El fracàs d’una societat

Dos signes ben visibles del fracàs estrepitós de determinades polítiques de la nostra societat són l’existència del Gran Recapte d’Aliments i la Marató de TV3. No són ben bé el mateix però la filosofia que hi ha al darrere s’hi assembla força. És la caritat institucionalitzada que alguns bategen com a solidaritat. Denominacions al marge, l’objectiu d’aquests esdeveniments és intentar pal·liar els efectes adversos d’una societat molt injusta que no inverteix prou en investigació mèdica ni en polítiques socials.

Cal dir que els culpables de l’existència de la caritat institucionalitzada són els polítics que no han estat capaços de tirar endavant les polítiques necessàries que evitarien aquests espectacles de la caritat. I, sorprenentment, quan la caritat es converteix en festa els culpables es posen totes les medalles. Parlo d’aquells personatges amb sou públic que, asseguts a primera fila de la sala, van prenent nota per telèfon dels donatius que es van rebent. I, sobretot, que ho agafi TV3, que s’acosten eleccions —sempre s’acosten eleccions—  i aquests gestos es poden convertir en vots.

Naturalment que s’ha d’agrair la gran tasca de les persones anònimes que es posen les armilles a les sortides dels supermercats per recollir la caritat del client en forma d’un paquet d’arròs. Però, massa sovint, amb un gest molt lloable com aquest s’intenta amagar la realitat que hi ha al darrere. La caritat que tapa els nostres forats socials és el mal menor d’una societat tan hipòcrita com injusta. L’objectiu hauria de ser que aquesta mena d’esdeveniments caritatius perdessin la seva raó de ser, però tot indica que els poders públics van en la direcció contrària, és a dir, la de potenciar-los per, d’aquesta manera, intentar tapar-se les vergonyes.

Deslocalitzar l’empresa

Des de fa un temps determinades entitats empresarials i mitjans de comunicació insisteixen molt en el fet que algunes empreses catalanes marxen de Catalunya i es radiquen a, posem per cas, Dublín (Irlanda) o Madrid (Espanya). Algunes informacions ens parlen de dotzenes d’empreses que darrerament han fet aquest pas. No poso en dubte que la dada pugui ser certa, però d’empreses que canvien de domicili fiscal sempre n’hi ha hagut. Els motius per fer-ho solen ser molt diversos tot i que, en la majoria dels casos, es busca una fiscalitat menys onerosa. Si aquí es paga ics d’impost de societats i a Irlanda es paga una tercera part, s’entén que hi hagin empreses que decideixin aprofitar-se’n. I és que el patriotisme és cosa de les persones i no de les empreses, que no acostumen a actuar per patriotisme sinó amb l’objectiu de generar beneficis. Una empresa sense beneficis és el pas previ a la seva desaparició, amb tots els costos socials que això comporta.

Però dit tot això, quan ens diuen que dotzenes d’empreses marxen de Catalunya ens amaguen una part de la veritat. Així, per poder valorar correctament aquest fenomen ens haurien de facilitar també els beneficis que generen i l’impost de societats que aquestes empreses deixaran de pagar a Catalunya. Aquí potser ja ens emportaríem alguna sorpresa. Però, més important encara, ens haurien d’informar també de les empreses que fan el camí en sentit contrari, és a dir, les que decideixen establir-se a Catalunya, així com les seves inversions. Penso ara en determinades inversions estrangeres que tenim constància que es fan a Catalunya i que darrerament costen de trobar en segons quins mitjans. Per tant, la notícia correcta no ha de ser sobre les empreses que marxen sinó el balanç final que d’aquests moviments empresarials en ambdós sentits en resulta, i aquest balanç ens és clarament favorable.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

