Això d’en Maragall

El penúltim sidral mediàtic que ha sorgit a la política catalana han estat unes reflexions en veu alta, al meu entendre carregades de sentit comú, del conseller d’Educació de la Generalitat Ernest Maragall, que dimecres passat va venir a dir que la fórmula del tripartit s’ha de considerar esgotada. Maragall es va expressar molt gràficament, va dir quelcom que sap tothom, que Catalunya està fatigada del govern tripartit. Ignoro com es mesura si Catalunya està fatigada però sí que detecto que molts catalans estem molt fatigats.

Doncs bé, per dir una obvietat com aquesta, per repetir en veu alta allò que pensa i diu quasi tothom, alguns defensors d’aquesta atípica fórmula de govern se li han tirat a sobre, començant pel propi president Montilla al capdavant de l’aparell de Nicaragua, i acabant pels socis minoritaris del govern tripartit. Òbviament el qualificatiu atípica és meu, no del conseller, però és que uns pactes de govern de perdedors que arraconen per dues vegades seguides el partit guanyador de les eleccions són com a mínim i deixant de banda la seva legalitat, que no qüestiono, atípics.

Bé, això d’en Maragall va ser dimecres passat. Després va sortir el conseller Castells donant suport a Maragall, en el què alguns hi han volgut veure un cert corporativisme entre els consellers que alguns diuen que tenen una sensibilitat més catalanista. Més tard va fer més o menys el mateix la consellera Tura però, com fa habitualment, volent quedar bé amb tothom, com va fer recentment en demanar l’indult per a uns policies catalans condemnats en ferm per tortures pel Tribunal Supremo espanyol. Per cert, em resulta molt estrany constatar que d’aquesta comprensió de la consellera amb uns torturadors no se n’ha parlat gaire.

Simultàniament amb aquestes intervencions se’n van produir unes altres de caire més espanyolista, en línia amb la tendència majoritària que domina el socialisme català. I aquesta primera part del sidral mediàtic podríem dir que es va tancar diumenge amb un llarg article d’Ernest Maragall que ocupava tota una plana senar de La Vanguardia. Un article on diu una mica de cada cosa per intentar quedar bé amb tothom, com per exemple que “hace tiempo que el Gobierno de José Montilla renunció a encarnar un proyecto integral de país” i que “estoy firmemente dispuesto a hacer todo lo que me corresponda para que José Montilla sea de nuevo el president de la Generalitat”. Una prova més que ens indica que si sumen els 68 escons necessaris hi haurà un tercer tripartit, evidentment amb el suport més entusiasta del conseller Maragall.

PS: La cirereta del pastís ha estat la comèdia de la dimissió de Maragall d'ahir a la tarda, no acceptada per Montilla, i una esperpèntica rectificació del conseller sobre allò que ell mateix havia escrit només un dia abans a La Vanguardia, però això no és res més que una mica de teatre pactat entre aquests dos personatges per intentar salvar els mobles d'una lamentable etapa política que té els dies comptats.