El relleu

Sortir de la ciutat el dia que s’acaba un cap de setmana llarg com aquest, tan llarg per a alguns privilegiats que del cap de setmana llarg n’arriben a dir vacances, i observar les cares dels que van en direcció contrària, dels que entren a la ciutat fent les cues de rigor per pagar religiosament el peatge i poder-se incorporar a la feina demà a primera hora, també és una experiència positiva. Quan ahir tornava tothom, uns pocs agafaven el relleu en direcció contrària. No és cap secret que, vagis a on vagis, anant a contracorrent de la gent t’acostumen a tractar millor que durant la Setmana Santa, amb les cues i aglomeracions que hi havia arreu. És el relleu. Mentre uns arriben uns altres marxen, però la ciutat sempre és plena de gent. Així, mentre aquests dies determinats barris de la ciutat devien estar gairebé deserts, m’imagino les Rambles plenes a vessar. Vaja, com cada any per Setmana Santa, amb uns que van i uns altres que tornen.

De la llista única a l’ambigüitat actual

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.748 de La Veu de l'Anoia)

Critiquem sovint l’anticatalanisme dels partits unionistes, i de motius per fer-ho ens en sobren, però això no vol pas dir que en el món independentista les coses s’estiguin fent prou bé. S’han comès errors de comunicació, hi ha una ambigüitat creixent, i les conseqüències d’aquesta indefinició no ajuden el procés independentista. Ha passat mig any des de les eleccions del 27-S, i ara es posa en evidència que aquella llista única no significa necessàriament que també siguin coincidents els interessos dels que en formen part. La imatge que ens transmeten és que cadascun dels dos partits col·ligats a la llista de Junts pel Sí, Convergència i Esquerra, fa la guerra pel seu compte.

Deixo de banda la CUP perquè juguen en una altra lliga, i és que, tot i declarar-se, també, independentistes, en paral·lel a la independència de Catalunya aspiren a la creació d’una societat anticapitalista d’economia centralitzada, és a dir, una societat amb capitalisme d’estat. Al meu entendre aquest peatge no es pot assumir, i si la condició per a la creació d’una república catalana ha de ser que estigui necessàriament vinculada a una societat de caire comunista, estarem millor —o, si es vol, menys malament— si continuem un temps més com a espanyols.

La llista unitària i els malabarismes que es van haver de fer per poder-la tancar van ser un error, i els resultats electorals així ho indiquen. El candidat oficial a president no encapçalava la llista per Barcelona, i qui ha acabat sent president anava de tres per Girona. Legal, sí; normal, gens. Els partits independentistes de dretes han de lluitar pels interessos dels votants independentistes de dretes, i les formacions d’esquerra, pels votants d’esquerres. I uns i altres han de competir entre ells. Si no es fa així es perden vots, tant per l’esquerra com per la dreta. Ara es parla de repetir aquell error, segurament per intentar tapar unes expectatives electorals poc optimistes.

D’aquella llista única hem passat a l’ambigüitat actual. Esquerra no s’entén amb Convergència, i la CUP votarà en contra del govern sempre que tàcticament els convingui. Existeixen uns pactes signats, sí, però els pactes es poden trencar en qualsevol moment. La meva teoria, que no és compartida pels polítics independentistes, és que si el 27-S Convergència i Esquerra s’haguessin presentat per separat ara aquests dos partits tindrien més diputats, i per assolir la majoria absoluta potser no necessitarien els vots de la CUP, tot i que, òbviament, no puc demostrar-ho.

Política de gestos

Sovint la política són simples gestos, i de vegades diu més una imatge que mil paraules. I diu molt més una absència significativa que tota la propaganda mediàtica que es pugui fer després per mirar de tapar-la. El viatge llampec de Renzi a Catalunya era un viatge oficial com es van cuidar de recordar les autoritats italianes, i no un viatge privat com ens volien fer creure les autoritats espanyoles. Amb aquests antecedents, resulta significatiu que el President Puigdemont fos qui dilluns rebés a l’aeroport de Reus al Primer Ministre d’Itàlia, mentre Rajoy devia tenir altres ocupacions. Sovint un té la sensació que Espanya, el govern espanyol per ser més precisos, està donant Catalunya per perduda i irrecuperable. Això sí, mentrestant Espanya s’entreté amb la via dels tribunals, com si la feina dels jutges pogués substituir la feina que no han fet ni fan els polítics. Rajoy, dilluns, hauria d’haver estat a l’aeroport de Reus per transmetre el seu condol al seu homòleg italià, però va decidir no ser-hi. Política de gestos.