Es diu que Barcelona és una ciutat d’esquerres, i que si vols fer carrera política i simpatitzes amb aquestes idees, o almenys si no t’hi mostres en contra, tens mitja carrera política feta. El fet és que dels trenta-sis anys que portem d’ajuntaments democràtics l’esquerra n’ha governat trenta-dos, i la dreta només quatre, vuit vegades menys. Però l’àmbit de l’esquerra és molt ampli, i va des de la moderada socialdemocràcia fins a l’extrema esquerra. Ara a Barcelona tenim un govern de l’extrema esquerra comunista, que va rebre el suport electoral d’un de cada quatre barcelonins, un gran suport però clarament insuficient per governar amb comoditat. Tenim ja l’experiència de mig any per constatar que per la manca de la cultura del pacte aquest govern gairebé no pot governar, i ni tan sols ha estat capaç d’aprovar els pressupostos. La lògica ens diu que apostar per una futura moció de censura que impedeixi a Barcelona en Comú acabar la legislatura governant en solitari no és cap disbarat. Seria una opció tan exquisidament democràtica com ho és que ara intentin governar amb només onze regidors de quaranta-un, i és que la matemàtica política sempre s’acaba imposant.

Ciudadanos

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.730 de La Veu de l'Anoia)

Cal exercir una mica la memòria i recordar els episodis previs que van acabar desembocant en el naixement de Ciudadanos, i ara em ve a la memòria tot aquell soroll mediàtic del Foro Babel i altres plataformes polítiques. L’objectiu últim dels seus promotors era, i segueix sent, que amb l’excusa falsa de defensar la llengua espanyola, com si aquesta necessités una defensa especial, s’havia de debilitar l’ús de la llengua catalana que, aquesta sí, necessitava i necessita encara una protecció oficial si no volem que acabi desapareixent. Perquè l’objectiu d’alguns polítics és que el català acabi desapareixent. Recordem les dades: l’espanyol té cinc-cents milions d’usuaris mentre que els de català no arriben a deu, cinquanta vegades menys. Amb aquestes xifres a la mà resulta insultant que encara hi hagi qui dubti sobre quina llengua necessita protecció.

Aquells autoanomenats intel·lectuals mai ho admetien en públic, però se’ls notava de lluny quina era la seva intenció: unitat de llengua a l’estat. Tots iguals, aquí i a Valladolid, amb l’objectiu que el català quedi reduït a l’àmbit familiar i poca cosa més. Rivera demostra la seva intel·ligència política perquè sap que el seu discurs demagògic té una molt fàcil venda electoral a la resta de l’estat, així com en els barris d’immigració espanyola de Catalunya. Diguem-ho clar: el català els fa nosa, perquè la seva existència grinyola amb el seu projecte unificador d’una España Una Grande y Libre. L’eslògan és d’altres èpoques, ho sé, però s’adapta perfectament a les intencions polítiques d’aquest partit. Resulta insultant que quan ara la cap de l’oposició parlamentària Arrimadas fa les rodes de premsa en espanyol, després s’ofereixi a fer una versió curta en català, com donant a entendre que els catalanoparlants som analfabets en espanyol.

Posteriorment i potser per dissimular una mica, Ciudadanos s’ha posicionat en la defensa d’una tercera llengua, l’anglès, en igualtat de condicions amb les altres dues. Això portaria com a conseqüència pràctica que, sobre el paper, el català ja quedaria limitat al 33 per cent. L’objectiu oficial és la defensa i promoció de l’espanyol i l’anglès, però l’objectiu amagat sempre és perjudicar el català, i cal que la gent en sigui conscient. Tothom té dret a votar aquesta opció política, però alhora és bo que els potencials votants catalans de Ciudadanos sàpiguen quins són els orígens i quin és el rerefons d’aquest partit i les perverses intencions, més o menys amagades, dels seus dirigents.

Calia publicar aquesta foto?

