OTAN sí, OTAN no

(Article original publicat el 21/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2118, pàg. 2)

Sempre estic disposat a conversar amb persones que no pensen com jo. Per tenir aquesta mena de converses només hi poso una condició: que l'interlocutor faci com jo, és a dir, que sigui respectuós amb qui no pensa com ell, i que estigui disposat a debatre educadament sobre plantejaments que no coincideixen amb els seus.

Una persona que defensa un model de societat als antípodes del que jo defenso, em va proposar trobar-nos per prendre cafè. Em va semblar una bona idea, i el primer tema que va sorgir a la nostra conversa va ser l'OTAN. El meu interlocutor defensava la maldat sense pal·liatius d'aquest organisme internacional, i jo la seva utilitat. Una discrepància sense matisos.

Des de fa uns dies Finlàndia ja és membre de ple dret d'aquest organisme, i Suècia està en un procés parlamentari intern per poder-hi entrar aviat. Tots dos són països fronterers amb Rússia, i fins fa poc defensaven la seva neutralitat. Però la invasió russa d'Ucraïna els ha fet obrir els ulls a la realitat.

Entrar a l'OTAN és una bona decisió. Si Ucraïna formés part d'aquesta organització, Putin no s'hauria atrevit a fer un pas tan arriscat, i Rússia no hauria començat la invasió; ara no estarien en guerra. El meu interlocutor, però, deia el contrari, i defensava que si Ucraïna manifesta el seu interès per entrar a l'OTAN, és normal que Rússia s'hi oposi per tots els mitjans possibles, incloent-hi la guerra.

L'OTAN és una eina de pau perquè és útil per mantenir la pau. L'amenaça de la reacció que pugui tenir l'OTAN davant de l'agressió externa a un dels seus països membres és precisament l'eina psicològica que impedeix que comenci una guerra en el territori OTAN. El meu interlocutor no compartia aquests arguments, però, des de la discrepància, vam ser capaços de parlar-ne educadament.

Sóc un ferm defensor de la llibertat, i això inclou la llibertat que té Ucraïna i qualsevol país d'entrar a formar part del club que consideri més adient per defensar els seus interessos estratègics. El meu amic, en canvi, agafant la Rússia de Putin com a model a seguir, és partidari de prohibir a Ucraïna l'exercici d'aquesta llibertat.

Des d'un plantejament democràtic, el dret de veto que s'atribueix Rússia no s'aguanta per enlloc, tot i que hi ha gent d'esquerres que el justifica. Unes esquerres que també es mostren en contra de l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Unes esquerres que voldrien que Ucraïna es rendís. Són les mateixes esquerres que abans defensaven un Pacte de Varsòvia que ja no existeix.

Mentir pot sortir molt car

A partir de la meva experiència en això d'anar pel món i tractar professionalment amb gent de tota mena, asseguraria que als països mediterranis es menteix més que als països anglosaxons, amb totes les graduacions de la mentida i amb tots els matisos que calguin. I si ens ho mirem des de la nostra realitat ibèrica, la meva conclusió és que com més al sud, com més t'acostes a l'Àfrica, més es menteix, amb totes les conseqüències que la mentida comporta. Però faig aquest comentari sense disposar de cap estudi seriós que ratifiqui les meves percepcions.

A les societats anglosaxones mentir té més conseqüències que en altres, i de vegades aquestes poden ser molt greus. Així, als Estats Units, la cadena de televisió Fox News, de Rudolph Murdoch, ha decidit, per voluntat pròpia, pagar 787,5 milions de dòlars per haver mentit a la seva audiència i, d'aquesta manera, evitar haver d'anar als tribunals. Fox tenia una demanda judicial en la qual li reclamaven 1.500 milions per haver mentit, i per evitar sotmetre's a un judici per difamació, ha preferit arribar a un acord privat, pagant a Dominion Voting Systems, l'empresa perjudicada per les seves mentides, la meitat de la xifra reclamada. Murdoch s'evita un judici que en termes de credibilitat l'hagués perjudicat molt més, a banda de l'evident cost econòmic.

De moment Murdoch només ha reaccionat despatxant el seu presentador estrella, Tucker Carlson. Però no consta que de cara al futur l'amo de la Fox hagi fet un propòsit d'esmena, i això vol dir que podrà continuar tenint com a client a un altre mentider compulsiu com ell, un tal Donald Trump, que sempre s'ha mostrat encantat de la vida amb les mentides de la Fox News.

Més enllà de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. És la festa popular més important de Catalunya, i agrada a gairebé tothom perquè és una diada molt inclusiva. Té vessants per a tots els gustos, i tothom s'hi pot sentir a gust. Té un vessant religiós (Sant Jordi), un vessant cultural (el llibre) i un vessant floral-social (la rosa), tot i que la part floral de la festa no és precisament ecològica. No tothom sap que una bona part de les roses que es regalen per Sant Jordi són importades, i provenen de molt lluny, en bona part de l'Amèrica del Sud. Així, Colòmbia és el principal proveïdor de les roses de Sant Jordi.

