la tornada no ha tingut el mateix tractament per a tots els excursionistes. Així, veiem que a Europa hi ha governs seriosos que han passat el càrrec del viatge de tornada a cadascun dels viatgers, mentre que els governants d’altres països menys endreçats, com Espanya, han optat per incloure els costos de la tornada dels creueristes en els pressupostos públics, és a dir, a càrrec del contribuent. I, en alguns casos, amb premi afegit.

És el cas de l’exalcaldessa Colau, que no només ha format part d'aquesta excursió sinó que ha fet canviar el codi ètic de la seva colla política per poder optar a tornar a ser alcaldessa. Tots recordem amb quina orgullosa convicció els comuns defensaven les bondats del seu codi ètic, que ens deien era per evitar abusos. I ara veiem amb quin silenci tan cridaner assisteixen a l’enterrament del codi abans de poder-lo aplicar. És més vell que l’anar a peu, tinc els meus principis, però si no m’agraden quan me’ls haig d’aplicar a mi, en tinc uns altres. I, mentrestant, la soferta i obedient militància comunista calla.

Credibilitat personal

(Article original publicat el XX/10/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 121/10-2025, pàg.18)

“Jutges i policies, o la ploma i la porra” va ser el primer títol que vaig posar a aquest comentari, però finalment he optat per posar-n’hi un de més genèric i més curt. Jutges i policies són dues professions sobre les quals potser se'n parla més del que seria desitjable en una democràcia consolidada, suposant que la nostra democràcia formi part d’aquesta categoria. Així, veiem que els jutges són força coneguts, apareixen contínuament als diaris, parlen per la ràdio, surten per la TV i participen en debats com si fossin uns tertulians més de la faràndula informativa. Alguns, però, no trobem lògic aquest protagonisme judicial i policial desmesurat; normal no ho és.

Intento transmetre que determinats professionals com els policies —i qui diu policies, diu mossos d’esquadra i guàrdies civils— i els jutges —i qui diu jutges, diu fiscals i tot el personal que es mou en el petit món judicial—, haurien d’actuar sempre amb un plus de discreció, tant en les seves actuacions professionals com en la seva vida privada. Amb les seves decisions, aquests professionals poden condicionar molt la vida dels ciutadans, i no necessàriament tenen més presumpció de credibilitat que qualsevol altra persona. Però disposen d’uns recursos que els donen molt poder. Així, utilitzant les seves eines repressores, un policia et pot agredir físicament, ja que té el monopoli de la violència institucional, i un jutge et pot enviar a la presó encara que siguis innocent.

La credibilitat personal no depèn de la professió que s’exerceix sinó dels valors ètics de l’individu, de l’educació rebuda i del seu tarannà. Tu pots ser un taxista honestíssim, d’aquells que no enreda mai al client passejant-lo per carrers que no formen part de la ruta lògica del recorregut, però pots ser també un d’aquells taxistes que per tal d’augmentar la facturació sempre busquen que el semàfor es posi vermell. Jo m’he trobat taxistes —ara mateix em venen al cap dos episodis lamentables a Istanbul— que per anar d’aquí a allà m’han fet una ruta turística per la ciutat sense demanar-me permís. Però, repeteixo, no tots els taxistes cauen en una mala praxi, com tampoc no hi cauen tots els policies.

Amb els jutges passa el mateix, que te’n trobes de bons i molt treballadors, i també de deshonestos i mandrosos. Ser honest no depèn dels estudis que tinguis ni de la professió que exerceixis, sinó que va molt lligat amb la condició humana. Últimament, es comenten molt els informes de l'UCO, uns documents oficials que poden servir al jutge per enviar persones innocents a la presó. Són uns informes que alguns que ens ho mirem sense apriorismes tenim dret a posar-los sota sospita. Però els ciutadans que es dediquen a la política, sempre els aprofiten. Així, si l’informe perjudica gent de dretes, els polítics d’esquerres hi donen tota la credibilitat, però si perjudiquen persones d’esquerres intenten desacreditar-los. Jutges i policies tenen ideologia, però no tots tenen la voluntat de prescindir-ne quan actuen professionalment.