Aquesta foto de Reuters va ser reproduïda ahir per mitjans de comunicació de tot el món. És la detenció d’un presumpte terrorista a Saint-Denis. No estic suggerint cap intent de censura, i la millor prova és que per il·lustrar i complementar aquest comentari també he decidit publicar-la. Però estic segur que més d’un s’ho pot prendre com una provocació. Potser és el que es pretén, provocar l’enemic amb un càstig mediàtic afegit? Pena de telenotícies, que en diem per aquí? Doncs després no ens lamentem quan ells publiquin altres fotos que a nosaltres no ens agradin i les considerem una provocació.

Si jo fos de la CUP

Si jo fos de la CUP, segurament també m’emprenyaria amb la pressió que estan rebent els cupaires per investir Mas, i des d’una visió molt tancada de la situació política puc arribar a entendre que estiguin molestos. Però dit això, ells també han d’entendre que la majoria dels independentistes ni són de la CUP ni hi simpatitzen, i l’actitud de desgast de la CUP —desgast del candidat i, conseqüentment, desgast del procés— encara molesta més, i a molta més gent. La CUP no sembla ser-ne conscient i, si en fos, encara seria més greu.

Si jo fos de la CUP, treballaria de valent buscant clientela nova per tal d’intentar aplicar en el futur les meves idees polítiques per mitjans democràtics. Però, mentrestant, sent conscient que la força parlamentària de la CUP es limita a deu escons, no posaria els entrebancs que estan posant per fer descarrilar el procés. Ara no és el moment de dissenyar el futur econòmic i social de Catalunya, i menys encara d’aplicar el model de l’últim partit de Catalunya en representació parlamentària. Això seria antidemocràtic.

Si jo fos de la CUP, intentaria fer veure als meus companys de partit que la CUP confon els temps. Ara cal treballar per fer de Catalunya un país independent, i en aquesta tasca ens necessitem tots treballant alhora i sense fer-nos la traveta. I tots vol dir tots, no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú. Ara no s’ha de decidir com serà la Catalunya del futur, això s’anirà decidint cada quatre anys mitjançant les eleccions. Tant costa d’entendre?

Si jo fos de la CUP, veient el trist espectacle d’aquests dies, em donaria de baixa immediatament. El candidat es va equivocar oferint a la CUP unes contrapartides que, al meu entendre, eren del tot inacceptables, però dijous ja va quedar perfectament clar que els de la CUP només se’l volien torejar, i segurament no quedarà cap altra opció que anar a unes noves eleccions. És trist reconèixer el fracàs però com més es tardi a fer-ho més costos tindrà per tothom.

Morts de primera i morts de segona

Foto: Le Monde

De Barcelona a París hi ha menys de dues hores d’avió, i de Barcelona a Ankara, Beirut o Damasc una mica més, però tampoc tant més. Al món, dissortadament, d’atemptats terroristes amb dotzenes de morts i ferits se’n produeixen cada setmana, i els morts i ferits en atemptat són sempre persones innocents. És per això que quan, davant de determinats atemptats, no tots, veiem els polítics fent grans declaracions de rebuig i condemna, posant les banderes a mitja asta i participant en minuts de silenci, alguns ens preguntem pel motiu de la claríssima discriminació que fan d’uns morts respecte a uns altres. Alguns pensem que els morts no poden ser de primera i de segona, i no entenem que, per part dels poders públics, els morts de divendres a Paris mereixin més consideració i respecte que els que cada setmana moren una mica més lluny. Així, en les reaccions de les autoritats públiques alguns hi veiem una barreja d’hipocresia i cinisme. O potser només es tracta d’una manifestació pública d’impotència per resoldre un problema que, massa sovint, han provocat els mateixos polítics, per acció o per omissió. Pensem-hi!