La majoria d'aquestes roses arriben a Catalunya per via aèria, i no és pas cap secret que els avions contaminen. És per això que alguns que posen per davant de tot la ideologia del decreixement, per damunt d'altres interessos de la majoria —la creació de més llocs de treball, per exemple—, pretenen reduir dràsticament el transport aeri. I encara que els avions cada dia contaminen menys, hi ha partidaris d'evitar l'ampliació dels aeroports, amb aquella fal·lera pel decreixement generalitzat, i per desindustrialitzar la societat al preu que sigui. Al preu de crear més atur, per exemple.

Estic bastant allunyat dels ecologistes de manual, però crec tenir una consciència ecologista molt superior al de molts activistes que van pel món presumint d'ecologistes. Així, la meva petita contribució ecologista a la diada de Sant Jordi implica prescindir de comprar unes roses que fins que arriben a la paradeta on les posen a la venda per uns cinc euros han hagut de fer un camí molt llarg i molt contaminant per mig món. Per cert, quan la gent compra les roses tampoc es pregunta quant cobra el productor colombià per cada rosa que aquí paguem a cinc euros. Cada any em faig aquesta reflexió: com pot presumir d'ecologista una persona que per Sant Jordi regala una rosa produïda a l'Amèrica del Sud?

El Josep Piqué que vaig conèixer

Avui no parlaré de política, ni del món de l'empresa, ni d'economia, perquè amb la llarguíssima trajectòria econòmica, empresarial i política d'una persona com Josep Piqué, amb un article no n'hi hauria prou. Piqué va ser un personatge amb un itinerari polític que sempre m'ha cridat l'atenció, ja que, amb carnet de partit o sense, va ser capaç de transitar des del PSUC al PP, fent escala a la Convergència de Pujol, sense esgarrinxar-se gaire. Es pot estar d'acord o en desacord amb les seves idees —unes jo no les compartia, altres sí—, però no es pot negar que una evolució política com aquesta no deixa indiferent a ningú.

Faré un parell de pinzellades sobre el Piqué que vaig conèixer, el pare de família nombrosa que portava els fills a la mateixa escola del barri de Pedralbes on anaven els meus. En aquella època, els Piqué vivien en una torre que es trobava molt a prop de l'escola. Recordo que sent Piqué ministre, quan venia a l'escola anava acompanyat d'un escorta que intentava passar desapercebut, però es veia d'una hora lluny que era un policia de paisà. El policia li portava el telèfon mòbil i atenia alguna trucada, i passava l'aparell al ministre quan ho considerava necessari. Aquella escena, en una escola, cridava l'atenció.

Recordo també l'últim dia d'unes colònies d'estiu organitzades per l'escola, a Tuixent (Alt Urgell). Era el dia que els pares anàvem a buscar els nens, i feia molta calor. La família Piqué també hi era, i aquell dia el ministre, com altres pares, anava en calça curta. El seu escorta, en canvi, portava pantalons llargs i una americana per intentar tapar alguna cosa que portava lligada a la cintura. En aquell context informal, el vestuari de l'escorta estava totalment fora de lloc. Per acabar d'arrodonir aquella estampa, també recordo que l'escorta anava calçat amb uns mocassins de xarol negre. Si l'home volia passar desapercebut, aquella pinta en aquell context no l'ajudava gens. És una imatge que em va quedar gravada, i cada vegada que passo per Tuixent la recordo.

Al marge d'anècdotes de l'esfera més personal del nostre personatge, també havia coincidit amb Josep Piqué en altres escenaris més institucionals, com el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, unes institucions on jo anava sovint i on vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer persones molt interessants. Però aquests contactes s'escaparien del vessant més particular de qui aleshores era un veí de Pedralbes amb el qual compartíem l'escola dels nostres fills. DEP.

Els crèdits s'han de tornar

Tot sovint surten als mitjans d'informació casos d'empreses i institucions que experimenten serioses dificultats per fer front als seus deutes. I en aquests casos no ho puc evitar, sempre penso més en les dificultats que experimentarà qui no pot cobrar que en qui no pot pagar. Així, en primer lloc, penso en els accionistes dels bancs que hauran d'acabar pagant la festa si el deutor no torna el crèdit, i només espero que se'n puguin sortir amb èxit.

Cada dos per tres ens assabentem que una empresa ha experimentat un creixement molt fort en relativament poc temps. Una empresa pot créixer, bàsicament, per dues vies: mitjançant l'ampliació de la seva activitat, o comprant empreses de la competència. Ara bé, com que créixer amb molta rapidesa no acostuma a ser possible utilitzant només els recursos propis generats per l'activitat empresarial normal, l'alternativa és créixer mitjançant l'endeutament, a base de crèdits. Però, com dèiem abans, un dia o altre els crèdits s'han de tornar, i si llavors no tens recursos, és quan comencen els problemes.

Hi ha una excepció, i són les organitzacions polítiques. Així, hem vist partits com Unió Democràtica de Catalunya, o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment de la seva llarga i erràtica trajectòria, i altres organitzacions, que en un moment determinat han optat per abaixar definitivament la persiana, deixant un munt de deutes impressionant. Aquests deutes els acaben pagant els accionistes de les institucions financeres que van prestar els diners, persones que no tenen cap culpa de la frivolitat d'alguns banquers que van decidir oferir finançament a uns irresponsables sense disposar d'una mínima cobertura.