Tele sí, tele no

Quan jo era petit i gairebé tothom ja en tenia, a casa no hi havia tele. Llavors la tele privada no existia. A Espanya només teníem dos canals, el “normal”, que vindria a ser la TV1 d’ara, i un altre anomenat “UHF”, el que ara en diuen TV2. Però el fet és que durant anys els meus pares es van resistir a comprar-la, i la tele va tardar molt a entrar a casa, quan a la majoria de les cases ja era habitual que n’hi hagués una. Una com a mínim.

Els motius que ens donaven per justificar el seu rebuig no els recordo, però segur que no eren econòmics. Potser pensaven —i segurament no anaven tan desencaminats— que, si a casa hi entrava la tele, es produirien interferències negatives en els nostres estudis. Em sembla recordar que, veient les reticències dels meus pares, la tele va acabar entrant a casa com a regal imprevist d’un familiar, i llavors els pares no van saber dir que no. Per cert, aquí teniu una altra versió de la mateixa història.

Ara les coses han canviat molt. Disposem de dotzenes de canals públics i privats de televisió, però segueixen havent-hi persones —en conec unes quantes— que prescindeixen d’aquest electrodomèstic. Això sí, tenen ordinador, i si els interessa un programa concret el veuen per internet, no quan s’emet en directe sinó quan a ells els convé. Això té molt més sentit que mirar “a veure què fan per la tele”, i tot indica que més aviat que tard el sistema a la carta s’acabarà imposant.

Una gran decepció

Per motius professionals segueixo amb força interès la política brasilera des de fa molts anys, i l’etapa de la presidència de Lula la vaig seguir amb un interès més especial encara. Jo no estava d’acord amb totes les polítiques de Lula i el seu Partit dels Treballadors, però és un fet inqüestionable que durant la seva presidència el país va millorar molt, i no entraré ara en les dades econòmiques i sociològiques concretes que donen suport a aquesta afirmació. Quan Lula va deixar el càrrec el meu balanç particular, compartit per molta gent, és que havia estat un molt bon president, potser un dels millors presidents de la història del Brasil.

Quan Lula va acabar el seu mandat va assumir el càrrec la presidenta Rousseff, i amb el canvi en la presidència del país van començar els problemes. No buscaré ara els culpables, vaig pensar que després del cicle virtuós de l’etapa Lula tocava un canvi de cicle en negatiu. Sigui com sigui, ja durant el mandat de Lula i també després de deixar el càrrec, s’han denunciat pràctiques corruptes que no només afectaven alguns ministres sinó la pròpia institució de la presidència del Brasil. Però em costava de creure que Lula fos un governant corrupte més i atribuïa les denúncies a venjances polítiques. El fet és que fa uns dies Lula va ser detingut durant unes hores i va ser portat a declarar davant la policia i la justícia. De moment no s’ha demostrat res, i algun dia hi haurà un judici i una sentència, absolutòria o condemnatòria. El fet és que et poden detenir sent innocent, i estava convençut que Lula era innocent.

Per què parlo doncs d’una gran decepció? Aquesta setmana la presidenta Rousseff va oferir a Lula un càrrec de ministre amb l’objectiu que el seu antecessor en el càrrec passés a ser una persona aforada, i així pogués evitar sotmetre’s a la justícia ordinària. La meva decepció ha estat veure que Lula ha acceptat el càrrec, és a dir, ha acceptat seguir el joc que li oferia la presidenta actual per tal de passar a ser aforat. Aquest episodi m’ha fet canviar radicalment d’opinió, i encara que concedeixo a Lula, com a qualsevol altra persona imputada, la presumpció d’innocència, ara ja no posaria la mà al foc per Lula. Crec que ens intenta amagar alguna cosa i algun dia ho sabrem, però la decepció ja no me la treu ningú.

Les prioritats de l’alcaldessa

La possible connexió entre els dos tramvies que estan actualment en servei a la ciutat de Barcelona, des de la plaça de Francesc Macià (a la foto) fins a la plaça de les Glòries, s’ha convertit en el joguet més desitjat de l’alcaldessa. Sortosament pels contribuents barcelonins, que són els que paguen la festa, l’alcaldessa de Barcelona només disposa d’onze regidors de 41, i això fa que sense pactar-ho amb altres forces polítiques no pugui tirar endavant els seus capricis.

En una prova més de la seva manca de rigor, Colau va parlar d’un cost de cent milions pel tramvia, i ho va fer sense ni tan sols aclarir per on pretén que passi el seu tramvia. I tot això deixant de banda la manca d’estudis tècnics que justifiquin l’obra, i sense oblidar que una part d’aquest tram de la Diagonal ja va ser remodelada per l’anterior equip de govern. Veient aquestes coses un pot arribar a pensar que el gran objectiu de l’obra pública sigui fer-la, i no la utilitat pràctica de la mateixa.