El BBVA perd per golejada

Com a català i com a accionista del Banc Sabadell, considero una molt bona notícia que aquesta entitat no desaparegui del mapa. El BBVA ha intentat quedar-se’l per segona vegada i, després d’un any i mig de lluita, ha tornat a perdre estrepitosament. Els propietaris del Sabadell així ho hem decidit, i tota la resta és fum. Els experts ja explicaran amb detall els molts motius d’aquest fracàs, que no és només del BBVA sinó, també, d’Espanya. Sí, també d’Espanya. El Govern espanyol jugava sota mà en contra dels accionistes del Sabadell; però, simulant un paper neutral poc creïble, intentava que no es notés gaire. Uns i altres han jugat fort i han perdut, i jo que me n’alegro.

Rectificar potser no sempre és de savis, però segur que no ho és no fer-ho quan tocaria

Fa uns dies, aprofitant la visita de l’alcalde de Barcelona a El Món a RAC1, el programa radiofònic del matí de l’emissora dels Godó, es va tornar a mencionar el tema recurrent del carril bici de la Via Augusta de Barcelona, i concretament del tram que va de Ganduxer a la plaça Borràs.

Es tracta d’un nyap urbanístic que ja només defensen aquells que tenen com a objectiu perjudicar els usuaris dels vehicles de quatre rodes que entren i surten de Barcelona. D’uns anys ençà s’ha posat de moda reivindicar el decreixement de la nostra societat, i alguns volen convertir la Via Augusta de Barcelona en una Via Amish del segle XXI.

Només cal acostar-s’hi per constatar que per aquell carril bici no hi passa gairebé ningú, especialment en sentit pujada. I, mentrestant, com que les bicis els han pispat un carril, els cotxes que es troben embussats en aquella zona contaminen molt més que abans, ja que necessiten bastant més temps per fer el mateix recorregut.

Reivindicar carrils bici a la ciutat és una bona idea, però no tots estan ben dissenyats. Ara bé, els polítics que van imposar-nos aquell nyap urbanístic diuen que no rectificaran, perquè l’esquerra no s’equivoca mai (això últim ho dic jo). Podríem concloure dient que els polítics d’esquerra no tenen vocació de savis; potser es pensen que ja en són.

Es burlen del ciutadà

Un dijous a la tarda el carter deixa una carta certificada con acuse de recibo a l’habitatge d’un ciutadà. Se li notifica la resolució d’un organisme oficial espanyol per la qual se li denega el pagament d’uns diners que li deuen des de fa uns anys. A la carta li donen un termini màxim de tres dies hàbils per respondre, és a dir, la data límit és el dimarts següent.

L’endemà, divendres, el ciutadà veu a la web de l’organisme oficial que per presentar una instància i que li posin el segell d’entrada a la còpia ha de demanar cita prèvia. Ho ha de fer, necessàriament, trucant a un telèfon que comença per 91. Hi truca, i després d’alguns intents fallits pot parlar amb una persona que molt amablement li diu que no li poden donar cita prèvia amb tan poc temps.

Estem davant d’una trampa de l’administració pública, la qual sembla tenir només dos objectius: el primer, molestar i burlar-se del contribuent, i el segon, intentar estalviar-se afluixar la mosca. El contribuent perjudicat pot deixar-ho estar i renunciar a uns diners que són seus, o continuar amb un procés administratiu i judicial que va començar fa més de tres anys i que no hi ha manera de resoldre.

Com que el contribuent sap del cert que té raó, com també ho sap l’administració, ha optat per no rendir-se i continuar el viacrucis administratiu i judicial. De passada, ha aprofitat per recordar a l’administració que també reclama els interessos de demora, que seria el mateix que faria l’administració si el deutor fos el contribuent. Continuarà.

Modes i colors

(Article original publicat el 3/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2246, pàg. 2)
 
Quan et toca canviar de cotxe una de les moltes coses que has de decidir, tot i que no és ni de lluny la més important, és de quin color vols que sigui el vehicle que et vols comprar. Per a tots aquells que valoren la imatge pública que volen donar, el color del cotxe que utilitzen també té la seva importància. Jo, per exemple, no he volgut ni he tingut mai un cotxe de color vermell, perquè el color vermell el trobo massa cridaner; m’agrada molt més la discreció que transmet el color blau marí o el blanc. I si aquesta actitud algú la vol anomenar perjudici cromàtic injustificat, cap problema, però jo continuaré evitant el color vermell.

Últimament, veiem cotxes de marques de baix cost xineses i coreanes, però també alguns de marques europees, que estan pintats de color de gos com fuig, un color que alguns troben que és original i, potser, fins i tot elegant. A mi, però, aquest color sempre m’ha semblat que bruteja. Podríem dir que és una tonalitat de gris i deixar-ho aquí; això no obstant, el color de gos com fuig crec que va més enllà d’un simple gris, i potser retrata també una determinada manera de ser de l’usuari. Diuen que potser no s'hi veu tant la brutícia, però el sentit comú em diu que si el cotxe està brut i no t’agrada anar amb el cotxe brut, el que cal és rentar-lo.