Hauríem d’erradicar del sistema els irresponsables que pensen que són empresaris i banquers... amb els diners dels altres. Si volem ser una societat seriosa i amb prestigi, hauríem de tenir clar que, passi el que passi, els crèdits sempre s'han de tornar.

Barcelonins insatisfets

Alguns ciutadans de Barcelona que viuen en els anomenats barris de muntanya (de la ronda de Dalt en amunt) tot sovint exigeixen a les autoritats que els asfaltin els carrers i els donin uns serveis similars (transport públic, etc.) als que gaudeixen els ciutadans que viuen a la part urbana de la ciutat.

Per altra banda, alguns ciutadans que viuen a la part urbana (de la ronda de Dalt en avall) exigeixen a l'ajuntament una ciutat més verda, menys sorollosa i amb menys asfalt. Són ciutadans que tal vegada s'han equivocat, ja que han optat per viure en una gran ciutat, però aspiren a tenir els mateixos avantatges que si visquessin en un poble.

L'argument d'uns i altres és el mateix, que pagant els mateixos impostos tenen el mateix dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida i dels mateixos serveis que els seus conciutadans.

Si un decideix anar a viure en un poble perquè hi veu molts avantatges, i qui diu un poble diu un barri de muntanya, cal que accepti també els inconvenients que necessàriament comporta viure en un poble. I si un vol gaudir dels avantatges de viure a la ciutat, no pot pretendre que aquesta es converteixi en un poble.

En aquesta vida no es pot tenir tot, però se'ns permet triar lliurement on volem anar a viure. La meva conclusió és que potser aquests ciutadans insatisfets —tant els insatisfets que viuen a la muntanya, com els insatisfets que viuen a la part urbana— s’haurien de plantejar canviar de lloc on viure, i problema resolt.

El país buit

(Article original publicat el 6/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2116, pàg. 2)

Es parla molt de "la España vacía"; es parla menys de la Catalunya buida, i això que el nostre país pateix un problema similar al dels nostres veïns. Tinc la sensació, però, que a Espanya aquest problema és més greu que a Catalunya, i ja fa anys que a l'oest persones molt conscienciades es van començar a moure.

Així, han sorgit nous partits polítics que tenen per objectiu la defensa dels pobles mig abandonats, o abandonats del tot, tant pels que havien estat els seus últims veïns fins que es van veure forçats a marxar, com per les administracions públiques que van donar per acabada qualsevol presència pública en el subministrament de serveis bàsics en aquests territoris.

Alguns dels nous partits han assolit representació institucional, no només a escala local sinó també estatal. Partits com Soria ¡YA! i Teruel existe, que es presenten com a plataformes ciutadanes contra l'oblit institucional, ja tenen representació al parlament espanyol. Demanen, fins al moment amb poc èxit, que les institucions públiques facin les inversions imprescindibles en aquelles infraestructures que permetin que aquests llocs abandonats tornin a ser habitables.

Són partits que centren la seva activitat a reclamar ajuts públics, tot i que no és suficient que t'arreglin la carretera per poder arribar al poble, o que t'hi posin una xarxa wifi que et permeti connectar-te amb el món. Només amb les inversions públiques no n'hi ha prou, primer cal que sorgeixin persones disposades a instal·lar-se en el país buit amb projectes viables, i tot el que això implica. Primer hi has d'anar, després pots reclamar els serveis públics, per aquest ordre.

A Catalunya tots coneixem experiències de persones que han fet l'aposta valenta d'anar a viure a pobles mig abandonats. Han d'afrontar tota mena de dificultats, sense excloure, dissortadament, les interferències excessivament burocratitzadores de l'administració. És un error. Els gestors públics no haurien de tractar aquestes persones amb les mateixes exigències que tracten als que viuen a les ciutats, ja que qui opta per tornar al poble prou pena té amb la manca de serveis de tota mena que s'hi trobarà.

No estic insinuant que s'hagin de subvencionar els nous vilatans, però resulta imprescindible que l'administració pública no posi tantes traves burocràtiques a qui opti per anar a viure a la Catalunya buida. Si s'insisteix en la via d'un excés de burocràcia, es corre el risc que s'acabi frenant aquesta tendència, amb tot el que de negatiu això comportaria pel territori.

Cañas i Montserrat, persones tòxiques

Vist des d'Espanya no ho sé perquè no hi visc i hi vaig molt poc, però vist des de Catalunya l'eurodiputat Jordi Cañas (Ciudadanos) i l'eurodiputada Dolors Montserrat (Partido Popular) els considero persones políticament tòxiques, i ens ho han demostrat moltes vegades. Totes dues són catalanes, però això no exclou que la tasca que han fet i fan des del Parlament Europeu vagi sempre en detriment dels interessos legítims de la majoria dels catalans, és a dir, del 52 % dels catalans segons els últims resultats electorals.

