.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 28 de novembre del 2011

El rerefons del luxe

Sovint no puc evitar pensar, i admeto que en molts casos és un pensament totalment erroni, que qui presumeix massa del que té, dels seus béns estrictament materials, és que no té gran cosa més de què estar-ne orgullós. Així, personalment prefereixo l’austeritat i la discreció al luxe i l’ostentació, però puntualitzo que això és en l’àmbit personal, ja que professionalment la cosa canvia. Sempre recordaré una frase que deia més o menys això: no saps tu pas quant caviar i foie haig de menjar per poder portar les patates i les mongetes a casa.

En temps de crisi econòmica tan generalitzada com la que actualment estem patint algú pot pensar que no deixa de ser una gran frivolitat parlar de productes i serveis de gran luxe, del tot prescindibles. En la categoria de prescindible hi podem incloure, per posar només uns exemples, aquells rellotges tan cars i exclusius pels que hi ha una llarga llista d’espera per adquirir-ne un, els restaurants triestrellats on molts hi van més per deixar-s’hi veure que per la gastronomia en si, els hotels de set estrelles del golf Pèrsic o els cotxes pels que sovint es paga tant per la marca dels quatre cercles enllaçats o per l’estrella de tres puntes encerclada com pel producte en si.

Partint d’aquestes consideracions prèvies, si només ens quedem en el vessant frívol del luxe i el fenomen no s’analitza una mica més a fons, parlar del luxe com faig ara pot semblar, com dèiem abans, una frivolitat. No és pas la primera vegada que toco aquest tema. Sense anar més lluny, fa uns dies jo mateix vaig comentar algunes particularitats de les botigues de marroquineria de gran luxe de Viena. I ara potser algú em podria preguntar: i tu, Miquel, per què et fixes en aquesta mena de comerços? La resposta és ben senzilla: per deformació professional. I no cal entrar en més detalls. Un altre exemple on el luxe hi és ben present és, com dèiem abans, el de determinats restaurants molt exclusius. Dijous es va celebrar a Barcelona la gala dels restaurants condecorats amb estrelles per la coneguda marca francesa de pneumàtics. Tot un prodigi del màrqueting que, com va passar l’any passat, fins i tot es pot permetre la relliscada de premiar un restaurant de ses illes que fa mesos que ha tancat.

Per cert, permeteu-me fer un petit parèntesi. En la categoria de restaurants triestrellats, fins dijous Catalunya guanyava la partida a Euskadi per quatre a tres. Doncs bé, a partir d’ara s’han intercanviat els papers, i són els bascos els que guanyen als catalans per tres a dos. Aprofitarem per recordar que si ho limitem a la península Ibèrica, Espanya i Portugal, comme d’habitude, queden al marge d’aquesta lluita. Són països que de restaurants triestrellats no en tenen cap, i ja he explicat altres vegades que, menjant-s’hi tan bé com s’hi menja, aquest és un misteri que no he entès mai. Misteris de la Michelin. Tanco parèntesi.

El que volia dir, però, és que darrere de l’exclusivisme que envolta el món del luxe hi ha molta gent normal que en viu. Són molts els negocis basats en el sector del luxe de gamma alta, des de pagesos i ramaders fins a fàbriques de tota mena, amb tota la derivació d’activitats comercials, logístiques, etc. Per tant, quan parlem d’aquelles marques de luxe que tots tenim al cap, poca broma a l’hora de frivolitzar-ho: hi ha molta gent que pot menjar patates cada dia gràcies a què hi ha un japonès o un rus o un xinés o un brasiler que un dia tenen el caprici de comprar-se un Lamborghini o un Aston Martin.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Diuen que "era tan pobre que només tenia calers", però aquests, moltes vegades, són els que fan moure la roda. Una coneguda, l'altre dia, em comentava: "ara, amb la crisi, el que cal és treballar pels rics, els de debò, que són els únics que gasten ... i paguen". És evident que els altres, els que gasten i no paguen, ja estan passant a millor vida, o a la que ens pertoca a tots plegats, malgrat que els bancs havien provat que les coses fossin d'una altra manera.

La igualtat "per dalt" és un negoci ruinós, i no és pas perquè sí que som una cultura on la màxima havia estat el "menjar poc i pair bé". Vaja, que el refranyer no perd pistonada ;)

Anònim ha dit...

Miquel i Clidice. Avui esteu excel·lents. Està tot dit.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
No hi podria estar més d'acord.

Ramon,
Gràcies.