Un fracàs estrepitós

Foto: La Vanguardia

Avui és divendres 13, dia de la mala sort pels supersticiosos, i que jo no sigui supersticiós no vol dir que no pugui reconèixer que no estem de sort. Estava convençut que aquesta setmana hi hauria acord per investir president de la Generalitat. No ha estat així, i la CUP ho ha despatxat amb un “no tranquil”. Per a algunes persones, segurament no experimentades en l’art de la negociació, negociar és rendir-se als desitjos del seu interlocutor. Però negociar és una altra cosa. Negociar no és atrinxerar-se com ha fet la CUP. Negociar és, també, cedir i, sobretot, reconèixer la força que representa cada part de la negociació. La força parlamentària de la CUP és sis vegades inferior a la força de Junts pel Sí, i sovint es tendeix a oblidar-ho.

Gràcies a l’actitud obstruccionista de la CUP el blog unionista se n’està sortint prou bé. Tot i que molts encara alaben la coherència de la CUP, a partir d’ara caldrà parlar de la seva intransigència, perquè reflecteix molt millor la realitat. Cada dia està més clar que l’objectiu prioritari d’aquest partit és desgastar políticament el candidat, però la corrupció no és excusa per vetar-lo. Que Mas sigui un corrupte ens ho han de demostrar, i de moment no ho ha demostrat ningú. En canvi, sí que ha quedat sobradament demostrat que Mas és qui més se l’ha jugat. Per cert, Junqueras està molt callat, i alguns diuen que massa i tot.

Calia donar a l’estat una imatge de fermesa i determinació, i fins ara només s’ha demostrat que hi ha hagut molta intransigència i un total desacord per part del bloc independentista. La impressió que ens emportem d’aquesta setmana parlamentària és que la decisió de la CUP ha reforçat el moviment unionista. Si més no, estan posant tants bastons a les rodes de l’independentisme que sembla que ells no en siguin partidaris. No dic que no en siguin, dic que ho sembla. A partir d'ara cada minut que passa afebleix procés i candidat, i repetir eleccions segurament seria el mal menor.

Discriminació electoral

El preu de sortir escollit diputat no és igual a Barcelona que en una comarca poc poblada, i la diferència pot arribar a ser considerable. És més fàcil, és a dir, es necessiten menys vots per sortir escollit diputat en segons quins llocs que en altres, i això es fa per evitar que territoris poc poblats es quedin sense representació a les cambres legislatives. No em sembla pas malament, però s’ha de dir també que resulta discriminatori. Jo mateix, que visc a Barcelona, em sento molt discriminat per la llei electoral, de la mateixa manera que un elector de Madrid es pot sentir igualment discriminat respecte els electors de, posem per cas, Teruel. El principi d’una persona un vot a la pràctica no és aplicable, perquè el meu vot val menys que el d’una senyora de Cervera. De fórmules per conjuminar la representació del territori i el principi que tots els vots han de valer igual n’hi ha moltes però, es miri com es miri, sempre hi hauran electors i elegits que hi sortiran perdent, i d’altres que hi sortiran guanyant. Esperem que quan es redacti la llei electoral catalana s’arribi a una solució de compromís que faci que les grans diferències actuals, ja que no es poden eliminar del tot, almenys s’escurcin.

Matemàtica parlamentària

Foto: ara.cat

Des de les eleccions del 27-S uns i altres ens hem fet un fart de discutir que si vots, que si escons, que si percentatges, que si plebiscitàries, que si naps i que si cols. Al final la cosa és, però, força més senzilla. La foto reflecteix el resultat de la votació d’ahir al matí al Parlament de Catalunya, i la matemàtica parlamentària ens diu que 72 vots són més que 63 vots. Doncs no cal dir res més.

Setmana decisiva?

Posant-hi una barreja de seny i sentit comú, aquesta hauria de ser la setmana decisiva. El termini per investir president de la Generalitat s’acaba oficialment passat Reis, però penso que el termini sensat s’hauria d’acabar aquesta mateixa setmana i, més concretament, en la segona votació. Aquesta tarda o demà es produirà la primera votació i, excepte sorpreses d’última hora, gens previsibles, tot indica que encara no hi haurà acord. Però de la segona votació, prevista per mitjans de setmana, n’hauria de sortir investit el president, sense més excuses ni dilacions. No ens podem permetre tant temps d’inestabilitat.