Se’m fa difícil definir amb més precisió com és el color de gos com fuig, o fer-ho amb paraules més precises, però si el lector ho busca bé al diccionari segur que hi trobarà algunes pistes. Dit tot això i podent triar, jo no em compraria mai un cotxe d’aquest color, com tampoc, per motius mediambientals, mai no em compraria un cotxe amb motor dièsel (no n’he tingut mai cap). Però els gustos personals de cadascú no necessàriament han de ser coincidents ja que, sortosament, els nostres governants encara ens permeten triar. Alguns diuen que sobre modes i colors no hi ha res escrit, cosa que no és del tot certa. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva activitat professional sempre ha estat molt relacionada amb el món de la moda.

La realitat és que sobre modes i colors hi ha molta cosa escrita, i com que, sortosament, en qüestió de gustos no hi ha un patró comú per a tothom, i és bo que sigui així, cadascú treu les seves pròpies conclusions. Si ho centrem en el món dels cotxes, a mi, com deia abans, no m’agrada el color vermell ni el color de gos com fuig. Per això utilitzo sempre cotxes de color blanc o blau marí, encara que, per moure’m per la ciutat, prefereixo anar a peu a tot arreu.

De la vella a la nova emigració

(Article original publicat el XX/9/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 120/09-2025, pàg.16)
 
Després de la guerra espanyola (1936-1939) i de la Segona Guerra Mundial (1940-1945), molts espanyols es van veure obligats a emigrar a l’estranger. No es tractava d’exiliats polítics sinó d’emigrants econòmics; els primers ja havien marxat de pressa i corrents en acabar la guerra espanyola, per evitar que els engarjolessin o els condemnessin a mort per mitjà de simulacres de judici. El fet és que mentre aquí es passava fam, més enllà dels Pirineus, si s’hi anava amb ganes de treballar, tenies garantit un plat a taula. Molts d’aquells emigrants ja no van tornar, o només venien a passar les vacances. Altres van tornar quan es jubilaven, ja que gaudien d’una pensió estrangera que poc tenia a veure amb les nostres. Aquesta seria, molt resumida, la història de l’emigració econòmica espanyola de meitats del segle passat.

Però d’uns anys ençà observem una altra mena d’emigració, tant o més trista que l’anterior. Així, veiem que persones joves i molt ben preparades a les nostres universitats, quan els arriba l’hora de posar-se a treballar opten per emigrar a la recerca d'unes condicions laborals mínimament satisfactòries que no troben aquí. Els nostres salaris són tan justets que molt difícilment permeten emprendre un projecte satisfactori de vida adulta. A l’estranger, en canvi, estan bastant més ben remunerats i, socialment, més ben tractats. Té tot el sentit que el jovent que s’ha passat anys estudiant i preparant-se per a la vida professional aspiri, com a mínim, a tenir una bona feina que els permeti accedir a un habitatge digne i a poder formar una família en condicions. Tot això també explica la nostra baixa taxa de natalitat.

Aquestes dues onades de l’emigració han consolidat el nostre país com una societat d’emigrants econòmics, a un nivell similar al d’altres països del sud i de l’est d’Europa, i d’altres continents. Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que Espanya és també un país en fallida social, i per la part que encara ens toca, Catalunya també.

Ara ja no emigren les persones que passen fam com passava després de la guerra, ara estan marxant els joves més ben preparats del país. És un moviment migratori que no deixa de ser un fracàs estrepitós dels polítics que no fan res per evitar-lo. Les persones que s'instal·len a l’estranger difícilment tornen. Una de les conseqüències d’aquesta fugida és que les empreses estrangeres per a les quals treballen, aquelles que en un món globalitzat són competència directa de les empreses d’aquí, s’aprofiten dels recursos públics que s’han utilitzat per formar els nostres actuals emigrants. Estem finançant els nostres competidors, però encara és més greu el cost personal que representa per a la nostra joventut veure’s expulsada del seu país, mentre la majoria dels nostres polítics es passen el dia discutint sobre banalitats.