Tot i que en una Catalunya independent tots els catalans, siguin independentistes o no ho siguin, viuríem bastant millor que ara, ja que disposaríem de més recursos i eliminaríem els peatges fiscals i les interferències polítiques, lingüístiques i de tota mena provinents de la metròpoli, Montserrat i Cañas utilitzen tota mena d'estratagemes per perjudicar els interessos majoritaris dels catalans, fent servir la mentida i les clavegueres estatals si cal. Ells es consideren espanyols per davant de tot, i per davant de tot vol dir en contra dels legítims interessos de la majoria dels catalans. Sempre que han de triar entre els interessos espanyols i els interessos catalans, tenen molt clara quina és la seva opció.

No els considero simples adversaris polítics sinó persones tòxiques pels interessos majoritaris dels catalans. Però com que les eleccions europees són d'àmbit estatal (Espanya és una circumscripció única), difícilment els podrem castigar electoralment des de Catalunya. Cañas i Montserrat són catalans, però a Catalunya el pes polític dels seus partits és irrellevant (dues alcaldies de 247). A Catalunya tenim de tot, també personatges que treballen en contra dels interessos majoritaris dels catalans.

Funerals amb aplaudiments

Cada dia és més habitual escoltar aplaudiments en un funeral, siguin espontanis o suggerits pel mossèn oficiant. Cadascú s'expressa com millor li sembla, i no criticaré que al final d'una missa de comiat i com a mostra d'homenatge a la persona difunta, els assistents al funeral es posin a aplaudir. El gest d'aplaudir no és, però, la meva opció per expressar-me en un funeral, tot i que puc entendre que altres persones optin per una via diguem-ne que més sorollosa que la meva.

En aquests casos opto per expressar-me mitjançant un silenci molt respectuós, com el silenci que va demanar expressament Josep Maria Espinàs abans de morir, fa un parell de mesos. Pensant en el moment de la seva mort, l'escriptor havia deixat escrites unes instruccions molt precises. Entre altres peticions, Espinàs demanava que, sobretot, ningú aplaudís en el seu funeral, afegint que "el millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar."

Doncs això, alguns aplaudeixen i altres no ho fem, cadascú s'expressa a la seva manera. I deixant molt clar que encara que s'opti per la via de l'homenatge silenciós, el respecte pel difunt és el mateix dels que opten per aplaudir.

Espanya: Díaz, una aposta arriscada de l’esquerra

 

(Foto: 24hEconomia)

Després del show polític de la ministra Yolanda Díaz diumenge passat a Madrid, un acte que en alguns moments feia pensar més en una convenció dels Testimonis de Jehovà que en un míting polític, tot indica que els pròxims mesos estarem molt entretinguts. En aquell acte es van dir algunes obvietats, i vam veure alguns convidats força coneguts, però muts, tant a l'escenari com a la primera fila; l’únic protagonisme va ser per Yolanda Díaz. Una de les convidades era Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, una senyora que necessitarà com el pa que menja un nou espònsor polític per substituir el senyor Valls, aquell regidor francès que l’any 2019 li va permetre mantenir l'alcaldia tot i no haver guanyat les eleccions. Però sembla que el mes que ve no ho tindrà tan fàcil com fa quatre anys.

Sigui com sigui, la lideressa Díaz va deixar dues coses molt clares: que a partir d'ara ella serà la protagonista única de l'extrema esquerra, i que el seu objectiu és prendre-li la cadira monclovita a Pedro Sánchez. Això segur que no passarà quan es convoquin les pròximes eleccions estatals, en les quals el moviment de Díaz, Sumar, només buscarà fer el sorpasso a Bocs i quedar tercers. Si això es confirmés i sumessin amb el PSOE, Díaz exigiria la vicepresidència primera del gobierno. I des d'aquesta talaia, a les següents eleccions (2027?) Díaz podria optar a fer el sorpasso al PSOE i obtenir la presidència del govern espanyol... suposant que les dretes no tinguessin els suports parlamentaris suficients per governar. Tot plegat són previsions molt optimistes, però no s'ha de descartar que es puguin anar confirmant.

Males companyies

José Luis Rodríguez Zapatero té una certa tendència a fer viatges internacionals i conrear males companyies polítiques. Així, des que va deixar la presidència del govern espanyol (abans no el coneixia ningú) s'ha especialitzat a anar pel món a oferir un suport polític gens dissimulat a dictadors d'esquerres, especialment en aquells països de l'Amèrica Llatina que no són exemple de bona governança. Els anomeno dictadors sent perfectament conscient del significat dels termes dictador i dictadura. Estem parlant de polítics i països que han esdevingut, respectivament, dictadors i dictadures, després d'arribar al poder via eleccions. Una cosa no és incompatible amb l'altra. Un exemple clàssic? Hitler. Un altre de més recent? El tàndem nicaragüenc Daniel Ortega i Rosario Murillo. N'hi ha molts més.

Podríem dir que Veneçuela és l'especialitat de Zapatero, però no és l'única. Recentment, el polític espanyol ha tornat a viatjar a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina, per oferir suport polític a l'expresidenta Cristina Fernández. Només qui desconegui la situació política i social de l'Argentina pot posicionar-se en defensa de Fernández, una senyora que té una alta quota de responsabilitat sobre la situació caòtica que viu aquell país. Mentre va presidir l'Argentina, la seva nefasta gestió, combinada amb un alt grau de corrupció política, va ser de tot menys exemplar.