Fa un mes i mig que es van celebrar les eleccions, i de temps per negociar-ho tot n’hi ha hagut més que suficient. Allargar més la investidura del president no portaria enlloc i, més important encara, aniria debilitant no només el candidat, cosa que a algú potser ja li estaria bé, sinó tot el procés. Aquesta situació d’interinitat no convé als grups polítics que defensen la independència de Catalunya i que disposen de la majoria absoluta parlamentària per poder aplicar el programa electoral amb el que es van presentar a les eleccions.

No vull creure que els 72 diputats independentistes siguin tan rucs com per tirar-se pedres a la seva pròpia teulada i, de retruc, a la dels seus votants. Seria imperdonable que es deixés passar una oportunitat com la que tenim ara i que, si no s’aprofita, no es tornarà a presentar en molt temps. Espero, doncs, que aquesta setmana s’acabi, per fi, aquest vodevil tan lamentable. Haver de tornar a votar el mes de març, que és l’alternativa lògica si ara no es posen d’acord, seria la constatació d’un gran fracàs col·lectiu i tindria uns costos altíssims que els catalans no ens podem permetre.

Pagar en negre

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.728 de La Veu de l'Anoia)

No conec ningú que no pagui en negre, però primer vull aclarir què entenc per pagar en negre. Anar a un bar a prendre cafè i pagar 1,20 € sense que et donin el tiquet és pagar en negre, tot i que no en siguis conscient. El fet és que hi ha la possibilitat que la venda d’aquell cafè sense tiquet no es declari al fisc. Recordo que fa uns anys, a Itàlia, quan sorties del bar on havies entrat a esmorzar la Guardia di Finanza et podia demanar el tiquet de la consumició, i si no el tenies et podien multar. Era la visualització populista de la lluita governamental contra la circulació del diner negre, tot i que en un país com Itàlia on gairebé tothom paga amb bitllets segurament aquella mesura no va servir de gran cosa. Però els diaris en parlaven i algun governant es devia posar alguna medalla. Recordo també una vegada, a Lisboa, en què l’amo d’un bar va sortir a buscar-me al carrer per entregar-me el tiquet que havia deixat oblidat al mostrador. Al nostre país aquestes coses no passen.

Fa uns dies Jordi Évole va entrevistar els líders polítics emergents Albert Rivera i Pablo Iglesias. Preguntats pel periodista, tots dos van admetre amb naturalitat que segurament alguna vegada havien pagat en negre, i aquí van ser honestos. Després alguns puristes que, per cert, també deuen pagar el cafè en negre s’han posat les mans al cap, i algun periodista fins i tot ha dit que una confessió així inhabilita per a governar. El fet és que es comença per pagar el cafè en negre i s’acaba com s’acaba. Fins i tot es diu que els notaris, just abans de signar l’escriptura de compravenda d’un pis, surten del despatx amb l’excusa de deixar que comprador i venedor acabin tranquil·lament la negociació, que no és altra cosa que l’entrega dels bitllets de la part de l’operació acordada en negre. El notari hi és per donar fe de l’operació però, naturalment, si quan es fa el pagament en negre ell no hi és, no en pot pas donar fe.

Sovint es diu que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és fiscalment opaca. Al marge que sempre m’ha sorprès que es pugui documentar amb tanta precisió el percentatge de l’economia informal, no és cap secret que en aquest país el diner negre corre per tot arreu amb normalitat. I en moments de crisi sort en tenim, perquè si no existís hi hauria encara més gent sense feina. Pagar i cobrar en negre és rebutjable i socialment insolidari, però no treballar encara ho és més. Sovint el diner negre és el mal menor d’una societat tan imperfecta com la nostra.