Mentrestant, cinc refugiats sirians arribats a Barcelona que fugien de la guerra no van ser atesos per l’administració municipal, i van haver de marxar cap a un altre país més disposat a ajudar-los. Disset mil milions de pessetes per a un joguet en forma de tramvia, i no són capaços de trobar-ne molts menys per atendre les necessitats vitals d’unes poques persones que es van creure el discurs barceloní de la solidaritat. Una ciutat, Barcelona, on s’han fet viatges institucionals a l’estranger, i manifestacions i reunions a dojo en solidaritat amb els refugiats sirians, però tot això no ha servit per destinar els recursos necessaris per atendre’n uns quants que ja eren a la ciutat. A Barcelona el tramvia sembla que tingui prioritat.

Relleu sindical

Foto: ara.cat

Quan en un partit polític o en un sindicat es produeix un canvi de líder sempre tinc el costum de mirar-me la seva biografia. Aquest cap de setmana el sindicat UGT ha canviat de líder, i també ho he fet. Resultat: Josep Maria Álvarez ha estat, des de molt jove, un dirigent sindical. Més de vint anys com a líder del sindicat a Catalunya, i abans uns quants anys més com a directiu. De professió, sindicalista. Segur que coneix la casa ugetista com ningú, com la coneixia el seu antecessor en el càrrec, Cándido Méndez, que també s’ha passat mitja vida com a dirigent màxim de l’organització estatal. Però amb conèixer la casa des de dins no n’hi ha prou.

Passar-se tants anys encapçalant la cúpula d’una organització com aquesta et fa perdre la perspectiva de la realitat que t’envolta. Sóc un ferm partidari de la limitació de mandats, dos com a màxim, és a dir, vuit anys, i això no ho compleix el dirigent sortint, Cándido Méndez, ni l’entrant, Josep Maria Álvarez. Tot i les promeses del nou líder, amb aquests currículums difícilment el sindicat UGT podrà modernitzar unes dinàmiques i estructures antiquades que, en ple segle XXI, necessiten un canvi radical per esdevenir un sindicat modern i atractiu per a una militància que des de fa molt temps va a la baixa.

Legions d’imbècils a internet?

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.746 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Gregorio Morán va dedicar la seva sabatina de La Vanguardia a l’escriptor italià Umberto Eco, recentment desaparegut. En un moment determinat del seu article Morán reproduïa una afirmació d’Eco que em va cridar l’atenció: “Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d’imbècils que abans s’expressaven només al bar després de beure un vi”. (No cal dir que aquesta expressió, beure un vi, és fruit d’una mala traducció del text original en espanyol, cosa bastant habitual en la versió catalana del diari). Però seguim. Tot i que potser hauria de començar admetent que segons com es miri jo dec formar part d’aquesta legió d’imbècils, vaig trobar força afortunada la descripció que va fer Eco. Això sí, segurament s’hauria pogut estalviar la generalització, com donant equivocadament a entendre que a internet tot és d’una determinada manera. I no és així, a internet hi ha de tot.

A les xarxes socials et trobes tota mena de continguts, molta saviesa barrejada amb molta ignorància, i també una bona dosi d’aquella estupidesa o imbecil·litat de la qual parlava Eco. El problema d’utilitzar internet és que no hi ha cap avís que et previngui, abans de llegir-ho, de la categoria on s’ha d’incloure l’article que tens al davant, i això no sempre és fàcil escatir-ho a primera vista. Si es tracta d’un tema que més o menys domines, de seguida veus si l’autor hi toca o no, però si busques una cosa nova de la qual no en saps res et poden vendre gat per llebre amb una relativa facilitat. Es podria dir que a internet hi ha moltes coses escrites per imbècils, però òbviament no tot el que hi ha a internet entraria en aquesta categoria. Sortosament és així.

Normalment, les persones que sobre els continguts d’internet fan aquesta mena de generalitzacions, sigui desqualificant-los o alabant-los de forma generalitzada, acostumen a ser uns grans desconeixedors del funcionament de la xarxa, tot i que segurament no en són gens conscients. Dit en altres paraules, quan es manifesten d’aquesta manera, generalitzant sense matisos, només ens estan demostrant que no han acabat d’entendre en què consisteix internet. Ignoren què significa l’accés lliure a la xarxa per part de tothom qui hi vulgui participar, sense fronteres intel·lectuals i/o acadèmiques ni exàmens previs per mesurar la idoneïtat de qui decideix lliurement participar-hi. La gran característica de la xarxa d’internet és que no té amo, i això vol dir que no hi ha ningú que decideixi qui és un imbècil i qui no.

Errors sense cost?

Després d’haver guanyat medalles a dojo, fa tres anys i mig l’equip espanyol de natació sincronitzada, que depèn de la Real Federación Española de Natación, va prescindir de l’entrenadora catalana Anna Tarrés, sense que quedessin clars els motius del seu acomiadament. El jutge va declarar nul l’acomiadament i la federación li va haver de pagar 400.000 euros. El fet és que Anna Tarrés a qui, per cert, no conec de res ni em cau especialment simpàtica, es va quedar a l’atur.