Dissortadament, un país tan ric i amb tantes possibilitats com Argentina fa uns anys ja va deixar de ser dels més benestants del continent sud-americà. Quan es combinen gestions governamentals desastroses amb una corrupció política generalitzada el resultat no pot ser bo de cap manera. Per cert, aquest cop Zapatero anava acompanyat d'un altre personatge que sembla tenir la mateixa vocació de defensa d'aquesta mena de polítics, el jutge espanyol Baltasar Garzón, del qual algun dia també se n'haurà de parlar amb més calma. Alguns tenim memòria i no hem oblidat els disbarats judicials que l'any 1992 va perpetrar contra alguns independentistes catalans.

Alguns ens quedem

De tant en tant gairebé tothom necessita canviar d'aires, i de vegades penso que les persones que tenen tanta fal·lera per marxar potser és que a casa seva no s'hi troben bé, o que no els agrada la feina que tenen. El fet és que hi ha gent que, sempre que pot, opta per posar distància amb la quotidianitat, encara que això els representi fer cues llargues a l'autopista. Diuen que els compensa.

Per Setmana Santa sembla que tothom marxi, però alguns ens quedem. Amb això no excloc alguna sortida puntual d'anada i tornada, però segur que no coincidirà amb els dies i hores de trànsit més complicat. Des que es va cometre l'errada de suprimir els peatges, alguns creuen que passar per l’autopista ara surt de franc, i tothom hi passa. Però de gratis no en té res, ho paguem via IRPF.

Sort en tenim que per una imposició de la Unió Europea, l'any que ve ens tornaran a cobrar peatges. Pagarem en peatges el que ara paguem per l’excés de consum de combustible a causa dels embussos. Com a avantatge afegit, les persones que no tenen cotxe i no utilitzen l’autopista ja no hauran de continuar pagant el seu manteniment via IRPF, com passa ara. Qui pot estar en contra d’aquesta mesura?

Resumint, en contra de la tendència general, per Setmana Santa alguns ens quedem. I com passa cada any, a la tornada un dels motius de conversa seran els grans embussos de trànsit que haurà patit la gent que marxa per Setmana Santa, sense oblidar el tema sempre recurrent del canvi climàtic i la manca d’aigua als pantans. Fet i fet no som gaire originals.

Hospital públic vs. hospital privat

(Article original publicat el 24/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2114, pàg. 2)

Hi ha gent d’esquerres molt ideologitzada que defensa una màxima força estranya, almenys ho és per mi, i l'apliquen a molts aspectes de la vida. Consisteix a defensar amb més ideologia que arguments sòlids que tot allò que és públic és bo, només pel fet de ser públic; i que tot el que és privat és, com a mínim, dubtós, només pel fet de ser privat. En discrepo, sense matisos. A tot arreu hi ha qui treballa bé i qui no treballa tan bé.

Sóc defensor de l'empresa privada, i de l'activitat privada en general, però alhora sóc un ferm partidari de la sanitat pública i universal. No és contradictori. Tinc molt clar que si m'hagués de sotmetre a una cirurgia important per resoldre un problema greu de salut, aniria abans al Clínic o a la Vall d'Hebron (centres públics), que a la Quirón o a l'Hospital de Barcelona (centres privats). Aquesta tria no significa un descrèdit cap als segons, i més encara sabent que molts metges que exerceixen a les tardes a la sanitat privada, als matins treballen en un hospital públic.

Però tot i els problemes coneguts que té la sanitat pública, els bons hospitals públics —que no són tots— em mereixen més confiança que els bons hospitals privats —que tampoc ho són tots—, tant pels mitjans tecnològics dels quals disposa la sanitat pública, com per l'alt nivell tècnic del personal sanitari que hi treballa, així com per les ràtios del personal d’infermeria destinat a planta. Excloc d'aquesta valoració comparativa les habitacions que uns i altres establiments ofereixen als malalts —individuals a la privada, compartides a la pública— així com el servei de càtering. Encara que no he estat mai ingressat en un hospital, estic convençut que quan estàs fotut de veritat aquests detalls resulten secundaris.

El ministre espanyol d'universitats, s'escandalitzava fa poc pel fet que el govern autonòmic d'Andalusia (Espanya) hagués autoritzat dues noves universitats privades. Jo no m'escandalitzo gens, ja que com més llocs hi hagi per triar, més s'espavilaran les universitats, tant les privades com les públiques, per millorar la seva qualitat. Se'n diu competència. A Navarra, per exemple, la Universitat de Navarra (privada), amb la seva prestigiosa Clínica Universitaria, així com el IESE Business School (amb seus a Barcelona i a altres ciutats del món) és millor que la Universitat Pública de Navarra. Això sí, la privada s'ha de pagar a part, a part dels impostos, vull dir. I dissortadament no tothom s’ho pot permetre. Però això no és argument per criticar-la.