Majories i minories

Catalunya és una realitat molt diferent de la resta d’Espanya. Catalunya té 949 municipis en els quals hi viuen, i això també passa a Espanya, persones de tota mena i condició: rics i pobres, industrials i jubilats, mecànics, metges, pagesos, advocats, funcionaris, polítics professionals i dels altres, estudiants, venedors, catalanoparlants i gent que es comunica en moltes altres llengües, bona gent i bandarres, d’esquerres i de dretes. És a dir, a Catalunya, com a Espanya, hi ha molta barreja.

Doncs bé, un es pot preguntar com és que amb tanta diversitat humana i, per tant, amb tanta diversitat de votants, la majoria dels catalans no volen ser governats per alcaldes dels partits PP i C's. Així, els populares només governen en un poblet molt petit (el famós alcalde de Pontons), i els de ciudadanos no en tenen cap, d’alcalde. Això no passa enlloc més de l’estat. Si aquests dos partits es qüestionessin aquesta realitat potser entendrien que més de la meitat dels catalans ens volem autogovernar al marge de les actuals tutories espanyoles que ells tant diuen defensar.

La realitat és que molts catalans consideren que aquests dos partits són contraris als seus interessos, i potser és per això que hi ha qui sense rumiar massa ho resumeix dient, equivocadament, que són partits anticatalans. Cal acceptar que hi ha una minoria de catalans que els vota i a la que, òbviament, s’ha de respectar, però sempre sense perdre de vista que amb l’excusa que s’han de respectar les minories no es poden deixar de respectar les majories.

Mas

Estem en un atzucac, i si qui ha d’espavilar no espavila aviat haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara tenim una llista clarament guanyadora, Junts pel Sí, però amb 62 escons els en falten sis per assolir la majoria absoluta. Un possible soci, la CUP, en va treure 10, però no està disposat a col·laborar si es manté Mas com a candidat. Si entre ells no es posen d’acord, hi ha diverses alternatives: noves eleccions al març o uns socis alternatius de Junts pel Sí, amb el cost d’aigualir les expectatives sobiranistes. Aquesta és la situació, perquè la tercera opció seria que es fes un pacte de perdedors amb un programa i una presidenta, Arrimadas, que els aglutinés a tots, i això encara seria més difícil, tot i que en política no s’ha de descartar res.

Diuen que Mas és la imatge de la corrupció. Ho diuen, però fins ara no ho ha demostrat ningú, i com que crec en la presumpció d’innocència, mentre no es demostri no m’ho crec. Diuen també que Mas és la imatge de les retallades, i això és ben cert. Però cal mirar una mica més enllà de la punta del nas. Cal preguntar-se pel motiu de les retallades, i la resposta és de manual: d’on no n’hi ha, no en raja. Si des de Madrid no transfereixen els diners, diners que, per cert, són de Catalunya, difícilment es poden evitar les retallades. Puc entendre que des de Madrid s’intenti ofegar financerament Catalunya, puc entendre que aquest sigui el pervers full de ruta del PP, i podré entendre també que sigui el full de ruta del PSOE, Ciudadanos o Podemos si algun dia arriben a governar. Al capdavall i només amb petits matisos de formes, Catalunya els uneix a tots.

Però no puc entendre que arguments tan febles siguin els arguments de la CUP per justificar que Mas no ha de ser president, tot i haver-se presentat a les eleccions com a candidat a president i guanyar-les amb autoritat. Al final potser acabarà tenint raó Aznar quan va dir que el procés ens el carregarem nosaltres sols a Catalunya, mentre a Madrid es faran un tip de riure. Si a la Catalunya política encara queda algú amb sentit comú, i vull pensar que sí, això no s’hauria de permetre. I un recordatori final pels més reticents amb la presidència de Mas: ara no es decideix com serà socialment la Catalunya del futur; això ho anirem decidint cada quatre anys mitjançant les eleccions. Hi ha qui sembla haver-ho oblidat.