Especular

(Article original publicat el 6/3/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2268, pàg. 2)
 
Tot sovint els polítics que gestionen la cosa pública es mostren incapaços de resoldre els problemes socials, i per no reconèixer la seva incapacitat ens diuen que els culpables són uns altres, als quals fan injustament responsables amb l’objectiu de treure’s les puces de sobre. Això està passant, per exemple, amb el dret a l’habitatge —un dret constitucional, per cert, que els polítics no van desenvolupar mitjançant una llei—, i pretenen passar el mort a qui no en té cap culpa. Segons alguns polítics d’esquerres, els dolents serien els propietaris privats, als quals acusen injustament d’especular amb els seus pisos.

Especular no és només una activitat perfectament legal sinó que podríem dir que especular és una obligació de qualsevol consumidor responsable. Si tal com es pot llegir el diccionari especular vol dir “Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu”, sent-ne conscient o no tothom especula. Si compro al Bonpreu i no a l’Ametller, o a l’inrevés, és per buscar un avantatge. I si compro o venc un determinat producte avui i no m’espero a fer-ho l’any que ve, o a l’inrevés, estic fent el mateix. Estic vetllant pels meus interessos, és a dir, estic especulant amb el meu patrimoni.

Alguns polítics d’esquerres diuen estar en contra de les compres especulatives, i des del seu populisme parlen d’habitatges com podrien parlar de mandarines. Confonen especular amb un robatori social, ja que la ignorància d’alguns és molt atrevida. I com que consideren que especular és una activitat antisocial i perniciosa, pretenen prohibir el comerç lliure. La realitat és, però, que alguns polítics no han cregut mai en el dret constitucional a la propietat privada.

Alguns polítics d’esquerres asseguren que prohibint el comerç lliure dels pisos resoldran el problema de l’habitatge, i alguns ja comencen a reclamar medalles al mèrit. Però si ens centrem en la realitat del mercat de l’habitatge, s’està donant la situació contrària: els pisos continuen pujant de preu, i com més s’intervé el mercat, pitjor.

Per dir tot això corres el risc que et facin responsable de totes les maldats relacionades amb els preus dels pisos. Ara bé, la crisi de l’habitatge només es pot resoldre amb un augment de l’oferta d’habitatge públic. Als efectes pràctics, això es tradueix que a Catalunya els únics responsables d’aquest drama social són els ajuntaments i la Generalitat, els quals no han fet ni fan el que toca. Els propietaris privats n’han de quedar al marge, no en tenen cap culpa.