La gent que està convençuda de tenir sempre raó

Conec persones que estan absolutament convençudes de tenir sempre la raó. Amb elles, resulta inútil intentar argumentar que potser, sobre un tema determinat, tal vegada podrien estar equivocades. Potser no equivocades del tot, però sí una mica. Són persones molt intransigents, i consideren que la seva raó no pot ser discutida per ningú, i ni tan sols es pot posar a debat. Són persones partidàries del pensament únic que promouen alguns polítics, de dretes i també d'esquerres, persones que defensen l'existència d'una única visió del món, la seva.

Em trobava en una reunió convocada per una entitat ciutadana que té algunes dificultats per poder quadrar el seu balanç evitant les pèrdues, i es va parlar de la possibilitat d'una esponsorització temporal per part de l'empresa Aigües de Barcelona. De seguida va demanar la paraula una persona que defensava que el nivell ètic d'aquesta companyia no compleix els mínims, sense donar cap més argumentació que sostingués la seva postura. Ni jo ni ningú va reaccionar en contra d'aquella intervenció. En el meu cas, vaig considerar que aquell no era ni el lloc ni el moment adequats per obrir un debat sobre el posicionament ètic d'una empresa de serveis, un debat que en altres circumstàncies hagués estat molt interessant.

Ignoro si el funcionament d'aquesta empresa és ètic o no ho és, i ignoro també qui té autoritat per fixar els nivells ètics d’una empresa, però molt em temo que els detractors de l’empresa no aniran més enllà de centrar la seva crítica en el fet que és una empresa privada, i a parer seu el negoci de l'aigua hauria d'estar en mans públiques. La pregunta que ens podem fer és on està escrit que un polític sabria gestionar millor una empresa que una persona que no es dediqui a la política. Algun dia n'haurem de tornar a parlar.

No estem en guerra

A veure, no hi ha col·lapse, no hi ha apocalipsi, no estem en guerra contra ningú. La paraula guerra té unes connotacions molt greus, i convé no banalitzar-la; fer-ho és una irresponsabilitat que no ens hauríem de permetre. Per tant, si ja tenim clar que no hi ha guerra, no s'ha de pacificar res. La semàntica és important. Utilitzar la paraula pacificar referida al trànsit d'una ciutat forma part del fals relat dels comuns, i els barcelonins no hi hauríem de caure. Una cosa és pacificar, i una altra de ben diferent és regular, reordenar i castigar a qui no compleixi la normativa. Sense negar la realitat del canvi climàtic, alguns, molts, la majoria dels barcelonins (vots canten), no comprem el relat catastrofista d'Ada Colau i el seu equip. No hauríem de caure en la trampa semàntica de l'alcaldessa barcelonina. Cal reordenar el trànsit, tornar a donar la preferència al vianant (ara no la té), cal eliminar patinets i bicicletes de les voreres (la situació d’ara és escandalosa, passejar per segons quins llocs ha esdevingut una activitat de risc), cal regular que aquests vehicles hagin d’anar degudament identificats, cal multar als ciclistes que passen en vermell (que són la majoria), però ens estem equivocant quan traduïm aquestes assignatures pendents en una guerra.

Eleccions municipals

(Article original publicat el XX/3/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 93/3-2023, pàg.23)

A partir d’unes eleccions municipals, sempre hi ha qui tendeix a treure conclusions polítiques amb una perspectiva que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Però, dels resultats de les pròximes eleccions municipals, tant és que considerem els del conjunt de Catalunya, com els de Barcelona o els de les quatre capitals del país, el 28 de maig no ens hi jugarem ni la independència ni, tampoc, un canvi en el lideratge del moviment independentista. Cada procés electoral té la seva finalitat, i la finalitat d’unes municipals es limita a la gestió del municipi. Si més no, així hauria de ser, sense barrejar-hi altres temes com, per exemple, l’independentisme.

Els regidors d’un Ajuntament s’haurien de limitar a resoldre els problemes del seu municipi, i a facilitar tant com puguin la vida dels ciutadans que hi viuen. I, per sobre de tot, posant sempre l’interès públic per sobre dels avantatges particulars derivats del càrrec de regidor. Aquesta recepta sembla senzilla, però no ho deu ser tant, ja que la gent estaria encantada si tots els regidors treballessin amb aquests objectius, i els relleus polítics ni es plantejarien.

Insisteixo, les lectures unionistes o independentistes a partir dels resultats d’unes eleccions municipals no tenen gaire sentit, però els polítics professionals segur que no se’n sabran estar de fer-les. El 28 de maig la majoria dels electors votaran pensant en els afers del seu municipi, i no en assumptes d’àmbit superior com pot ser, per exemple, la independència de Catalunya. Per això ja tenim les eleccions dites autonòmiques, i a partir de les últimes que es van celebrar fa un parell d’anys ja va quedar clar que la majoria de catalans són independentistes.

De totes maneres, i potser contradient-me a mi mateix, dels resultats d’unes eleccions municipals a priori tampoc s’hauria de descartar res. Així, de les eleccions municipals de l’any 1931 se’n va derivar l’adveniment de la Segona República espanyola i la fi de la monarquia, amb l’exili d’Alfons XIII i tota la seva família. No cal dir que el sentiment antimonàrquic ja estava molt estès, especialment a les grans ciutats, i a partir d’aquelles eleccions tot es va precipitar.

