Per raons que no vénen al cas molt sovint m’haig de desplaçar a Igualada, la capital de la comarca de l’Anoia. Entre altres particularitats la ciutat és molt coneguda per la seva gran oferta d’outlets. Es tracta de negocis de venda al detall, bàsicament de roba però també d’altres productes, que ofereixen uns preus per sota de mercat, entenent el terme de mercat com el nivell de preus que et pots trobar en una botiga qualsevol en condicions normals. Per a les persones que saben comprar –dissortadament no és el meu cas- allà es poden trobar veritables gangues. Molt sovint els outlets es troben situats en naus industrials amb decoració i comoditats zero per al client. Bàsicament allà hi vas per feina i aquesta mena de detalls es consideren sobrers. Són botigues més o menys lligades a fàbriques tèxtils de la mateixa ciutat o de fora, que utilitzen aquests locals per treure al mercat els productes que ja no tenen sortida ni es poden vendre en els comerços convencionals. Els motius poden ser per canvi de moda (roba de la temporada passada), defectes de fabricació que poden ser importants o gairebé imperceptibles, restos de sèrie i partides que per diverses causes són de difícil col·locació al mercat. La filosofia comercial dels outlets és que encara que sigui a un preu quasi regalat s’ha de donar sortida com sigui a tota aquesta sèrie de productes que, per més barats que es venguin, sempre serà millor que deixar-los emmagatzemats.
En el món de la política els outlets també semblen imprescindibles. Es tracta de donar una sortida pràctica a una sèrie de personatges que per diversos motius ja es consideren políticament amortitzats per les cúpules dels seus respectius partits. Com que no els poden llençar com si fossin uns calçotets tarats dels outlets igualadins, els hi busquen un aparcament polític mitjanament decent en espera de la jubilació. Aquests aparcaments poden ser observatoris, comissions, instituts, delegacions, consells, assessories, etc., és a dir, organismes públics de tota mena i condició que òbviament paguem entre tots. No cal dir que les utilitats pràctiques de molts d’aquests organismes són més aviat escasses per no dir nul·les. Posaré un exemple concret i espero que ningú se m'enfadi. Al meu entendre, el gran outlet de la política espanyola, o almenys el més vistós i conegut, és el Senado, conegut també com Cámara Alta. És una institució que no serveix absolutament per res, i si algú pensa el contrari seria bo que ens ho anés explicant. Allà troben la seva sortida política els exministres, expresidents autonòmics, exconsellers..., i també alguns polítics en actiu que amb el sou de senador acaben d’arrodonir els seus minsos sous d’alcaldes, diputats autonòmics, etc. Però com dèiem abans, bàsicament, els personatges que disposen d’escó al Senado es troben políticament amortitzats i van fent la viu viu sense fer massa soroll fins a la seva definitiva jubilació.
En el món de la política els outlets també semblen imprescindibles. Es tracta de donar una sortida pràctica a una sèrie de personatges que per diversos motius ja es consideren políticament amortitzats per les cúpules dels seus respectius partits. Com que no els poden llençar com si fossin uns calçotets tarats dels outlets igualadins, els hi busquen un aparcament polític mitjanament decent en espera de la jubilació. Aquests aparcaments poden ser observatoris, comissions, instituts, delegacions, consells, assessories, etc., és a dir, organismes públics de tota mena i condició que òbviament paguem entre tots. No cal dir que les utilitats pràctiques de molts d’aquests organismes són més aviat escasses per no dir nul·les. Posaré un exemple concret i espero que ningú se m'enfadi. Al meu entendre, el gran outlet de la política espanyola, o almenys el més vistós i conegut, és el Senado, conegut també com Cámara Alta. És una institució que no serveix absolutament per res, i si algú pensa el contrari seria bo que ens ho anés explicant. Allà troben la seva sortida política els exministres, expresidents autonòmics, exconsellers..., i també alguns polítics en actiu que amb el sou de senador acaben d’arrodonir els seus minsos sous d’alcaldes, diputats autonòmics, etc. Però com dèiem abans, bàsicament, els personatges que disposen d’escó al Senado es troben políticament amortitzats i van fent la viu viu sense fer massa soroll fins a la seva definitiva jubilació.
6 comentaris:
tinc curiositat per saber quin creus que és l'outlet per excel·lència de la política catalana. Si vols no em contestis per aquí :)
Bona pregunta, Clidice. Aquí no tenim una institució com el Senado però tenim un munt d’observatoris, comissions, instituts, delegacions, consells, assessories, etc. Potser hauríem de buscar per aquí encara que també hi podríem incloure més d’una conselleria que no serveix per res més que per justificar determinats sous.
Aquí en devem ser especialistes amb aquests outlets. Sense anar més lluny, deien que la primera dama catalana té més de 15 responsabilitats públiques, quantes d'aquestes seran outlets?
a Moià es veu que tenim un gestor repescat pel nostre endeutant alcalde. El tal gestor dieun males llengües que cobra sis mil euros mensuals per fer la seva feina, que no està malament. Deu ser que és molt difícil dur les finances d'un municipi tan endeutat... dons es veu que aquest gestor va estar involucrat en una investigació per corrupció d'aquestes que hi han hagut a ca nostra, no de les darreres. Es veu que Moià deu ser l'outlet per retirar polítics corruptes de forma discreta i que puguin anar cobrant un bon sou. I nosaltres a pagar IBI...
Miquel,
Ho sento, no tinc resposta a la teva pregunta, o potser és que aquesta senyora que dius té molta més capacitat de treball de la que ens pensem. Sigui com sigui jo sempre intento evitar utilitzar termes com “primera dama” per referir-me a les parelles dels nostres polítics, trobo que és una terminologia antiquada. I tant m’és que la parella sigui dama o cavaller.
Isabel,
Ja fa uns dies que m’he adonat que a Moià teniu mala peça al taler. I sobre els sis mil euros que dius, si al final aquest home us resol el problema potser no ho trobareu tan car, i si no us el resol fins i tot mil euros seria massa. El que vull dir és que el salari sempre hauria d’estar en relació amb els resultats obtinguts, i si no hi ha resultats... al carrer.
Té raó en Miquel, Isabel. 6.000 euros és un salari força normal en professionals d'una certa entitat. Difícilment aconseguiràs algú prou preparat per menys. I t'asseguro que si us arregla alguna cosa ho trobareu ben econòmic. Ànims!
Publica un comentari a l'entrada