Ara es comencen a veure els primers resultats d’aquella estranya decisió federativa: l’equip espanyol de natació sincronitzada no s’ha pogut classificar per poder participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. L’equip d’Ucraïna, en canvi, s’ha classificat i hi participarà, i els experts diuen que no seria gens estrany que aquell país fins i tot obtingués una medalla.

Qui està entrenant actualment l’equip d’Ucraïna? Anna Tarrés, a qui els ucraïnesos van fitxar sense dubtar-ho després de quedar-se sense feina a Espanya. Si això hagués passat en el món de l’empresa privada, ara el responsable d’acomiadar Tarrés aniria de pet al carrer. Tractant-se, però, d’una institució pública, segurament no passarà res. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Medalles, homenatges i donanatges

Tot i que en aquest país es donen medalles a dojo, sempre he mantingut una actitud distant amb els premis que concedeixen les autoritats polítiques, per més merescuts que ens puguin semblar. Un alcalde, un regidor, un conseller o un ministre no són les persones més indicades per decidir qui es mereix ser condecorat. De fet, sovint es condecora per tapar mancances socials que són responsabilitat de les autoritats que concedeixen el premi, potser perquè pensen que la medalla serveix per tapar la seva mala gestió. Però dit això, com que gairebé tothom que assoleix un càrrec acaba caient en aquesta dinàmica de la vanitat, pròpia o aliena, en forma de medalles i condecoracions, cal acceptar les coses com són.

Em sembla la mar de bé que es premiï a les dones encara que sigui amb la forma ridícula del donanatge, o que se les homenatgi, com diuen les persones que no tenen aquesta obsessió malaltissa per rebregar el llenguatge. Ara bé, si parlem d’igualtat entre sexes, no em sembla correcte que els donanatges estiguin reservats en exclusiva a la dona, com tampoc m’hagués semblat bé que els homenatges estiguessin reservats només als homes. I és que amb això de voler compensar injustícies passades i presents amb les dones estem entrant en una dinàmica lingüísticament ridícula. L’últim episodi ha estat inventar-se la paraula donanatge. Esperem que aquesta nova ridiculesa de l’Ajuntament de Barcelona no s’estengui a altres institucions.

Política senzilla

Deixant de banda els liberals autèntics que, com que són quatre gats si hi arriben, els deixo per a una altra anàlisi, en política només hi ha esquerres i dretes, i poca cosa més. Després, els matisos, les formes i, sobretot, els fastigosos personalismes dels líders polítics, fan que amb dos únics partits sembla que no n’hi hagi prou, i ens trobem amb diversos partits de dreta i diversos partits d’esquerra. Però quan rasques una mica veus molt poca diferència entre populares i ciudadanos, o entre socialistes i podemitas, el partit que en molt poc temps, i sense fer massa soroll, s’ha cruspit políticament els comunistes. En el fons, i sovint també en les formes, hi ha una oferta política bàsica de dretes que podrien signar tots els partits de dreta. I el mateix passa amb l’oferta política d’esquerres. I fins i tot podríem dir que els programes polítics de dreta i d’esquerra, de tant que s’assemblen, molt sovint s’arriben a confondre. En definitiva, i potser generalitzant massa, la política només és l’eina que tenen els polítics per fer-se amb el poder.

Otegui, un pres polític

Un país que castiga amb pena de presó l’opinió dels seus ciutadans no és una democràcia com cal i, en aquest sentit, Espanya és, clarament, una democràcia low cost. Caldria eliminar el delicte d’opinió del nostre ordenament jurídic per tal que casos com el d’Otegui no es repeteixin mai més. Ahir el van deixar en llibertat després de complir la totalitat de la pena de presó que se li havia imposat, i ara haurà de vigilar molt bé què escriu i què diu si no vol tornar a ser engarjolat per expressar en públic les seves opinions polítiques.

Cal dir les coses pel seu nom: Otegui s’ha passat més de sis anys a la presó per un delicte d’opinió. Ens podem fer trampes al solitari i simular que no ho veiem, però a Otegui el van detenir, jutjar, condemnar i empresonar perquè políticament feia nosa a l’establishment, que no es podia permetre l’ofensa que la gestió política de la pau a Euskadi la pogués encapçalar un antic etarra. Diuen que Otegui pot ser el pròxim lehendakari, i diuen també que aquests anys de presó el poden ajudar a arribar-hi. Sigui com sigui, si assoleix l’objectiu els costos polítics i personals hauran estat excessius. I per esvair qualsevol dubte això ho escriu un que a Otegui no el votaria mai. Però una cosa no treu l'altra.