Més sobre això d’en Maragall

Ahir al matí José Montilla i Ernest Maragall eren entrevistats a quarts de deu, simultàniament, per les ràdios que tenen més clientela de Catalunya, respectivament RAC1 i CatRàdio. Vaig decidir anar fent zàping d’una emissora a l’altra i aviat vaig veure que en les seves respectives entrevistes ambdós polítics donaven o, millor dit, evitaven donar més explicacions sobre el sainet que havien protagonitzat ells mateixos la setmana passada, i que se suposava que havia acabat dilluns amb aquella falsa dimissió seguida d’aquell patètic donde dije Digo digo Diego per part del conseller. Ambdós polítics s’escapolien com angules dels seus respectius entrevistadors, Jordi Basté i Manel Fuentes. Montilla insistia que el tema ja estava tancat i que, per tant, no hi tenia res més a afegir, i per la seva banda Maragall insistia a en Fuentes que aquelles preguntes que li feia no eren interessants i es referien al passat, i li suggeria que l’entrevista s’havia de centrar en el futur i “en allò que realment interessa al país”, com si hagués de ser ell, Maragall, qui ens hagués de fixar els temes que interessen al país. Si jo hagués estat en Fuentes li hagués contestat que en aquella entrevista, com en totes, les preguntes les escull el periodista i l’entrevistat s’ha de limitar a respondre-les, però evidentment en Fuentes en sap molt més que jo i només li va contestar que si algú havia posat públicament el tema sobre la taula aquest havia estat el propi Maragall amb allò de la fatiga de tripartit. A pesar de la insistència d’en Basté i d’en Fuentes cap del dos entrevistats va dir ahir res de nou que no haguessin dit ja en els dies anteriors.

L’entrevista d’ahir a Maragall és un nou episodi d’aquest viacrucis laic que té el tripartit com a principal protagonista. En el fons va ser un nou intent per part del conseller de voler marcar clarament distàncies amb Montilla i, molt especialment, amb tot el què representa Montilla. El president, però, va estar tirant pilotes fora i insistint a donar el tema per tancat. Maragall també va estar omplint els minuts sense dir allò que en Fuentes pretenia que acabés dient, però a la vegada insistint en els arguments de fons del seu conflictiu article de diumenge a La Vanguardia. Per tant, de tema tancat res de res. En arribar-se a les deu, hora del butlletí de notícies per a ambdues emissores, i veient que ni el president ni el conseller havien donat cap exclusiva, els entrevistadors es van prendre la llicencia d’oblidar-se de la puntualitat deguda als oïdors i van allargar les seves entrevistes: Fuentes només durant un parell de minuts mentre que Basté la va fer durar fins a les deu i vuit minuts, però ambdós sense èxit. Per tant, ara tornem a ser allà on érem diumenge abans de la forçada i a la vegada no acceptada dimissió. Tot un sainet que ara s’ha reobert, suposant que en algun moment s’hagués tancat, que potser és molt suposar.