Gairebé mig segle més tard i per voluntat expressa del dictador Franco, a Espanya es va reimplantar el règim monàrquic amb la mateixa família Borbó, encapçalada llavors pel net d’aquell Rei que el 1931 va agafar el camí de l’exili, un personatge que, per cert, ara viu exiliat als Emirats Àrabs Units. Monarquia i exili, un tàndem que s’ha fet tradicional. Però aquesta història l’haurem de deixar per un altre dia.

A la recerca del vot

 

Els candidats es deixen caure aquests dies pels llocs on pensen trobar persones disposades a escoltar-los, a donar-los la mà o abraçar-los, a petonejar-los, o a fer-se una selfie plegats. Anys enrere, abans d'unes eleccions tots els polítics anaven als mercats, però d'uns anys ençà els directors de campanya saben que aquestes institucions mercantils van de capa caiguda, per més que alguns polítics municipals simulin ignorar-ho.

(El món ha canviat, i això inclou també les noves formes de comprar. En alguns àmbits queda molt bé posicionar-se a favor dels mercats de barri i en contra d'Amazon i plataformes similars, però resulta ridícul anar en contra dels interessos dels consumidors. I molts d’aquests saben molt bé que allò que els convé és dedicar menys temps que abans a omplir la nevera i el rebost. Se'n diu comprar per Internet.)

Però una cosa són els mercats tancats, i una altra és el carrer Major de Sarrià obert a tothom aprofitant el Sarrià Street Market. Dissabte passat, en molt poca estona, vaig poder saludar i canviar impressions amb uns quants candidats a l'alcaldia de Barcelona, com ara l'Anna Grau de Ciudadanos, en Gabriel Cirera del Partido Popular, i en Xavier Trias de TornaTrias. I tot i que no em vaig creuar amb ells, em van dir que també corrien per Sarrià a la recerca del vot els candidats del PSOE i d'Esquerra. Dels comuns no en vaig sentir a dir res, però la seva candidata a repetir mandat també va ser vista passejant pel carrer Major fa pocs dies.

Tinc els meus dubtes que aquestes passejades sarrianenques tinguin una utilitat pràctica pels candidats, i encara en tinc més sobre el benefici que en puguin treure polítics que no es presenten a Barcelona ni a Catalunya, però que els partits també els exhibeixen com qui treu a passejar el santcristo gros. Així, dissabte vaig estar parlant amb el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, i el vaig felicitar com felicito a tots els catalans que fan coses interessants lluny de Catalunya. Los catalanes hacen cosas va dir un dia Rajoy, i tenia tota la raó. Així, el senyor Moreno Bonilla, nascut a Barcelona, és ara el president d'Andalusia. Per cert, va entrar al Tomàs a fer unes braves, i el detall va agradar al personal.

Sarrià, nostàlgia republicana

 

Divendres passat es va inaugurar a la plaça de Sarrià un faristol informatiu en commemoració del 150 aniversari de la proclamació de la primera República Espanyola, un episodi no gaire conegut de la nostra història. No va sorprendre que presidint aquell espai hi hagués una bandera espanyola tricolor, i tampoc va sorprendre que no hi hagués cap bandera catalana. Era un acte amb rerefons clarament espanyol, tot i que alguns fets que s'expliquen en el text del faristol, ocorreguts fa cent cinquanta anys, van tenir lloc a Sarrià.

Van prendre la paraula regidors de l'ajuntament —en plena precampanya electoral—, historiadors i representants d'entitats que ens van il·lustrar sobre aquell episodi de la nostra història, explicant detalls que la majoria dels presents desconeixien. Algunes intervencions portaven incorporada una dosi de patriotisme espanyol combinada amb una nostàlgia mal dissimulada. Però tot plegat va ser bastant contingut, i no es va arribar a pronunciar el crit de Viva España que l'ocasió potser hauria justificat.

En acabar una de les intervencions, alguns assistents del públic van cridar el conegut lema No hay dos sin tres, República otra vez, aixecant orgullosos el puny. La gran majoria d'assistents superava una determinada edat, i, com dèiem abans, alguns no podien dissimular la nostàlgia d'un passat que, per motius obvis, no van poder viure en directe cap de les persones que divendres es trobaven a la plaça de Sarrià. Va ser un acte simpàtic i emotiu, tot i que, a parer d’alguns assistents, la ubicació física del faristol a la plaça no sembla que sigui la més adequada.

Penye nia pana njia

(Article original publicat el 10/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2112, pàg. 2)

El títol que encapçala aquest comentari és el lema escollit pel calendari que l'empresa Ultramagic ha distribuït aquest any a la seva clientela de tot el món. Està escrit en suahili, la llengua que es parla en una zona molt extensa de l'Àfrica oriental. En una traducció lliure al català, podríem dir "on hi ha voluntat hi ha camí". I per què en suahili? Perquè va ser en aquella zona africana on es va gestar l'aventura empresarial d'Ultramagic, tot i que formalment l'empresa va néixer al centre d'Igualada.

