Aptituds i actituds laborals

De tant en tant m’aturo a l’Hotel del Bruc (a la foto) a esmorzar. És un establiment de tres estrelles situat a l’autovia A2 direcció Lleida, just abans del túnel del mateix nom. Paro precisament allà i no en un altre lloc per diversos motius: disposa d’un bon aparcament, tenen a disposició de la clientela els diaris gratuïts de la comarca de l’Anoia (L’Extra i L’Enllaç) així com els de pagament (El Periódico i La Vanguardia), són correctes en el tracte, els cambrers t’acostumen a contestar en català encara que aquesta no sigui la seva llengua materna, i si els demanes un cafè curt et serveixen un cafè curt i no mig cafè llarg com fan en altres establiments. Vull dir que no és res de l’altre món però per a mi ja és suficient.

Ahir m’hi vaig tornar a aturar. En aquell establiment els croissants tenen per sobre una lleugera pàtina de caramel que els hi dóna molt bon gust, però alhora té l’inconvenient que, quan els agafes, els dits et queden enganxosos fins que no et rentes les mans. Si el cambrer és un dels que fa temps que hi treballa no hi ha cap problema, ells ja em coneixen i saben les meves manies (suposant que utilitzar coberts per menjar un croissant caramel·litzat sigui una mania, que aquí potser hi hauria molt a discutir), i junt amb el croissant em porten també una forquilla i un ganivet. Però quan m’atén un cambrer que no em coneix els coberts sempre els haig de demanar, com si fos un extra.

Hi ha cambrers que quan els demanes alguna cosa que ells consideren un extra, quelcom que normalment la gent no acostuma a demanar com, per exemple, uns coberts per manipular un croissant, actuen amb professionalitat. Posen bona cara i te’ls porten sense més, i alguns fins i tot es disculpen per l’oblit. En definitiva, tenen les aptituds i les actituds necessàries per desenvolupar-se en la seva feina. Però n’hi ha d’altres que de seguida et transmeten el missatge que allò que els demanes no és una cosa normal, vull dir normal per a ells. Es pensen que ets un tiquismiquis i un té la impressió que pretenen posar-te en evidència. Primer fan com una cara estranya, després et pregunten “uns coberts?” com si no hagués quedat clar que sí, que quan tu demanes uns coberts és exactament allò el que vols, uns coberts. Finalment te’ls porten fent un posat de suficiència que denota el què estan pensant sobre aquell client capritxós que ha tingut la gosadia de demanar uns coberts. En altres paraules, estan fen mèrits per guanyar-se una bona propina.

Els primers, els que coneixen el seu ofici i actuen amb aquella professionalitat que cada dia costa més de trobar per aquestes contrades, tenen moltes més possibilitats que els segons de tirar laboralment endavant i de conservar la seva feina. Els primers fins i tot poden acabar muntant el seu propi negoci i sortir-se’n amb èxit. En canvi, els altres seran sempre els candidats a quedar-se sense feina en cas que l’empresa es vegi forçada a prescindir d’una part de la seva plantilla, i difícilment se’n sortiran si algun dia decideixen posar-se pel seu compte. Són aquells treballadors que no tenen clar el concepte bàsic de servei al client, una qualitat imprescindible si et dediques a fer de cambrer. Però el cas dels cambrers de l’Hotel del Bruc és extrapolable a qualsevol treballador de qualsevol empresa.