El relat del mentrestant

En qualsevol conflicte social, bèl·lic, polític, etc., tan important és saber qui acabarà guanyant la guerra, com qui està guanyant, provisionalment, la batalla temporal del relat mediàtic. Guanyar formalment un conflicte és bàsic, però guanyar el relat del mentrestant no deixa de ser també molt important. Ara ens trobem en el mentrestant, quan ni la derrota ni la victòria són definitives.

Els terroristes de Hamàs sempre posen l’excusa dels pobres palestins per justificar les seves malifetes criminals. Això els fa més simpàtics a ulls d’alguns, i més antipàtics a uns altres que miren més enllà de la punta del seu nas. El fet és que amb el final del creuer de la flotilla, tan ridícul com del tot previsible, Hamàs està guanyant la batalla del relat del mentrestant.

Molta gent que de bona fe defensa la flotilla de Hamàs ignora que qui ha finançat l’excursió marítima és, precisament, aquest grup terrorista. Molts es resisteixen a acceptar que l’enemic número 1 dels palestins és Hamàs. I també hi ha un gran desconeixement sobre l’objectiu final de Hamàs, que no és cap altre que la destrucció d’Israel.

Són realitats que sovint s’intenten amagar, no només per part dels terroristes sinó també per part de la premsa que els dóna suport. TV3 i Catalunya Ràdio són bons exemples d’aquesta manipulació continuada de la realitat. Sigui com sigui, de moment la batalla del relat l’estan guanyant els terroristes de Hamàs, és a dir, i això cal no oblidar-ho, els que van començar aquesta guerra demà farà dos anys.

Uns aclariments finals: no he defensat mai la carnisseria decidida pel govern d’Israel, però sí el dret dels jueus a existir. Tampoc no he defensat mai Hamàs, però sí el dret dels palestins a viure en pau, i això vol dir al marge de Hamàs. Defensar un poble, sigui Israel o Palestina, no significa necessàriament defensar els seus governants, i per entendre el conflicte cal evitar barrejar les coses.

Tot és teatre

Esperpent: Persona o cosa ridícula, extravagant (del diccionari.cat)

He viatjat força per molts països, però gairebé mai ho he fet com a turista sinó per feina. De vegades, quan ets lluny de casa et trobes amb situacions imprevisibles, algunes fins i tot perilloses. Ara mateix em ve al cap una vegada que em trobava a Nairobi fent una escala llarga anant cap a Sud-àfrica, i mentre era a Kenya es va produir un intent de cop d’estat. Tal com és habitual en aquests casos, el primer que van fer els colpistes va ser tancar l’aeroport, però després d’unes hores d’incertesa i alguna violència pels carrers, tot plegat va acabar en un no res. Uns quants dies més tard, de tornada a Europa vaig repetir escala a la mateixa ciutat, i la tranquil·litat era absoluta.

Ara bé, si conscientment decideixes viatjar a una zona conflictiva, una zona que està en guerra, estàs comprant molts números perquè t’acabi tocant el rebre. La flotilla de Thunberg, Colau i companyia, conscientment o no, van optar per anar a l’escenari d’una guerra la qual, aprofitem per recordar-ho, va començar Hamàs fa dos anys. L’excusa no declarada de la flotilla és ajudar als terroristes de Hamàs; l’excusa oficial, ajudar els palestins. Però tot plegat és teatre. Els nostres navegants només busquen la notorietat que els dóna sortir als diaris amb ves a saber quins foscos objectius.

El que s’ha publicat fins ara sobre les moltes incidències de la flotilla no deixa de ser esperpèntic. Això sí, els nostres navegants ja han gaudit d'unes quantes estades turístiques. Després de fer escala a diferents ports del Mediterrani, la setmana passada els pocs vaixells que continuen aquesta aventura van arribar a l’illa de Creta. Van triar bé, conec aquella illa i puc assegurar que és un lloc excel·lent per fer-hi una mica de turisme.

Però quan els nostres intrèpids navegants s’acosten a Israel a Ada Colau li ha agafat el cangueli, i ha demanat als governants del seu país que els protegeixin. I sempre preparat per ficar-se en jardins que no toquen, el president espanyol Sánchez ha decidit enviar un vaixell militar —equipat, per cert, amb armament israelià— a una zona en guerra per protegir els excursionistes. Sent continguts en la valoració tot plegat es pot qualificar d’esperpèntic. Ens podem fer una pregunta: algú amb dos dits de front es pot creure que, arribat el moment, els militars espanyols entraran en guerra contra Israel per defensar els nostres turistes? Tot és teatre.

(Article escrit el 26 de setembre; avui la situació pot haver canviat)