Com moltes empreses que han nascut amb una sabata i una espardenya, i que amb els anys han arribat a ser líders mundials en els seus sectors d'activitat, Ultramagic també va començar a funcionar al garatge de la casa on vivien els seus joves fundadors, al centre d'Igualada. I tot i que l'empresa va néixer amb la idea de fabricar avions ultralleugers, aviat van veure que tindrien un futur més viable en el sector de la fabricació de globus aerostàtics.

Es tracta d’una empresa global, la majoria dels seus clients són a l'estranger. En aquests quaranta anys han fabricat milers de globus de tota mena, incloent-hi els de gran capacitat per a una trentena de passatgers. Són molt innovadors, i sempre busquen com adaptar els seus productes als exigents requisits tècnics de la seva clientela. No és per casualitat que des de fa anys els millors globus de competició del món els fabriqui Ultramagic.

Qui genera la riquesa d'un país és l'empresa privada, i des de fa quatre dècades Ultramagic dóna feina directa a molta gent de l’Anoia (actualment una setantena de persones), i contribueix a fer de Catalunya un dels indrets més exportadors d'Europa. Que una empresa compleixi quaranta anys és una molt bona notícia, i la festa dels quaranta anys de La Veu de l'Anoia que vam celebrar fa poc n'és un altre exemple. Que Ultramagic també sigui una empresa de l'Anoia, un fill d'anoiencs com jo ho celebra per partida doble. I que amb els anys s'hagi situat al capdamunt del rànquing mundial del seu sector d'activitat és un altre motiu de satisfacció.

Cal destacar també l'esforç d'aquesta empresa per posar els noms d'Igualada i Catalunya al món. I és gràcies a Ultramagic que des de fa uns anys Igualada és coneguda com la "ciutat dels globus", ja que els seus directius van fer realitat l'European Balloon Festival, una competició internacional que cada mes de juliol aplega a Igualada mig centenar de globus i pilots vinguts de tot el món.

Enhorabona a Ultramagic pels seus primers quaranta anys!

La societat del jiji-jaja

No és ben bé la definició del concepte "societat líquida" que va desenvolupar el sociòleg Zygmunt Bauman, però de vegades hi ha aspectes de la societat del jiji-jaja que m'hi fan pensar. Amb tanta falsa eufòria artificial (eufòria en minúscula, però, també, Eufòria en majúscula) i la creixent buidor intel·lectual que ens envolta, amb tants tiktokers i influencers del no-res, també en els mitjans de comunicació públics (amb els privats no m'hi fico, ja que s'ho paguen ells), la nostra societat està conreant un tipus de jovent que quan sigui més gran i ja ningú li rigui les gràcies, no serà capaç d'espavilar-se pel seu compte com fa la gent normal. No explicaré ara la diferència entre la gent normal i la gent del jiji-jaja, ja que qualsevol persona que no sigui de cal justet sap perfectament a què em refereixo.

Aquesta tendència empobridora de la societat està òbviament ben vista per aquells governants que pretenen tenir la gent entretinguda amb nimietats per intentar que no es parli gaire de les grans mancances de la seva gestió. Concretant-ho una mica, el gir vergonyós que ha fet la Generalitat amb els continguts i els personatges que s'han anat col·locant als mitjans de comunicació públics resulta del tot escandalós. Aquesta buidor no només te la trobes en el perfil social de persones amb poca formació sinó que s'està estenent entre tots els sectors de la societat.

Així, a la família Borbón també hi trobem individus d'aquesta mena, com els germans Marichalar Borbón que, tot i ser molt joves, ja es veu que difícilment faran res de bo a la vida. Segurament hi té alguna cosa a veure el fet que l'actual cap d'estat espanyol és el nét polític de Franco, per voluntat expressa d'un dictador sanguinari que pretenia assegurar la continuïtat política del seu règim. A Espanya hi ha una llarga tradició de no sotmetre a votació popular la figura del cap d'estat. Les coses no passen per casualitat.

Potser segurament també hi influeix el fet que Espanya es trobi al capdamunt del rànquing dels països amb més bars del món, amb un bar per cada 175 habitants (dades de l'INE del 2020). Tenint en compte que, a banda de consumir, les activitats que s'acostumen a fer als bars no van massa més enllà de pretendre resoldre els grans problemes del món dient quatre frases contundents, segur que aquest fet també hi ajuda.

Per altra banda, diuen que a Espanya, a més de les publicacions digitals, surten cada any al mercat més de seixanta mil llibres en format paper, una dada que pot semblar contradictòria amb la gran quantitat de bars que hi ha al país. No és habitual trobar-se gent que, en el seu temps lliure, vagi al bar a llegir un llibre, oi? Doncs això. No he buscat estadístiques fiables sobre el nivell de lectura dels espanyols, i només puc dir que en conec uns quants que no han llegit mai un llibre. Això sí, per Sant Jordi en compren un per seguir la tradició, però en molts casos va a parar sense ni obrir-lo a la prestatgeria del menjador. D'això alguns en diuen cultura.